Francesco Cancellato: “Alemanya és el país on la pujada de l’extrema dreta és més impactant”

Les eleccions europees de diumenge van sacsejar el continent per l’augment dels partits d’extrema dreta. Partits que fa pocs anys eren marginals o ni tan sols existien, abans-d’ahir van aconseguir gairebé una quarta part dels vots. A França, Itàlia i Àustria van ser la primera força, i a Alemanya, la segona. Tot i que és possible que els conservadors, els socialdemòcrates i els liberals europeus acabin aliant-se per a governar, i tenen prou vots, l’extrema dreta va tenir uns resultats tan bons que espanten. VilaWeb va entrevistar ahir Francesco Cancellato, el periodista italià que dirigeix el prestigiós diari Fanpage, amb el qual VilaWeb ha establert relacions i afinitats. Cancellato és l’autor del llibre Nel continente nero (Rizzoli, 2024), una obra que descriu la ultradreta europea. Va visitar durant un any set països (Alemanya, estat espanyol, estat francès, Hongria, Itàlia, Polònia i Suècia), va parlar amb experts i va assistir a actes de la ultradreta per dibuixar el perfil d’un fenomen que ahir va esbossar per a VilaWeb en una conversa per Zoom.

—M’agradaria dividir l’entrevista en dues idees. La primera serien els titulars que destacaríeu de les eleccions d’ahir. I després voldria posar-ho en context, gràcies al vostre llibre. Quin seria el titular de les eleccions d’ahir?
—El titular és que la ultradreta s’ha fet forta al cor d’Europa. Hi ha un govern d’ultradreta a Itàlia, on el partit va doblar els vots. I un partit d’ultradreta que és el primer a tot França. I un partit d’ultradreta que és el segon partit a Alemanya. De manera que la ultradreta és forta a Itàlia, França i Alemanya, tres dels fundadors d’Europa. França i Alemanya, especialment, són els dos pilars sobre els quals es basa la idea de la Unió Europea. La ultradreta tan forta al cor d’Europa! Crec que és la primera vegada que ho veiem tan clarament, però potser ja passava i es desenvolupava durant anys.

—Ara fa un any vau escriure un llibre sobre la ultradreta a Europa. Què us hi va moure?
—Vaig tenir la intuïció que alguna cosa era a punt de passar. Fa cosa d’un any, Manfred Weber, durant el funeral del papa Benet XVI, es va reunir amb Giorgia Meloni. Era força estrany que en un període en què els socialistes tenien molts problemes amb el Catargate, s’hi reunissin. I vaig dir: això podria ser l’ocasió en què cada frontera, cada barrera es trenqués i la ultradreta pogués entrar al palau de Brussel·les. O fins i tot manar en molts països. Alguna cosa era a punt de canviar. Alguna cosa canvia ara mateix. Ara la ultradreta té aquesta enorme quantitat de vots i l’hegemonia cultural al continent.

—Hegemonia cultural? Què voleu dir?
—Quan parlem de migrants sempre ens referim a problemes de seguretat. Quan diem que hem de salvar el planeta del canvi climàtic, afegim que hem de salvar l’economia. Hem de defensar la família tradicional. L’home és home, la dona és dona. Aquestes idees són molt populars als nostres països. Ells han fet que aquestes idees semblin de sentit comú. I ara, amb els vots i la força, es poden alinear amb l’establishment i arribar al poder. Estan normalitzats. Nel Continente Nero és un viatge d’un any per set països.

—I quines són les característiques comunes de la ultradreta d’aquests set països que vau visitar?
—Van contra els drets sexuals i reproductius, contra els gais. Comparteixen la islamofòbia. Comparteixen l’identitarisme (“Si tens una identitat europea tens alguns drets i si no tens cap identitat europea, no tens aquests drets). També neguen el canvi climàtic. Van contra l’ONU o la Unió Europea. Però crec que la més important és la manera peculiar amb què proven de posar el nacionalisme davant de tot. No hi ha universalisme, diuen, de manera que podem fer allò que ens plagui als nostres països. Ells veuen la Unió Europea com un fre. No pots trepitjar l’estat de dret al teu país. No pots discriminar les persones gais al teu país. No pots anar en contra de la llibertat de premsa al teu país. No pots, no pots, no pots. Però si debilites les institucions de la UE, llavors sí que pots. La Unió Europea és feble i volen fer-la més feble. I per aconseguir aquest objectiu, han tingut la convergència amb algunes forces externes a Europa. La principal, Rússia.

—Heu parlat molt dels vincles entre Rússia i Itàlia. Quins són aquests vincles?
—Són vincles sobretot amb Salvini, més que no pas amb Meloni. Quan Salvini es va convertir en líder, el 2013, l’oligarca rus Konstantin Maloféev, va anar al congrés de la Lega i va saludar. Salvini va anar nou vegades a Rússia i va dir que la democràcia de Putin era millor que la democràcia europea i que s’havien d’aturar les sancions a Rússia. Va signar un acord polític entre el partit de Putin i la Lega. La Lega tenia molts vots, però pocs diners i en necessitava. Hi va haver la famosa conversa entre la gent de Putin i la gent de la Lega; la gent de Maloféev i la gent de la Lega, en què parlaven de diners per a la Lega.

—I qui més dóna diners a la ultradreta a Europa?
—Hi ha molts lobbies religiosos i lobbies negacionistes del canvi climàtic. Periodistes d’Open Democracy van descobrir la via per a finançar Vox i més partits per mitjà de CitizenGo. “És millor que ens donis els diners a nosaltres, per mantenir-te anònim” era la idea. Hi ha una altra gran fundació de Polònia, vinculada a una gran fundació del Brasil, TLP. O finançadors vinculats a l’ultracristianisme que van fundar El Yunque, que tenen vincles amb Vox. També vam veure un vincle entre la ultradreta americana i els partits confessionals d’Europa. Hi ha organitzacions d’advocats com la Lliga Europea de la Llibertat i la Justícia o la Lliga Americana de la Llibertat de la Justícia que donen suport legal i consultes a persones vinculades amb el discurs de l’odi. Sovint aquestes organitzacions són finançades per la indústria dels combustibles fòssils. Vull recordar que l’AfD va ser el primer partit polític d’Alemanya que va negar explícitament el canvi climàtic al parlament alemany. I els oligarques de l’economia hongaresa donen suport a Orbán i tenen un fort vincle entre ells.

—Vau anar a l’estat francès, a l’estat espanyol, a Suècia, a Hongria, a Polònia, a Alemanya i a Itàlia. Quin va ser el país que més us va impressionar?
—El país que més em va impactar és Alemanya.

—Per què?
—Perquè és un país que va viure la dictadura més brutal de la primera meitat del segle XX, que va destruir Europa. D’ençà del 2013 no hi havia ningú d’extrema dreta al parlament alemany. Doncs ara mateix hi ha l’AfD, que és un dels grups més radicals d’Europa i que creix molt. L’AfD és més radical a l’Alemanya de l’est perquè és dominat pel corrent Der Flügel, el corrent neonazi del partit. I a Saxònia i Brandenburg i a Turíngia (on Der Flügel domina) té el 40% o el 30% dels vots. Al setembre podrien elegir el president del land. Alemanya és el país on la pujada de l’extrema dreta és més preocupant i impactant. “El partit verd és el nostre enemic, no els socialdemòcrates”, diuen, a causa del canvi climàtic. La lluita contra el canvi climàtic és la lluita principal de la nostra era i el camp principal d’aquesta lluita és Alemanya. Per a mi va ser impactant adonar-me d’això prospectivament i històricament. Històricament perquè són neonazis, i prospectivament perquè lluiten contra la lluita principal de la humanitat.

—Avui he vist un mapa dels vots de l’AfD a Alemanya. Com és que a l’est són tan forts en comparació amb l’oest?
—Perquè a l’est veuen els altres partits com a colonialistes, com els partits de l’oest. L’AfD té un fort ADN d’extrema dreta, però fins i tot un ADN més fort d’Alemanya de l’est. Angela Merkel el 2015 va dir: “Podem integrar tothom, per exemple, gent de l’Afganistan.” Algú, no recordo l’autor, va publicar un llibre dient: “Primer integreu els alemanys de l’est.” Se senten exclosos d’Alemanya, rebutjats per Alemanya. A l’est l’AfD és percebuda com una mena de partit natiu.

—Què diríeu a algú que diu que aquests partits no fan servir la violència i que no volen pas fer un cop d’estat?
—Diria que fins i tot les paraules són violència. Vaig estar a Espanya i vaig sentir el míting final de Santiago Abascal. Va dir que volien tenir el poder dels pares, una societat patriarcal, i va dir coses dolentes contra els feministes, els immigrants i els gais. Bé, això també és violència. No has de ser violent amb les mans o amb armes o amb garrots, si vols ser violent. Si intentes de discriminar la gent, això també és violència. I no volen fer cap cop d’estat. És cert. Però Hitler va guanyar les eleccions. Orbán va guanyar les eleccions. I d’alguna manera, Putin va guanyar les eleccions i Erdogan va guanyar les eleccions. Si vols establir algun d’autoritarisme o alguna autocràcia electoral (no puc dir-ne dictadura ara mateix) no cal que facis cap cop d’estat. N’hi ha prou de guanyar les eleccions. I, és clar, si Marine Le Pen guanyés les eleccions presidencials a França, no tindria el poder per construir una autocràcia a causa del seu sistema. Però és preocupant perquè tenen idees i amics que són autòcrates, no líders democràtics, com ara Viktor Orbán, que és molt afí a Trump, a Meloni i a Abascal i a tota aquesta gent. I tenen amics que diuen que Orbán és un model a seguir. Això és una declaració d’intencions. Si algú em pregunta: per què dius que són perillosos? Doncs perquè ells diuen que són perillosos. Ho diuen. Et diuen què volen fer.

—Hi ha qui diu que una cosa és Meloni i una altra cosa són els alemanys. Hi esteu d’acord?
—No hi estic d’acord. Si et pregunto qui és més de dretes, Orbán o Wilders? Vox o la Lega de Salvini? Si fossin dues ofertes polítiques diferents, tindries dues opcions. Però les dues suposades branques no competeixen. La norma és que a cada país es presenta l’una o l’altra, perquè bàsicament l’oferta és la mateixa. Les idees sobre drets sexuals i reproductius, el canvi climàtic, la islamofòbia, la identitat i el nacionalisme són bàsicament les mateixes. Volen l’Europa de les nacions-estat. Tots diuen això mateix.

—Què penseu d’aquella teoria que diu que tots aquests partits aconsegueixen el vot dels perdedors de la globalització?
—La situació empitjora per a molta gent. Podrien esdevenir més pobres, més insegurs i se senten nostàlgics. L’extrema dreta els dóna el poder de la nostàlgia. Diuen que la resposta està en el passat. Érem grans, ara no ho som. Anem enrere! Aquest és el poder de l’extrema dreta ara mateix.