19.10.2019 - 21:50
Feia mesos que l’editor Josep Cots, d’Edicions de 1984, es delia per fer pública la novel·la estrella de la tardor de la seva editorial. El dia de la conferència de premsa, per impressionar, d’entrada va avançar: ‘Un gran escriptor s’incorpora a la col·lecció “Mirmanda”.’ Aquest gran escriptor és l’arquitecte, poeta i assagista Quim Español. ‘Mirmanda’, que és la col·lecció de ficció, ha acollit ara la seva primera novel·la, Francesca.
Quim Español, una mica cohibit, comença dient que un autor parlant de la seva obra és pitjor que una mare parlant dels seus fills. I, tanmateix, agafa el fil i el va estirant i estirant, entre cites literàries i reflexions entorn de la forma i l’argument.
‘Francesca és la història d’una jove violinista que és víctima d’assetjament psicològic. Els efectes psicològics d’un assetjament són devastadors. Ho sé perquè he viscut un parell de casos bastant de prop. Aquest trauma es presta a ser novel·lat, perquè les transformacions que tenen els personatges són inesperades.’
Assetjament psicològic? És una casualitat triar aquest tema en una època de repressió, de retallada de drets fonamentals, de violència d’estat? I diu Quim Español: ‘La literatura és un refugi davant de tot això que vivim i potser no hauria de ser-ho. És una fugida com a col·lectivitat, tot i que en la novel·la parlo de més temes, que també preocupen. Però sí, hi ha qui ho pot veure com una metàfora de la situació actual.’
Més temes que apareixen a la novel·la són la vellesa i la bellesa, l’odi al geni, el declivi de l’entorn o decadència familiar… ‘La novel·la segueix un ordre cronològic dels fets, però això no impedeix que també se serveixi d’un to fantàstic. He utilitzat mecanismes narratius que no són habituals: fils que no tenen continuïtat, diàlegs que obre el narrador amb els seus personatges… Però crec que en una primera lectura, tot això tampoc no s’ha de percebre.’
També hi ha força música: ‘La música funciona com un baix continu, que ho amalgama tot. Estic obsedit per la música de fa molts anys, tot i que no sé tocar cap instrument, fet que és la desgràcia de la meva vida. Vaig estudiar composició pel meu compte, seguint la recerca dels problemes d’estructura de la forma, traslladant-los a altres arts.’
L’estructura de la forma
‘La novel·la té una sèrie d’estrats i he tingut molta cura de l’estructura de la forma, perquè és un aspecte en què tinc una fixació. Fa quaranta anys que faig classes sobre estructura de la forma a l’Escola d’Arquitectura. El llibre és una troballa de veus. Tota forma d’art ho és: el pentagrama, el poema… I hi ressonen veus de molts autors. Perquè al llarg de la meva vida, he llegit molt. Potser massa. Hi ha frases que em ressonen a dins i moltes no sé d’on han sortit. Són una mena d’onades líriques.’
‘He fet servit un llenguatge clar, eficaç, natural i senzill. Tot i que també he procurat de rescatar expressions que es perden.’ Això li dóna un to de caràcter noucentista, d’un altre temps.
‘Des de l’edat de disset anys que escric poesia. La vaig aprendre estudiant amb José María Valverde. La poesia ha tenyit alguns fragments del text, tot i que no és una cosa que hagi buscat. I m’he sentit lleugerament estrany escrivint una novel·la a la meva edat (a la contraportada no ha volgut informar sobre la seva edat, una petita coqueteria). Sóc arquitecte i fonamentalment un home d’acció. I com que els arquitectes ara no tenim feina… doncs, escric. I la novel·la ens fa molta falta al segle XXI, perquè ens fa molta falta que ens expliquin històries.’
