Francisco Camps protagonitza una preqüela esperpèntica del judici que comença dilluns a l’Audiència espanyola

L’acte sacramental es titulava La pena del telediario en España i es va concelebrar al Casino d’Agricultura de València. Dobles cortines polsoses, parquet desgastat i un públic abocat. Polsós, també, el públic. Antic i arnat, com tret del magatzem d’attrezzo d’un teatre tronat. La família, alguns vells col·laboradors d’un PP també resclosit i antic. Un PP malalt que no es reconeix en cap espill, llevat del retrovisor i que, de tant en tant, encara mira de traure el cap allà on pot. També trau fantasmes a passejar. Alguns de vius, com Pedro Agramunt. Alguns altres de morts, com Rita Barberà.

Estava molt sol, Francisco Camps, sense cap dels actuals caps visibles d’un partit que va capitanejar, i amb el qual va governar el País Valencià durant dues legislatures amb majoria absoluta. Probablement, sap que dilluns vinent tampoc no seran a Madrid amb ell a donar-li suport, i per això els ha volgut explicar per què va dimitir pocs dies després d’aconseguir la tercera. I ha somrigut quan ha dit que, a pesar de tot el que s’havia escrit d’ell, la gent l’havia votat. I perquè els del PP tenen més dignitat, i perquè no volia dur el president de la Generalitat al banc dels acusats, i perquè volia guanyar moralment. I perquè ell es va pagar els vestits.

I perquè tots els altres són molt dolents. Tots. Per això tothom es va escandalitzar quan escoltava allò de l’amic de l’ànima i tant com s’estimaven. Perquè els dolents són els altres, els missatgers, els que van informar d’allò. No ell, que estimava tant l’amic.

I perquè, això sembla que Camps ho ha oblidat, alguns dels seus consellers van ser condemnats perquè van admetre que havien rebut obsequis i regals. També vestits, de la trama Gürtel que va parasitar l’administració valenciana durant el seu mandat.

Dilluns Francisco Camps té una cita a l’Audiència espanyola. El jutgen per la darrera causa oberta contra ell, però abans d’agafar l’AVE ha volgut oferir una opereta barata. Ha començat llegint l’ària titulada “La calumnia” del Barber de Sevilla. I a partir d’ací ha engegat l’aspersor contra tot i contra tothom. No ha perdut ni un gram de la mania persecutòria que fa anys que l’acompanya i li afeixuga el rostre.

És la desena causa contra ell. Tal com ha repetit una vegada i una altra, en les altres nou l’han absolt o han arxivat o sobresegut el cas. Malgrat que tots els jutges són tant i tant del PSOE que el persegueixen molt, l’han absolt.

“Uns taulells per una fira de turisme”, ha dit que jutgen dilluns a Madrid. En veritat el jutgen per les presumptes irregularitats en la contractació de l’empresa Orange Market per construir l’estand de Fitur l’any 2009. I amb Camps, a l’audiència hi haurà vint-i-sis persones més. Entre ells, el seu amic, el Bigotes, i tres consellers del seu govern perquè, presumptament, van afavorir aquella empresa. El fiscal li demana dos anys i sis mesos de presó i inhabilitació durant deu anys per a exercir un càrrec públic. Això encara és Gürtel.

Tot això no ho ha dit, a la conferència… S’hi ha referit dient “el judici que tinc dilluns”.

Francisco Camps ha exposat davant el públic i els 44 espectadors de YouTube la seua despulla política. Oberta en canal. I durant prop d’una hora ha fet un discurs que a moments semblava una amenaça. També ha sonat a la darrera paraula de l’acusat abans que el jutge diga que allò és vist per a sentència. Camps, però, ho ha fet abans de començar el judici.

L’aspersor i el dit acusador han disparat sense miraments contra els monstres que el persegueixen d’ençà que era un regidor criat en la mamella de Rita Barberà: els comunistes, els socialistes, els colpistes independentistes, els etarres i els de Batasuna. Però a la llista hi ha afegit els jutges, els fiscals anticorrupció, els agents de l’UCO i la UDEF, el gabinet de premsa del TSJ, els periodistes… No ha quedat ningú viu en aquesta banda del Túria. Tothom esquitxat i assenyalat. Tothom conxorxat durant anys i panys per a destruir la seua obra política.

Si la imatge d’aquell home reivindicant la seua acció de govern, totes les escoles que va construir, i els hospitals, i la vertebració de territori i etcètera, no hagués estat tan patètica, hom hauria pogut interpretar que la conferència titulada “La pena del telediario en España” era un intent d’influir sobre el tribunal que l’ha de jutjar. Però això és del tot impossible perquè, justament, en la conferència criticava tots aquells que, a parer seu, s’han conjurat per a perseguir-lo, per a arrasar la seua vida, el seu patrimoni, la seua família, la seua feina…