16.12.2020 - 21:50
El nom de Francisco España molt poca gent el deu tenir present, però ell és el protagonista d’una de les fotografies del 2020. La va fer el fotoperiodista Emilio Morenatti i és una de les imatges seleccionades per The New York Times per a resumir l’any de la pandèmia mundial. De segur que l’heu vista. Hi surt un llit d’hospital al mig del passeig Marítim de Barcelona. El pacient és en Francisco, que, després de cinquanta-dos dies a l’UCI, eixia de l’hospital a veure la mar. I sense tubs.
Va ser el primer pacient que va estrenar un programa de l’Hospital del Mar per a estudiar els beneficis de passejar amb els pacients de l’UCI. “Sortir a l’exterior aquell dia va ser un alliberament.” Això va ser el mes de setembre, havent passat dos mesos de patiment. Després encara van venir dos mesos més a pneumologia i ara es recupera al centre sociosanitari del Fòrum de les seqüeles d’haver estat tants mesos ingressat. Diu que aviat rebrà l’alta, espera que sigui abans de festes.
—A què us dediqueu, Francisco?
—Jo treballo –bé, treballava abans de ser ingressat– al mercat de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat. Sóc el mosso del mercat, com una mena de bidell, que tant obro i tanco el mercat, com canvio una bombeta o netejo. Allò que calgui.
—Us vau infectar de covid-19 allà?
—No ho sé ben bé, però sospito que, o bé va ser a la feina, perquè el mercat és un lloc per on passa molta gent, o al metro. Tenia un hàbit diari, com molta gent. Anava de casa a la feina i de la feina a casa. Llavors ja ens havien desconfinat, però mantenia les distàncies, treballava amb màscara, em desplaçava amb màscara, al mercat s’hi accedia en fila índia i hi havia capacitat limitada. De manera que, a la feina o al metro.
—I quins símptomes vau tenir?
—Abans d’ingressar a l’hospital ja feia més d’una setmana i mitja que em trobava molt fatigat. Però molt. Feia qualsevol cosa i tenia la necessitat de seure. Però no era un cansament normal. A veure, si treballes set hores seguides, et canses. Però la sensació no era aquesta. M’explico millor: jo toco la guitarra en un grup de música, som aficionats; i sempre toco dret. Doncs feia dues setmanes que a l’assaig havia de tocar assegut. No podia estar dret.
—I quan vau ingressar a l’Hospital del Mar?
—Quan vaig trobar que em falta l’aire i em costava de respirar. A l’ambulància ja em van posar oxigen. Em van dur a urgències, em vaig adormir i em vaig despertar el mes de setembre.
—Caram…
—Abans d’induir-me al coma, per a poder-me intubar, vaig estar dos dies conscient, però no en recordo res de res. De fet, fins i tot, diuen que vaig tenir temps de trucar a la família per dir-los que estava ingressat, però la meva ment no ho recorda. En total vaig estar cinquanta-dos dies a l’UCI. I al setembre, quan em vaig despertar, ho vaig fer molt de mica en mica. Tenia la sensació que estava en un núvol. De fet, de quan em van fer la fotografia que s’ha fet tan famosa, en tinc records parcials; era com en una mena de nebulosa.
—I quins records en guardeu, del dia que vau sortir a veure la mar?
—En recordo sensacions, com la brisa del mar, l’escalfor del sol, tornar a veure el cel… Sabia que era a l’aire lliure i ja feia moltíssims dies que era a l’UCI. A l’hospital sí que tens una finestra per on pots veure l’exterior. Però a l’UCI, res de res. És com una gàbia. Sortir a l’exterior aquell dia va ser un alliberament.
—Per a què creieu que va servir aquella foto, que ha fet la volta al món?
—Jo penso que per a dues coses, bàsicament: per a conscienciar la gent que això del coronavirus va de debò, que és molt seriós; tan seriós que una persona que estava bé de salut, pot arribar a estar cinquanta-dos dies a l’UCI. I també per a veure que es pot vèncer, que no és una malaltia sense remei.
—Podríeu formar part de la fotografia de l’any.
—Bé, potser m’hauria agradat ser famós per un altre esdeveniment, però no ens enganyem: em va fer gràcia que la fotografia fes la volta al món.
—Per què vau estar un mes i mig a l’UCI?
—Perquè es va complicar molt. Quan vaig arribar tenia una saturació pulmonar de 80 i el nivell normal és al voltant de cent. I quan ja van haver passat un parell de dies i van veure que no em recuperava, van intubar-me. Llavors vaig entrar en coma. A l’UCI tot es va complicar. Ja no tenia tan sols els pulmons afectats, sinó que vaig tenir una infecció als ronyons… Va ser un efecte dòmino. Vaig ser a punt d’anar-me’n d’aquest món.
—Per sort no en vau ser conscient.
—No, per sort. La ment es va desendollar.
—Com ho va viure la família?
—Jo no tinc pares i la família més directa que tinc és la meva germana. Ella ho ha passat molt malament. Els amics també. El primer record que tinc després de despertar-me va ser veure als peus del llit una paret empaperada dels amics i de la família. És dels primers records que tinc, les cares del meu cercle, encara que no podien ser allà.
—Teniu seqüeles?
—Tinc úlceres a l’esquena i una al sacre que m’ha fet molt la guitza i que encara és molt profunda. Quan vaig sortir de l’UCI de l’Hospital del Mar, un sanitari em va dir que se’m veia l’os. Imagineu-vos, el forat era brutal, tants dies postrat a l’UCI: vaig entrar-hi un juliol i vaig despertar-ne el setembre. Però quan es curi això, espero que em puguin donar l’alta definitiva.
—Teniu por de no recuperar-vos del tot després de tant de temps?
—Primer de tot, estic molt mentalitzat, per quan surti, que s’han de prendre les mesures sempre, perquè jo potser tinc les defenses activades, però puc tocar una barana, que la toqui una altra persona i passar-li la malaltia. Hem d’anar amb molta precaució. Dit això, em recupero bastant bé. Tinc alguna cosa. Per exemple, el sucre se’m va disparar a l’hospital i ara ha tornat a una mesura més normal; també m’han detectat una petita arítmia, que potser ja la tenia d’abans, i m’hauré de medicar per corregir-la. I la mobilitat, fa una mica més de dos mesos, pensava que no la recuperaria. Quan la fisioterapeuta em va posar dret per primera vegada, em tremolava tot el cos. Em pensava que no tornaria a caminar. I ara camino bé. Ja vaig caminant al gimnàs, ja no necessito la cadira de rodes. Però em canso molt encara. Han estat cinc mesos sense gairebé gota d’activitat. He tornat a néixer, aquesta és la definició.
—Com el recordareu, aquest 2020?
—Podria ser l’any que vaig agafar la covid, o l’any que vaig superar la covid. M’estimo més quedar-me amb la segona opció. Sí, el 2020 serà l’any que vaig vèncer la covid.
