Francesca Guardiola com a símptoma

Fa un any, unes setmanes després de l’activació del 155, la delegació de la Generalitat a Dinamarca continuava oberta malgrat el missatge mentider que escampava la propaganda política i mediàtica de Madrid. També els mitjans catalans (i molta de la nostra gent) repetien com lloros el que deia el BOE, ja l’endemà del 27 d’octubre. La realitat és, però, que l’única persona que a Copenhaguen havia abandonat el vaixell (seguida dels becaris, uns nois molt vàlids però molt jovenets que van fugir esveradíssims quan van veure que la capitana perdia els papers), era la delegada: Francesca Guardiola. La mateixa que ara volen restituir al capdavant de la nova delegació a Estocolm.

És d’interès públic que se sàpiga què va fer Francesca Guardiola els dies immediatament posteriors al 155, per poder entendre què significa la seva restitució i quin és el rol actual del Departament d’Exteriors; un departament que presumeix d’haver reobert més delegacions que les que tenia abans del 155. És una dada que no deixa de sorprendre, tenint en compte que aleshores érem (sic) a les portes de fundar la Catalunya independent i ara, en canvi, ens trobem de ple en una ‘nova’ autonomia espanyola que no només no desafia Madrid sinó que, com un gos ben alliçonat, ha après a abaixar el cap molt abans de rebre. Quin sentit té, obrir delegacions a tort i a dret, si és per posar-se al servei del capatàs Borrell i fer comparsa amb les ambaixades del país que ens tanca gent a la presó?

Ho entendrem molt bé si mirem com va actuar Guardiola abans de marxar a corre-cuita de Copenhaguen, poc després de la declaració d’independència. L’endemà, el dissabte dia 28, ens vam reunir tot l’equip a la delegació, a la sumptuosa i cèntrica plaça de Sankt Annæ, que havíem inaugurat amb prou feines feia dos mesos. Jo havia demanat a un jurista de la comunitat catalana que vingués amb un powerpoint per fer entendre a la delegada que la Guàrdia Civil no podia tancar la delegació, i que el nostre deure, d’acord amb la nova legalitat catalana, era defensar les institucions. L’avantatge que teníem, en un país estranger, és que ningú no podia tancar res ni detenir ningú. Ella ens escoltava amb la mirada perduda i plorosa, i de tant en deia: ‘Jo ja li ho vaig dir, al conseller Romeva: en segons quins escenaris, a mi no m’hi trobareu!’ Després de batallar tot el matí amb una delegada que se’ns desfeia als dits (una senyora que fins feia poc entrava cada matí a la delegació com si s’hagués de menjar el món, omplint-la d’elegància), vam constatar que a partir de llavors no podríem comptar amb ella per a res.

Però el que ens va sorprendre de debò és que, a més de no poder-hi comptar, ens posés bastons a les rodes. Si s’hagués limitat a abandonar, rai; de fet, això és el que li vam proposar el dimarts dia 31, quan ens va convocar a primera hora al cafè del costat de la delegació per demanar-nos que no hi entréssim més. Que ens quedéssim a casa, que no piuléssim, que no moguéssim un dit. ‘Us ho prego pel temps que hem treballat junts!’, va dir, amb un gest molt expressiu. ‘Francesca’, li vam dir nosaltres, ‘accepta el cessament de manera oficial; fes una carta, desvincula’t de tot i deixa’ns treballar, que hi ha molta feina’. ‘Però és que la delegació està extingida!’, replicava ella, cada vegada més desesperada.

Ens vam mirar de reüll. Tots teníem contractes vigents, el lloguer estava pagat per al següent mig any, hi havia llum i calefacció; els companys d’ACCIÓ hi anaven cada dia i treballaven amb normalitat. Que fos capaç de negar una realitat tan tangible volia dir que la por l’havia vençuda definitivament. La por és legítima i una retirada a temps, encara que sigui poc honorable i escenifiqui un fracàs (l’error a l’hora de seleccionar correctament els dirigents més idonis), sempre té un punt de dignitat. Però deixar que la por se’t mengi fins a l’extrem de coaccionar i fer xantatge emocional a la gent que t’envolta, menystenint de manera barroera el fet fonamental que són persones lliures i posant els teus interessos i benestar emocional per damunt del destí de tot un poble, costa de justificar i fa angúnia de veure.

Només depenia de nosaltres que la delegació continués oberta i poguéssim continuar defensant el país. Si anàvem a treballar cada dia, guanyàvem el 155, com a mínim en el flanc nòrdic; si cedíem a les amenaces i al xantatge que venia de Barcelona, fèiem que el BOE saltés del paper a la realitat. Jo ‒com a responsable d’Afers Públics‒ i la persona que s’encarregava de premsa i comunicació no vam dubtar en cap moment. Vam acomiadar-nos de la Francesca, vam fer la volta a l’edifici i vam tornar a entrar. I vam continuar treballant: ens reuníem amb diputats al parlament, fèiem comunicats de premsa, denunciàvem a la ràdio i a la televisió que teníem mig govern a la presó i l’altra meitat a l’exili. Fins que el ‘nostre’ departament d’exteriors (no pas el de Dastis) ens va acomiadar de la mà d’Aleix Villatoro, avui director general de Relacions Institucionals.

A la Francesca Guardiola no l’he vista més. No tinc res personal contra ella i, de fet, guardo un bon record dels dos mesos escassos que vam treballar juntes, abans del 155. Era una bona cap, treballadora i generosa. Escoltava, sabia rebre consell i ens donava protagonisme. Però quan va arribar l’hora de la veritat, l’hora de demostrar que estava a l’altura del compromís públic que havia assumit acceptant un càrrec de tanta responsabilitat (i de sou tan generós) en un govern que havia de fer la independència, en lloc de comportar-se com una ambaixadora va acabar fent de mosso dels encàrrecs.

La seva restitució, doncs, permet d’entendre el perquè d’unes reobertures i uns nomenaments aparentment absurds, que són l’antítesi exacta de la meritocràcia: el Departament d’Exteriors, lluny de reclutar els més preparats per a defensar el país, premia amb sous i destacaments de luxe aquells que han demostrat amb demèrits que són absolutament incapaços de fer-ho. Guardiola no és el problema, sinó el símptoma; lluny de voler avançar en la legitimació del mandat del primer d’octubre, el ‘nostre’ govern se’n vol allunyar definitivament per continuar fent autonomisme, amb un perfil ben baix i folklòric. I per això es val d’un estol cada vegada més ampli de figurants molt ben pagats.