Francesca Segura: “Els barrancs són molt més perillosos que els rius perennes”

Francesca Segura (Xert, Baix Maestrat, 1958) és una de les grans especialistes del país en rius. Ara jubilada, ha estat catedràtica de geografia física per la Universitat de València, on ha exercit de professora titular d’hidrologia. La seua va ser la primera tesi doctoral sobre el comportament de les rambles i barrancs. També és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fem l’entrevista dues setmanes després de la barrancada que va negar l’Horta Sud i del desbordament simultani del riu Magre a Algemesí, per mirar de saber de què parlem quan parlem del barranc de Torrent (o del Poio), per què hi va haver la inundació i per què hi van morir tantes persones. La professora Segura lamenta que s’haja perdut el coneixement de la natura i del comportament dels rius, i recorre unes quantes voltes a la saviesa popular i cita: “A la vora del riu no faces el niu.”

—Som davant un drama humà, amb més de 200 morts, i grans pèrdues materials, com no havíem vist mai. Què ha passat?
—No s’havia vist mai a escala humana, però els rius no treballen a escala humana. Treballen a escala geològica. Hi ha persones que poden tenir més de noranta anys que han viscut la riuada del 1949, la del 1957, la del 1983, i aquesta… Són moltes riuades. No hi havia tants danys? És evident, perquè el territori no estava ocupat d’aquesta manera. També hi havia un coneixement molt important de la natura que avui en dia ha desaparegut. Em va cridar molt l’atenció quan em van comentar que al barranc del Carraixet, que és un riu que també té molt de perill, quan hi va arribar el telèfon, n’hi havia un a cada ajuntament i, quan hi havia perill, de poble en poble s’anaven telefonant i deien: “Va barranc”. Amb això se salvaven de les inundacions, perquè la gent sabia perfectament què era un barranc i quin perill tenia. Això ha desaparegut. També hi ha qüestions de fons, com la falsa seguretat que donen les obres hidràuliques. La gent es pensa que estem salvats de moltes coses, i no. En aquest cas, va confluir un element important i és que a la conca baixa no plovia i la gent ha perdut la noció que l’aigua que cau a la conca alta acaba arribant a la conca baixa.

—Hi ha una expressió que aquests dies ha recordat la gent de la Ribera, que diu que els valencians tenen memòria de l’aigua.
—La memòria que hi havia abans era una memòria viscuda, de gent que viva al camp i del camp i sabia perfectament què era una rambla i quin perill tenia. Avui hi ha molta gent que, malgrat que viu en zones que no són una gran urbs, sinó que formen part de la conurbació de València, no tenen eixa visió de la natura. Hi ha molta gent que desconeix totalment  on viu.

—Per què s’ha negat la comarca de l’Horta Sud?
—Hem de distingir dues inundacions. D’una banda, la del riu Magre, que és un riu perenne i que va estar afectat per les pluges que van caure a Requena i a Utiel. A les dotze del migdia ja s’estaven inundant i va traslladar-se aigües avall, a l’embassament de Forata, i de vesprada hi va haver una inundació a tota la zona de confluència amb el Xúquer i aigües avall. La segona inundació és la que va afectar la rambla del Poio, rambla de Xiva o barranc de Torrent, que és tot el mateix. Eixa va ser molt més complexa.

—Per què?
—Eixa rambla és molt petita, no té més de 500 quilòmetres de conca i 40 quilòmetres de longitud, però té uns elements que el fan molt perillós i que han agreujat la inundació. Les pluges de Bunyol i Xiva són les causants de la inundació.

—Quines són aquestes característiques que el fan tan perillós? Com és el barranc de Torrent?
—El barranc de Torrent és un barranc molt especial. És una rambla que naix de la confluència d’uns quants barrancs a la zona de Xiva i, amb moltes dificultats, acaben unint-se i arriben al pla de Quart [a la zona de l’aeroport]. Allí es perd el caixer principal i les aigües s’escampaven d’una forma natural. En eixa zona també conflueix el barranc del Gàllego, que també es perd, desapareix el confinament del caixer, però les aigües no. Les aigües s’escampen per tota eixa zona. Això és una desconnexió dels rius que no és habitual. Hi ha hagut alguns intents de connexió d’origen antròpic, i el darrer intent es va fer als anys dos mil, quan tota eixa xarxa es va connectar al barranc de Torrent i es va canalitzar parcialment. A banda d’aquesta rambla, n’hi ha d’altres, com la del Pozalet o la Saleta, que és un tros de barranc urbà. A partir d’ací, les aigües s’escampaven i tot feia cap a la zona de l’Albufera d’una manera més o menys lliure. A més, és un barranc que té una conca natural impermeable, hi ha molts materials que fan que l’aigua es convertesca en cabal ràpidament. Però sobretot, és un riu efímer, és una rambla. Això vol dir que és un riu que pot passar de zero metres cúbics per segon a milers de metres cúbics per segon en menys d’una hora o una hora i mitja. Això li dóna una gran perillositat. Però l’últim element que és fonamental és que eixa conca de drenatge ha patit grans transformacions.

—Transformacions fetes per l’home?
—N’hi ha de diferents tipus, però la més important és la urbanització de la conca baixa. La urbanització implica, del punt de vista hidrològic, dues coses. Una, que s’impermeabilitza el territori, de manera que tota la pluja que cau a les ciutats es converteix en cabal, va a les clavegueres, és un cabal molt ràpid, que arriba als rius. La segona és l’ocupació de caixers i paleocaixers de forma indiscriminada. Això és el gran problema que s’ha viscut en tota eixa zona.

—Us referiu a la construcció de cases, polígons, urbanitzacions…
—Són dues coses. Ocupacions de caixers o paleocaixers, i ocupació de l’espai inundable. Les dues coses van lligades a la urbanització i són especialment perilloses.

—La zona inundada a l’Horta Sud és plena d’habitatges, urbanitzacions, polígons, centres comercials. Era el pitjor lloc per a crear-hi un nucli de població tan gran?
—Sí. Evidentment. És una zona que té moltíssima ocupació i, per tant, a les condicions de la rambla, que ja són de molt de perill, si els afegeixes una urbanització en llocs on no toca, la situació és explosiva. Però no és exclusiva d’aquesta zona. Pot passar pràcticament en tota la conca mediterrània.

—Aquests dies es recorda que hi ha un projecte paralitzat d’ençà del 2021 per a canalitzar el barranc de Torrent. És una bona idea?
—D’aquesta situació, n’han d’aprendre tots els estaments. El primer que cal fer és analitzar com han funcionat les infrastructures hidràuliques d’aquesta zona. Per exemple, la canalització que es va fer l’any 2007, o la mateixa canalització del riu Túria. Cal veure com ha afectat les zones inundades, i caldrà decidir entre dos models. L’un és el model de concentració dels fluxos, que implica que l’aigua es concentra en un lloc, siga un canal, desviament de canals, i que tenen una repercussió aigües avall. És a dir, concentrar el flux en un lloc determinat implica que aigües avall arriba més aigua amb més velocitat i, si hi ha un desbordament, la virulència és molt més gran. L’altre model és en la dispersió dels fluxos, que és el que funcionava tradicionalment en eixa zona i l’aigua s’escampava. Aquest segon model, que s’anomena enginyeria blana o models basats en la natura, comporta que la zona inundada probablement és més ampla, però l’altura de l’aigua és menor. Caldrà decidir entre eixes dues solucions, perquè cadascuna té les seues implicacions. Canalitzar no és sempre la millor opció en zones tan poblades. I probablement s’haurà d’optar per fer unes altres infrastructures, com tancs de pluja, o fer zones de sacrifici, que consisteix a trencar el barranc en uns llocs on no causen víctimes, encara que causen danys, o fer zones inundables tipus parc, que són pràctiques que consisteixen a llevar l’aigua abans d’arribar a la zona de més perill.

—També s’ha comentat aquests dies que, gràcies al nou llit del Túria, la ciutat de València s’ha salvat de la inundació, tret de les pedanies de la Torre, el Forn d’Alcedo i Castellar. Però hi ha qui diu que la infrastructura ha empitjorat les conseqüències a l’Horta Sud.
—Sí. Veient les imatges del satèl·lit i de la simulació que fa el sistema nacional de cartografia de les zones inundables, una part de l’aigua que ve del sistema del Pozalet acaba xocant amb la canalització del Túria i afecta aigües avall d’eixa zona.

—Què hem de fer perquè no torne a passar un desastre humà com aquest?
—D’inundacions, n’hi haurà, perquè en determinades zones són inevitables. El que no és tan inevitable són les víctimes. S’ha de lluitar i posar el focus a evitar els morts. Perquè es minimitzen les víctimes s’ha de treballar en prevenció, que és tot allò que es fa quan no plou, i en la preemergència. Com he explicat, aquests rius són molt ràpids. Quan comença a pujar el cabal hi ha molt poc marge de maniobra. Hem parlat d’una hora o una hora i mitja, per tant, la preemergència i les gestions han de començar molt abans, perquè és l’única manera d’assegurar-se que la informació va per les vies que toca. I assegurar als pobles que tenen un suport. La protecció civil té tres nivells. El govern central, el govern autonòmic i els ajuntaments. Cal tenir un bon engranatge de tots els sistemes i començar a fer les coses amb molta antelació.

—Sembla impossible desfer tot el que hi ha construït en zones inundables, però què es pot fer més?
—Aquest costum de viure en plantes baixes en aquestes zones és molt perillós, i això s’haurà de valorar. Que encara s’hi facen construccions on es viu en una planta baixa és un problema. També s’haurà de pensar què passa amb els cotxes. Una autopista és un lloc tancat, una ratera, i no en pots eixir quan vols. Els experts en mobilitat hauran de dir alguna cosa. L’educació de la gent és fonamental, que la gent sàpiga on viu i com ha d’actuar quan passen aquestes coses.

—Tornant a la naturalesa dels barrancs, els heu qualificats de rius efímers.
—Els rius efímers són barrancs que sempre van secs excepte el dia que plou. Hi ha dos tipus de rius: els perennes, que són els que porten aigua quan no plou, que són els grans rius –per exemple, el Xúquer–, i els efímers, que són tots els barrancs, torrents, rambles… I val a dir que els rius que porten aigua són molt importants del punt de vista dels recursos, són els que donen aigua per a desenvolupar l’activitat econòmica, etcètera, però del punt de vista del risc, del perill, en tenen moltíssim més els efímers. Hi ha un estudi que entre l’any 1950 i el 2000 va comptar 300 víctimes a causa dels rius perennes i 1.400 dels efímers. Ara hauríem de sumar-hi les més de dues-centes de la rambla del Poio. Per tant, ha de quedar molt clar que l’administració s’ha d’ocupar tant o més dels rius efímers que dels perennes.

—Quan és a punt de passar la inundació, es pot fer alguna cosa més?
—Això és la pre-emergència. Des que es donen les primeres alertes fins que arriba l’esdeveniment, això és la pre-emergència. S’ha de basar en les alertes meteorològiques. Després vénen les hidràuliques, però s’han d’agafar amb molt de temps, perquè és el moment que s’han de greixar eixes connexions entre les administracions i tothom ha d’estar pendent de la situació. Això és fonamental. Però també és molt important l’educació de la població. Educació a tots els nivells. Des de fer cas a les alertes, fins a tenir coneixement d’on vivim. Tot això és públic i se sap. El sistema nacional de cartografia de zones inundables té uns mapes que en un període de retorn de cinc-cents anys s’acobla molt bé al que ha passat i això és consultable a la web. Falta cultura de la població, de l’administració, de saber on vivim.

—Falta legislació que prohibesca de construir en zones inundables?
—Ací al País Valencià hi ha el PATRICOVA vigent d’ençà del 2003. És un pla de lluita contra les inundacions i era de consulta obligada per als ajuntaments a l’hora d’urbanitzar. Però passa que, pels motius que siga, no ha sigut prou respectat o no era delimitat correctament, perquè es va revisar l’any 2015 i jo crec que ha evitat molta construcció en zona inundable. Així i tot, hi havia moltes coses fetes abans.

—El govern de les Illes Balears va canviar fa poc la normativa per a permetre de construir en zones inundables. Després de la gota freda, diu que farà marxa arrere. Però com s’expliquen decisions com aquesta?
—Jo davant d’això em remet al saber popular: “A la vora del riu no faces el niu.” La gent ho sap de tota la vida. També diu la gent que els barrancs trauen les seues escriptures en moments d’inundació. Això és una cosa molt antiga. Si hi ha gent que no és capaç de respectar la natura, haurà de saber que la natura sempre guanya. I això és una cosa que la societat haurà d’acceptar. Danes, pluges intenses, n’hi haurà sempre i contra la natura no es guanya mai.

—En el cas de la barrancada, s’ha pagat un preu molt alt en vides humanes. Si s’haguessen pres mesures, probablement no s’hauria pagat. Imagine una reivindicació de la ciència.
—Més que una reivindicació, és una frustració absoluta. Perquè la meua tesi va ser la primera sobre rambles que es va fer a tot Espanya. Després se n’han fetes més. Hom pensa que el que s’ha explicat i que coneixen tots els gestors hidràulics serveix per a alguna cosa. És la frustració de saber que el que s’està fent no sempre serveix per a ajudar la societat.

—Victòria Rosselló, la cap de meteorologia d’À Punt, també sentia eixa frustració en una entrevista a VilaWeb.
—Caldrà treballar moltíssim per a decidir de quina manera la informació que es coneix, perquè sabem que s’inundarà, i ho sabem fa molts anys, ha d’arribar a la població i ha d’arribar als gestors que n’han de fer cas. Es plantegen moltes coses, com fer les alertes, com han de ser, com es fa perquè la gent escolte les alertes i els faça cas. Potser caldrà arribar a fer confinaments. Caldrà fer prohibicions de mobilitat. El que no pot ser és que la gent tinga una falsa sensació de seguretat perquè no plou al seu poble. Caldrà gestionar-ho d’alguna manera. La població n’ha de ser conscient i més val excedir-se per un costat que per un altre. Si tu fas una alerta i al final es perden hores de treball o classes, caldrà posar-ho al costat de si s’hagueren perdut vides.

—L’experta en seguretat i gestió d’emergències Amparo Tortosa parlava d’aquest concepte de confinament climàtic, que ara ens sobta, en una entrevista a VilaWeb. Posava l’exemple del centre d’Europa.
—Caldrà arribar a limitar la mobilitat i fins i tot la llibertat de les persones per a salvaguardar tantes vides com siga possible. Però també val a dir que la situació d’Europa no és comparable. Eixos rius perennes no tenen el mateix funcionament que els nostres. La riuada comença i dura dies i setmanes, la pre-emergència es pot fer amb molta anticipació i la transmissió d’informació, també. En el cas dels nostres rius efímers no tenim temps. És un temps preciós el que hi ha des que es fa l’alerta climatològica fins que arriba la crescuda definitiva del barranc. És molt curt. S’ha d’insistir a protegir la població. De la manera que siga. Jo entenc tots els problemes que poden tenir del punt de vista legal, de restringir llibertats, però s’ha d’aconseguir.

—Per tant, eixes dues hores de dubtes al centre d’emergència van ser precioses per a evitar danys humans.
—Però també ho van ser totes les hores anteriors. Això ha de començar molt abans.

—Voleu afegir res més?
—Crec que caldrà reflexionar sobre tot això que ha passat. I caldrà aclarir responsabilitats per diversos motius. En primer lloc, perquè es deu a les víctimes i a les persones afectades, però també perquè la societat necessita una explicació. I en eixa línia és important distingir entre les errades humanes i les errades estructurals del sistema. Perquè és evident que les errades estructurals són les que s’han de corregir. És importantíssim saber què no ha funcionat. Les errades humanes poden existir sempre, però les qüestions estructurals –com es fa la comunicació, de quina manera es greixen les comunicacions entre els estaments de protecció civil, com ha funcionat les infrastructures hidràuliques, les que no són hidràuliques…–, s’hi ha de reflexionar moltíssim per fer una gestió molt millor en esdeveniments pròxims.