Francisco Camps a l’Audiència espanyola: “Jo mai mai”

Havia d’aparentar tranquil·litat i seguretat en si mateix. És el que ha fet cada dia, aparentar, d’ençà que ha començat el judici contra ell a l’audiència espanyola. Ho ha intentat, però no sempre se n’ha sortit. Fet un sac de nervis, Francisco Camps ha protagonitzat episodis sòrdids com ara esperar a l’eixida Francisco Correa per a insultar-lo i escridassar-lo amb paraules malsonants. Ha tingut moments de moure’s espasmòdicament, gesticular o parlar per sota el bigoti de la darrera fila de la sala estant fins a fer perdre la paciència al president, que el va fer seure al primer banc. Al dels acusats. Amb tots aquests antecedents, Francisco Camps arribava ahir a l’audiència. A aparentar tranquil·litat d’esperit. A negar-ho tot. A aparentar.

Ahir Camps era l’actor principal i va arribar a peu, com cada matí, amb el seu equip. En la mà, sense donar-hi importància, duia una carpeta senzilla, de color blau cel, un pèl desgastada. Aquella carpeta era la cornucòpia d’on després van brollar tot de documents, fotografies, actes notarials, apunts… Talment, la bossa de Mary Poppins, era la carpeta blava que portava Francisco Camps quan va arribar a l’audiència.

Amb aire despreocupat va assenyalar amb el dit tots els periodistes que l’esperaven, els va fer un mig somriure i va continuar caminant. Després va triar quin era el millor rogle per a dir les frases que volia que començassen a sonar als informatius matinals de les cadenes de ràdio. “Vinc molt tranquil. No hi ha absolutament res que puga dur a una sentència condemnatòria.” I el missatge estrella, el leitmotiv, el mantra, la taula de salvació a què s’aferra: recordar que els nous procediments judicials a què l’han sotmès han acabat en arxivament o en absolució.

Amb aquell puntet de supèrbia

A la sala, assegut a la taula d’interrogatoris per on en dies anteriors han passat membres dels seus governs, i “la gent del grup Correa”, Francisco Camps va anar amb aires de suficiència, va ser insolent. Descarat, potser. Com un futbolista que s’ha passat massa minuts escalfant a la banda i entra al camp passat de forma, passat de voltes i amb la sensació que ell tot sol podrà capgirar el marcador advers.

El puntet de supèrbia que tota la vida ha acompanyat el Camps triomfador, va tornar a traure el nas ahir. Un corrent invisible que va de les comissures dels llavis als capcirons dels dits que, a moments, assenyalaven. Com si al vestit encara li quedàs alguna recialla de les porpres imaginàries que va lluir quan va ser cap del Consell, president de la Generalitat.

Un mariscal que brunyeix les medalles antigues, semblava Camps, quan va recitar el seu currículum: regidor a l’Ajuntament de València, secretari d’estat, delegat del govern espanyol, conseller, president… Un full de serveis propi d’un militar que necessita que li reconeguen les batalles que ha guanyat. Un petit dèspota que respon allò que vol i quan vol i que, si no li fan la pregunta que vol, la respon igualment, perquè la du preparada. Memoritzada. Documentada dins la carpeta de guardes blaves un pèl desgastada.

Heus ací un petit recull de les frases que va dir Francisco Camps responent, o no, a la fiscal anticorrupció:

“Quan un president de la Generalitat va a Fitur, allò sembla el gran basar, tothom l’estira per a fer-s’hi fotos, per a convidar-lo a orxata, per a mostrar-li una artesania.” “Per a un president de la Generalitat, un senyor que és en una altra taula no té cap mena de valor ni d’interès.” “En el casament d’Alejandro Agag i Ana Aznar, em perdonarà, però un es fixa en la gent important, en Aznar, en els ministres, etcètera.” “La meua vida està totalment fotografiada.” “Estic tranquil com fa catorze anys, però estic enfadat perquè van segar la meua carrera política. Tenia molta il·lusió per la Comunitat Valenciana, jo. M’han impedit de fer carrera. Quan m’absolien, la fiscalia anticorrupció tornava a obrir un nou processament.”

Així van ser les més de dues hores i mitja de l’interrogatori de la fiscal anticorrupció a l’ex-president Francisco Camps. Altiu, displicent i perdonavides. “Mire’m, senyora fiscal, mire’m la calba, vostè es pensa que jo em preocupe per la meua imatge?” “M’imagine que serà una alegria per a la senyora fiscal saber que jo no podia estar en aquest hotel que diu perquè tenia agenda a València.”

Mai no va passejar per un parc amb Álvaro Pérez

Com era previsible, el capítol de l’amistat amb Álvaro Pérez era el que duia més ben preparat. Tot un diccionari de sinònims per a explicar que mai no van ser amics, que mai no van passejar junts per un jardí, que mai no van dinar junts. Camps i Pérez, mai mai. Fins que la fiscal li va preguntar si havia anat al casament de Pérez i ell va respondre que sí, però que, en realitat, es pensava que anava a un acte del partit.

Per a descriure quina era la feina d’Álvaro Pérez, Francisco Camps va dir unes quantes frases extremadament feridores. Va dir que era el tramoista dels actes, qui col·locava les cadires. Com que en algun moment semblava que era ell qui dirigia l’interrogatori, va demanar a la fiscal que posàs una fotografia publicada en un diari: “Veu, veu, el senyor Rajoy i jo estem asseguts, el senyor Pérez està a la gatzoneta, com ha d’estar qui s’encarrega de muntar un acte.”

Sobre els regals de Nadal, la polsereta, el rellotge i les moixaines telefòniques va dir que és clar que no eren amics: “Quin amic deixa els regals de Nadal a la consergeria de casa? No va pujar, no li vam donar un cafè. I quan li vam tornar aquell rellotge, li vam dir que anara a la farmàcia de la dona, no li vam dir que vinguera a casa.”

Els fantasmes de sempre

Tot i que l’ex-president Camps volia aparentar tranquil·litat, es veia nerviós, habitat pels mateixos fantasmes de fa catorze anys. Sense deixar acabar les preguntes a la fiscal, sense deixar acabar les frases al president de la sala que li deia que fes el favor. “Si senyoria, però és que…”

El president de la sala que, d’ençà que ha començat el judici, ha hagut d’amonestar Camps unes quantes voltes, ahir també va haver de fer-ho. Li va demanar, per exemple, que no dirigís ell l’interrogatori, que no respongués allò que no li preguntaven, que mantingués el respecte degut al ministeri fiscal. I, encara, que no fes ell preguntes a la fiscal.

Avui, les preguntes de la defensa

Avui Francisco Camps tornarà a l’audiència per a levitar damunt la catifa roja del seu advocat defensor. Segur que la representació no decebrà. De moment, per a la història i per a les actes restarà aquesta frase dirigida, és clar, a la fiscal: “M’encantaria que vostè diguera: ‘Retire l’acusació’, perquè engegaria la campanya ara mateix.”

A la sala va haver-hi rialles i el president, José Antonio Mora, va haver de tornar a demanar calma i decòrum. Fins i tot, Francisco Camps, que té el llindar del ridícul tan lluny de la realitat, va adonar-se que havia estat fora de lloc i va demanar disculpes.

El cas que es jutja a l’audiència espanyola té a veure amb les presumptes irregularitats en la contractació de l’empresa Orange Market per a la creació de l’estand del País Valencià a la fira de turisme Fitur l’any 2009. La fiscalia anticorrupció demana una pena de dos anys i mig de presó.