L’historiador Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962), professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, és la gran autoritat acadèmica sobre el primer franquisme a Catalunya. Acaba de publicar Catalans del 1939 (la Campana), que és la peça final d’un trencaclosques indispensable per a entendre com es va pacificar Barcelona i per a combatre els intents de reescriure la història radical i violenta d’aquells anys. Vilanova explica que, amb aquest nou lliurament, volia explicar, per una banda, com la dreta clàssica europea es va impregnar del discurs, les actituds i les estratègies feixistes, i, per una altra, per què hi va haver catalans que, traumatitzats per la guerra, es van tornar franquistes sense haver-se empeltat de feixisme.

El nou assaig s’afegeix a obres fonamentals, com ara La Barcelona franquista i l’Europa totalitària (1939-1946) (Empúries, 2005), Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (Lleonard Muntaner, 2015) i Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949) (Lleonard Muntaner, 2018). Ens rep a la Fundació Carles Pi i Sunyer, de què dirigeix l’arxiu.

—Dieu que hi ha un parell de coses que, a hores d’ara, ja no es poden discutir.
—Sí. Una és que el factor nacionalista espanyol era l’unificador de tots els elements que se solleven contra la Segona República. El component nacionalista espanyol ho impregna absolutament tot. Hi ha un gegantí procés de nacionalització espanyola, violent i coactiu, del qual formen part els elements feixistes adquirits i incorporats del model italià, més que de l’alemany. Que un dels factors de la guerra és el d’una guerra nacionalista, en aquest punt de la vida no ho pots discutir. Per les parets de Barcelona hi pengen aquells cartells que diuen “Ha arribat Espanya” [en castellà]. D’acord, han arribat els feixistes i els falangistes, però “ha arribat Espanya”. I Espanya és molt més que els falangistes.

—I no solament hi ha nacionalisme espanyol: hi ha un programa d’espanyolització exprés.
—És clar. Un programa d’espanyolització que miren d’aplicar pensant: “Ara, finalment, el durem a terme.” Pensen que amb la dictadura de Primo de Rivera no n’hi va haver prou. Eugenio Nadal té un article en què diu que si llavors no va anar bé va ser perquè no s’ho van acabar de prendre seriosament. Ara no. Ara hi ha un programa de nacionalització espanyola evidentíssim, com hi ha un programa contrarevolucionari, contra la classe obrera i el moviment obrer, i un programa radicalment antidemocràtic. La guerra civil té tots aquests elements. No és només la destrucció de la Segona República, democràtica i reformista. És la guerra contra les nacions perifèriques i el que hi ha en aquestes nacions perifèriques.

—El poder militar és el primer que marca el pas.
—Els falangistes, en la posada en escena, tenen un paper secundari. Ho vaig veure quan vam fer La caiguda de Barcelona. Els tres primers grans actes públics, 27, 28 i 29 de gener, són tres misses de campanya en què l’element visual fonamental és el poder militar, els qui controlen la situació –Yagüe, Solchaga i Álvarez-Arenas–, acompanyats de civils, d’eclesiàstics i de falangistes. Quan Wenceslao González Oliveros arriba a Barcelona i explica que més que una guerra contra el comunisme va ser una guerra contra els secessionistes, ja ho tens ben clar. La historiografia catalana i bona part de la historiografia espanyola seriosa ja ho tenen bastant assumit. En aquest sentit, el llibre Fuera el invasor, del professor Núñez Seixas, ja fa temps que va explicar la guerra en aquesta clau.

—Però sí que parleu d’una publicística de periodistes i acadèmics espanyols que insisteixen molt sobre l’existència dels catalans franquistes per amagar aquest element nacionalitzador que dèieu.
—Sí. L’argument d’aquests corrents és que no va ser una guerra contra Catalunya, com diu el senyor Josep Benet i diuen tants altres, perquè hi havia catalans franquistes. Naturalment que sí, ja ho sabem, que n’hi havia! I ja sabem que no era una guerra contra Catalunya en un sentit global. És una guerra contra un projecte catalanista que s’expressa de diferents maneres, però que l’any 1936 és hegemònic en la societat catalana. És majoritari. Quan parlem de “guerra contra Catalunya” ens referim que la guerra té un objectiu molt clar de destruir allò que, en aquells moments, en termes polítics, socials i culturals és hegemònic: la Generalitat republicana i el que representa, i el sistema polític català, que és diferent del sistema polític espanyol. En això tampoc no hi hauria d’haver debat.

—Per què hi ha intel·lectuals, acadèmics, periodistes o empresaris catalans que, tot i no compartir el component espanyolitzador del franquisme, s’expressen a favor del règim franquista?
—Pel trauma de la guerra. L’han viscuda com si fos la revolució del 1917 a Rússia. Quan llegeixes el dietari de Raimon d’Abadal i Calderó, president del comitè polític de la Lliga Regionalista, te n’adones de seguida. Comença explicant la guerra com un cop d’estat militar que ens farà anar malament a tots, i quin desastre que això significa, i a l’agost ja parla de la revolució i de la necessitat de liquidar-la, i de liquidar els revolucionaris i els republicans que, naturalment, intenten salvar-ho tot sense perdre-hi bous i esquelles.

—Però no tots els catalans que pugen al carro del franquisme ho fan amb el mateix entusiasme.
—N’hi ha que, a partir del 1939, xuclen i assumeixen aquesta impregnació feixista i que quedaran ja directament vinculats al camp franquista. Ignasi Agustí, per exemple. A partir del 1936 fa creu i ratlla, es fa dir Ignacio, passa a escriure en castellà, i aquí pau i després glòria. Ferran Valls i Taberner fa si fa no fa el mateix. N’hi ha que no. És una cosa que s’ha de poder investigar amb calma i tranquil·litat. Molts fan l’aposta pel franquisme per fugir de la guerra i de la revolució, però quanta d’aquesta gent es deixa espanyolitzar?

—N’hi ha que no es deixen espanyolitzar?
—El senyor Ramon d’Abadal i de Vinyals, insigne medievalista català, l’any 1939 també fa creu i ratlla amb l’experiència republicana i deixa de tenir contacte amb els seus amics republicans i passa tres anys d’exili a Itàlia. Quan torna, l’any 1942, accepta d’incorporar-se en plena clandestinitat a l’Institut d’Estudis Catalans, en substitució de Ferran Valls, que s’ha mort. I és un personatge que no es deixarà espanyolitzar mai. És un home d’ordre, però no es deixarà espanyolitzar mai. I com ell, tants altres. En el fons és allò que deia Dionisio Ridruejo: la consciència de classe ha pesat més que la consciència nacional i, per tant, el suport al projecte franquista prové d’aquests interessos de classe, però això no implica que perdin la consciència nacional. Com a molt, es mantindran, per dir-ho així, en una mena de neutralitat nacional. És veritat que sectors burgesos canvien de llengua després de la guerra; també n’hi havia molts que ja l’havien canviada abans, no era cap novetat. Però tampoc no és tan general com ens pensem.

—Molts s’imaginaven que el franquisme seria una cosa diferent.
—Cal tenir en compte que el càlcul que fa bona part d’aquesta gent, o la referència que té al cap, és la dictadura de Primo de Rivera. D’acord, això és un cop d’estat molt més sagnant, però ara lluiten contra la revolució. Aquella dictadura havia escapçat la Mancomunitat, però es continuaven publicant diaris i llibres en català. Això explica que l’any 1940, Cambó digui a Joan Estelrich que se’n vagi a Madrid a veure si els donen diners per publicar un diari cultural en català. Perquè la referència és la dictadura de Primo de Rivera. Hi ha errors de càlcul, errors d’anàlisi, una mica d’autoengany…

—I discretament abandonen l’escenari quan s’adonen que el franquisme té aquest element espanyolitzador i que va per llarg.
—Sí. És bastant això. A partir del 1942, i del tot a partir del 1945, assumeixes la situació, no et fas antifranquista sinó afranquista, que és una altra cosa, però ja no combregues amb rodes de molí. Procures viure bé però discretament, i si pots col·laborar i ser actiu en àmbits culturals, socials, cívics, en fils que vénen d’abans de la guerra, ho fas. Això dóna lloc al fenomen de les “zones grises”. Àmbits culturals i socials en què es van a trobar franquistes, afranquistes i alguns antifranquistes, sobretot a partir dels cinquanta. És clar: que puguin conviure en aquests espais i mantenir-hi converses cordials, vol dir que alguns d’aquests personatges deuen haver renunciat als principis més fonamentals del 1939. Això explica en bona part el fracàs del projecte espanyolista radical del 1939.

—Dieu que aquests mesos immediatament posteriors a l’arribada dels franquistes són els mesos que potser el país ha estat més a prop de la desaparició com a col·lectiu nacional.
—Aquesta idea me la va donar en Joaquim Albareda, gran especialista en el segle XVIII i la guerra de Successió. El del XVIII i el del 1939 són processos repressius que tenen punts de connexió, amb totes les diferències que calgui. El 1939 és el Decret de Nova Planta del 1717. Aquell moment en què el país, com a societat amb uns elements propis –llengua, cultura, maneres de fer, organitzacions socials–, ha estat més a prop de desaparèixer, de cedir a allò que es vol imposar des de fora i que una part del país accepta. L’any 1717 és el Decret de Nova Planta i el 1939 és el projecte franquista. Si de l’any 1939 al 1943 no hi ha ben bé res que impedeixi que això pugui triomfar, per què no acaba de funcionar?

—Per què?
—Perquè aquells sectors que haurien pogut ser els dirigents d’aquest procés, n’acaben marxant. Un exemple molt conegut: quan la gent de Destino s’adona que la versió més falangista no els fa millorar expectatives, i que l’aparell falangista no els paga els diners que els han promès, prenen consciència claríssima que, o bé eixamplen el camp o la revista no aguantarà. I com l’eixamplen? Sense tocar el marc polític, però començant a incorporar elements que vénen d’una altra tradició, d’uns altres àmbits. En llengua castellana, perquè és l’única que es pot fer servir, però la gent de Destino, que és la més llesta de tot el camp franquista, de seguida s’adona que l’opció radical no té futur, en aquesta societat.

—Però per què no té futur?
—És que el discurs falangista, el discurs franquista de primera hora, és tan estrany! És tan estrany que no és permeable. És un discurs que aquí es fa estranyíssim. No n’hi ha tradició en aquest país. És allò que diu Josep Pla a Eugenio Nadal: “És que escriviu d’una manera que no s’entén!” La majoria de la societat catalana no ha llegit mai José Antonio, ni Eugenio Montes, ni Sánchez Mazas. Els articles de l’Eugenio Nadal te’ls has de llegir quatre vegades per entendre’ls. En canvi, la gent podia llegir Manuel Brunet, Josep Pla o Joan Teixidor, i, encara que amb una fortíssima càrrega ideològica pro-franquista, els entenien.

—Alguns catalans franquistes també fan un acte de contrició per haver donat ales al catalanisme. “Ens vam equivocar.” Ho il·lustra el famós article “La falsa ruta”, de Valls i Taberner.
—Sí, però és un article molt singular de Valls i Taberner. No tinc cap mena de dubte que quan ell publica “La falsa ruta” a La Vanguardia hi ha gent que l’aplaudeix i hi està completament d’acord, però també hi ha molta gent, i amics seus, que no parlaran mai de cap falsa ruta. És més significatiu l’article del Josep Maria Tallada en què diu que una part de la burgesia del país ha jugat a l’aprenent de bruixot. Aquest argument el trobes desenvolupat a mitjan anys quaranta per Manuel Brunet, que carrega despietadament contra les esquerres burgeses catalanes que van facilitar el pas a la revolució. En canvi, “La falsa ruta” és un tall radical d’un personatge que ja estava al marge del món nacionalista, i no té més recorregut. Passa que és més cridaner, i durant molt temps ens hi hem fixat més. Valls i Taberner diu: “Ja està tot dit, no cal discutir més.” Tallada ve a dir: “Cal entendre quins dels nostres van ser tan irresponsables d’obrir la porta a la revolució.”

—Vénen a dir: “A través del catalanisme se’ns han escolat més coses.”
—Sí, el catalanisme ha estat un instrument d’afebliment de l’estat, del règim, del sistema, de l’ordre social. És la tesi de Valls: mentre el regionalisme conservador ajudava la monarquia i el sistema polític espanyol a millorar, i no posava damunt la taula cap proposta trencadora, la seva idiosincràsia es mereixia un cert respecte perquè participava en el sistema espanyol. Però això no va anar així. Valls pensa que tant el catalanisme d’esquerres com el conservador van ser tan imprudents que van llançar la monarquia i el sistema per la borda, i van abraçar un sistema que obria les portes a la revolució. Per què? Perquè van posar en qüestió un dels principis fonamentals del sistema, que era la unitat nacional.

—Al cap d’unes quantes dècades, molts d’aquests personatges volen reescriure el seu passat.
—De fet, allò que sobta és que ningú no escriu res. Sí que hi ha unes notes privades de Manuel Brunet, que va publicar Francesc Montero, en què critica els falangistes, però ell mentrestant es va guanyant la vida escrivint a Destino. En privat diu unes coses i en públic unes altres, i coneixent el personatge sabem que moltes de les que deia en públic se les creia. Ni els qui van viure més anys, com Santiago Nadal, Ignacio Agustí o Josep Vergés, no van deixar res escrit sobre allò que ells mateixos van dir durant la guerra i la postguerra. És la no reescriptura. La qual cosa diu molt de la societat en què viuen: ningú no els exigeix de revisar què havien escrit. L’any 1970, Santiago Nadal podria haver dit: “Quan vaig escriure l’any 1941 que Hitler era el geni més gran d’Europa, bé, s’havia d’entendre en quines circumstàncies ho vaig fer.”

—I no ho fa. “Aquí no ha passat res.”
—Aquí no ha passat res, exacte. Això diu molt de l’evolució del país. Quan vam publicar Nazis a Barcelona, hi havia tot de gent que es va quedar molt sorpresa. “Oh! Això no s’havia vist mai! Devia estar amagat!” Home. Les fotografies són de la Crónica de Barcelona de Pérez de Rozas, eren a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i eren de consulta pública. La premsa que vam fer servir era la que ho publicava. Era a l’hemeroteca. Ningú no va tancar la premsa dels anys quaranta ni va prohibir de consultar-la.

—Discursos polítics com el de Nadal, avui encara els observeu en el paisatge polític espanyol? Sentiu gent que els reprodueixi?
—Sí, d’entrada perquè en certs sectors periodístics i intel·lectuals espanyols continuen pensant, per exemple, que els Nadal eren aliadòfils. Hi ha uns sectors espanyolistes que tenen un discurs molt indulgent amb el nostre passat, que volen descontextualitzar tots aquests personatges del seu moment per, una volta descontextualitzats, tornar-los a presentar de manera diferent. Us en posaré un cas estrictament personal. Quan vaig escriure el llibre sobre l’Europa totalitària, em va escriure Felipe Fernández-Armesto, professor al Queen Mary College de Londres i fill d’Augusto Assía, afirmant que el seu pare era aliadòfil i, per a demostrar-m’ho, em va enviar una antologia de textos del seu pare. Casualment, no hi havia un article en què aplaudia literalment la destrucció alemanya de Txecoslovàquia. Amb Eugenio Nadal s’ha fet la mateixa operació: ens el presenten com un gran periodista literari, com un escriptor. Què ha passat? Que ningú no li va exigir, ni ell mateix, una revisió del que havia escrit. Ningú no assumeix responsabilitats i s’agafa de tothom la cara més amable.

Fotografia: Albert Salamé.