Francesc Torres: viatge a l’essència i les profunditats de l’art

“Si l’art no existís, no sabríem qui som”, em deia el 2018 l’artista Francesc Torres en una entrevista d’aquesta secció en motiu de la inauguració de l’exposició “La campana hermètica. Espai per a una antropologia intransferible“, al MACBA. Exposant el seu llegat material acumulat d’ençà de la infantesa, l’artista provava d’explicar no qui és ell, sinó què vol dir art i què vol dir ser artista.

Ara, al procés gairebé esfèric de reflexió, s’hi afegeix el llibre La campana hermètica (Univers, Grup Enciclopèdia), una aportació cabdal autobiogràfica per a entendre l’autor i la seva obra, l’origen i la solidesa del seu projecte artístic, ideològic i vital. En el context de la història, la política, el món de l’art i la cultura dels temps que li han tocat de viure. De Barcelona a París, Nova York i Berlín, ciutats on ha viscut i treballat, l’autor traça un mapa crític enlluernador sobre què vol dir l’art per ell, respecte de l’individu i la història.

Amb revelacions emocionants i crítiques clares i contundents, Torres escriu unes memòries molt lúcides i sense filtres: idees, experiències, lectures, anècdotes viscudes del món de l’art i de la política cultural d’arreu, accions artístiques i records íntims i col·lectius que li ocupen el cervell de fa molts anys. Alhora, la narració és una crònica històrica personal, rigorosa i subjectiva, de la postguerra, el postfranquisme, la guerra freda i la fi, aparent, de la política de blocs, amb el sorgiment d’una nova situació geoestratègica internacional. Canvis transcendentals que han afectat l’art i la història.

Aquest text (o texts) són un complement fonamental a la instal·lació del MACBA del 2018. Una obra feta amb molts dels sediments materials del seu pas per aquesta vida: les seves joguines (“la pàtria és la infantesa”) i col·leccions de revistes de guerra, de cotxes i avions, les troballes de la guerra que ha fet al front de l’Ebre o a Belchite i Berlín, records i influències familiars, sobretot dels seus pares, i del seu “germà gran”, el bonobo Tono, del seu avi republicà, que va fer la guerra i es va passar un bon grapat d’anys empresonat a la Model, etc. “Les coses que m’han portat a fer el que he fet no tenien res a veure amb art, però sense això l’art tampoc no hauria existit.”

De fet, el llibre i l’exposició, ara a la col·lecció permanent del MACBA, són indestriables l’un de l’altre, així com l’arma i la munició, el motor i el volant, l’autor, la vida i l’art. Tot pertany a mons diferents, però forma part d’una mateixa cosa: l’educació sentimental, ideològica i cultural d’un home i la seva manera de ser en la vida: l’art. Pels fets i les idees que descriu i exposa, el llibre La campana hermètica és, a més, una crònica i un assaig crític notable de mig segle d’història, art i cultura, escrit per un protagonista de primera línia internacional, motor i pioner del videoart, les instal·lacions multimèdia, la fotografia i l’art conceptual.

La batalla per la memòria republicana

El combat, la velocitat, la història, el capitalisme i el marxisme, la guerra, les armes i la memòria són alguns dels temes clau de la seva obra. Amb obres com ara Cincuenta lluvias, Amnèsia/Memòria i Fosca és l’habitació on dormim, Torres ha estat un combatent lúcid i valent en la batalla per la memòria que s’ha lliurat en aquest país, després de tres anys de guerra, quaranta de dictadura i una llarga immodèlica transició, basada en l’amnèsia i la perpetuació de la injustícia històrica.

“La guerra, el fet més important de la meva vida, va passar nou anys abans no nasqués”, em deia, “i això és una putada”. Convé recordar que en aquesta batalla per la memòria la culpa no és –com diuen sempre ací– solament de Madrid. L’artista també va haver d’enfrontar-se a Catalunya amb consellers de la Generalitat de CiU i ERC (Apel·les Carod-Rovira) que li van denegar el permís per a fotografiar l’obertura d’una fossa comuna. Per això se’n va haver d’anar a treballar a Burgos. L’exposició va ser un èxit internacional.

Aquest és un dels molts episodis interessants narrats al llibre. Tant el problema de la ineptitud i censura política catalana, filla de la transició, com la crònica sobre el terreny dels dies que va treballar a la fossa, en què fotografiava allò que hi havia sota terra i descrivia els sentiments i impressions que van ser l’origen de Fosca és l’habitació on dormim, exposada a Barcelona, Nova York, i més llocs.

Per tot això, i més qüestions que aniré exposant al llarg de l’article, crec que aquest llibre hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles i universitats d’art, tant per als alumnes com per als professors. També per als crítics, buròcrates i funcionaris culturals catalans, encallats de fa anys en debats estèrils o “posturals”, i cada dia més dependents de les servituds de sigui quin sigui el poder i el repartidor de càrrecs, comissariats i subvencions.

Mentrestant, Francesc Torres ha exposat a mig món, del MoMA i el Whitney Museum, a la Nationalgalerie de Berlín i al Museu Rus de Sant Petersburg, passant pel Reina Sofía, el MACBA i el MNAC, entre molts centres d’art contemporani nacionals i internacionals importants més. Després de molts anys d’ignorar-lo sistemàticament, malgrat que ja era reconegut als EUA i Europa, als anys noranta, va començar a ser reconegut i acceptat tal com es mereix al seu país. Fins avui.

A més de fer unes quantes exposicions importants, va ser guardonat amb el Premi Nacional de Belles Arts de la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional d’Arts Visuals. Crec que amb el llibre La campana hermètica, Francesc Torres torna a situar l’art al centre del debat, de la vida i les necessitats de l’individu i la societat. Perquè, de fet, com diu ell, l’art és una manera atàvica de ser en el món i de comprendre’l: “Si l’art no existís, no sabríem qui som.”

Una joguina vella, el món sencer

Una cita inicial de Walter Benjamin ens fa escalfar motors a la línia de sortida: “Si un poeta modern manté que per cada individu existeix una imatge que inclou el món sencer, amb quina freqüència no emergirà aquesta imatge del pit d’una vella joguina” (Free games and toys). La pàtria és la infància, reitera Torres. Quan creixen, alguns dels que rebutgen el món i l’ordre imposat pels grans, els pares, els dictadors, els bisbes, es fan artistes. “Potser també és aquesta la funció del nacionalisme, de la religió i el futbol: camises de força perquè el present no sigui mai el resultat de la llibertat d’acció sinó del despotisme del passat”, escriu l’autor.

Per contra, l’art és la seva manera de ser en el món (no és la vida, tot i que n’és indissoluble) i de mantenir l’ordre (o el desordre íntimament ordenat) del món que ells s’han anat forjant d’ençà de ben petits.

Torres de jove no encaixava a Barcelona. Era una ciutat grisa, de gent grisa i cotxes foscs. L’única nota de color al paisatge urbà l’aportava el groc de les portes dels taxis. Havia estudiat al Liceu Francès i a l’escola Massana, sense gaire entusiasme. S’havia forjat un altre món, fascinat per les revistes il·lustrades americanes que col·leccionava el seu pare, dibuixant publicitari. Allà, hi veia guerres, cotxes, avions, senyores amb biquini, cuines ultramodernes que semblaven naus espacials, etc. Ara s’exposen a La campana hermètica com un dels milers d’objectes d’al·luvió de la vida de l’artista.

El seu pare era pintor afeccionat que no havia pogut estudiar perquè de ben petit va haver de treballar per mantenir la mare i la família. No era un artista excel·lent, però va obrir la porta al seu fill al respecte, la potència i la màgia de l’art. Cosa que demostra que el primer contacte amb l’art, com a necessitat, no cal que sigui un art de primera línia. Cal que algú el faci. Que existeixi. “Els cromanyons d’Altamira no sabien que feien art tal com l’entenem ara, ni els feia cap falta.”

També va ser decisiu per a forjar el seu caràcter el mestratge ètic i polític del seu avi combatent republicà i pres a la Model durant molts anys. O l’existència d’en Tono, el seu “germà gran”, que es va morir abans de néixer ell. Era un bonobo que sa mare havia tractat com un fill, fins al punt que, quan els van separar, en Tono va deixar de menjar i es va morir de pena. “Si ens haguéssim conegut, hauria après coses que m’han costat molt de saber i segurament seria més bona persona”, escriu Torres.

París, Nova York, Berlín

A disset anys, Torres ja era a París cercant-se la vida i la professió. Entrà a treballar d’ajudant a l’estudi de l’artista polonès Piotr Kowalski, un dels primers artistes europeus a unir art i tecnologia. Va viure el Maig del 68 activament: es va implicar en la protesta amb els joves artistes. És molt interessant la seva crònica dels fets que finalment es van acabar “sense pena ni glòria”, “foc d’encenalls”, excepte la fanfarroneria de la dreta quan va veure que havia salvat la pell, amb grans manifestacions encapçalades per André Malraux, o el prefecte de policia Maurice Papon, ex-col·laboracionista de Vichy. “No es va disparar ni un sol tret, cosa que feia evident la intel·ligència política de De Gaulle per més cabró i reaccionari que fos.”

A Barcelona, en un interval breu marcat pel servei militar, s’integrà en una plataforma clandestina en què hi havia gent de totes les ideologies d’esquerra imaginables. Allò que més l’interessava era vincular les accions de protesta a l’art. Van arribar a fer una gran pintada nocturna al parc de la Ciutadella pel primer de maig de 1969, però la major part del grup va caure ben aviat. I va passar per un partit maoista, que no anomena perquè “tant és”. Si ens volem fer una idea de què era, explica l’anècdota que quan va arribar el van informar que els petitburgesos (la majoria) tan sols podien fer l’amor amb proletaris, no amb uns altres petitburgesos.

La mili li permeté d’ampliar els seus coneixements en armes i caràcter militar, que li van ser ben útils per a l’obra posterior. Al mateix temps, es relacionà amb algun grup de joves artistes de Barcelona, però no hi acabava d’encaixar. “La meva percepció del món de l’art català d’aquell moment era el d’un context tancat i barrat, bastant classista, al qual només accedies apadrinat per algun dels oficiants reconeguts, que ho eren per motius sovint inescrutables.” A Barcelona s’asfixiava. Aleshores va començar a anar per lliure “treballant el vol nocturn en solitari com una de les belles arts”.

Tan aviat com va poder, va volar als EUA. Primer a Chicago. Després, a Nova York, en uns anys en què la ciutat era dura i violenta. Però va al·lucinar pel caràcter directe de la gent i, sobretot, pels seus museus i col·leccions d’art, que devorà en els primers temps amb meticulositat i rigor. Allà es va anar introduint en el món de l’art i el van començar a valorar i proposar-li exposicions. Torres va ser el primer no nord-americà que va exposar al Whitney Museum of American Art. “Per primera vegada, em notava en diàleg directe amb una realitat que m’interpel·lava en el mateix pla en què jo existia.”

La lluita burocràtica i política per a fer art polític

Els relats de fets històrics viscuts per ell, del maig francès a l’atac a les Torres Bessones de Nova York, és un dels molts ingredients valuosos del llibre. Com també la seva anàlisi clarivident de la transició i la incapacitat de la classe política espanyola, amb independència d’ideologies, per a tractar de cara la història del país. Hi reflexiona i ho explica de primera mà, perquè en aquests anys ha protagonitzat algunes batalles que també il·lustren, i molt nítidament, la censura que han practicat tots i la covardia general.

L’explicació detallada dels laberints polítics i burocràtics que havia de superar cada vegada que es proposava de fer una obra són un altre ingredient de valor del llibre. Un ingredient amb valor històric i polític, és clar. La història petita que ajuda tan bé a comprendre la història amb majúscules. Si fas art polític, un dia o un altre, o sempre, te les has de veure amb les “autoritats competents”. Com que ell sempre s’ha avançat en el temps, molt sovint els ha agafat desprevinguts.

És magnífic el cas de la feina que va fer sobre l’ambaixada franquista que va acabar abandonada i mig en runes a Berlín quan els nazis van perdre. Va ser el primer a aconseguir el permís per entrar-hi i fotografiar-ho tot. Era com entrar en una càpsula congelada de la història. L’havien abandonat a corre-cuita, hi van deixar documentació, fitxes, expedients de la División Azul, mobles, fotografies, i tot allò que es pugui imaginar. El resultat va ser una obra d’art extraordinària.

O la trobada emocionan i conversa amb el militar que dirigia un museu militar soviètic. O els entrebancs, ja citats, amb la Generalitat de Pujol i, després, la d’ERC del tripartit, per poder treballar en l’obertura d’una fossa comuna a Catalunya, feina que li van vetar i se’n va haver d’anar a Burgos.

També és molt il·lustrativa, en aquest cas, de l’actitud covarda dels socialistes en el poder, quan els va demanar d’exposar al Reina Sofía el cotxe explotat de Carrero Blanco. Una peça que conservaven en un museu militar. Les converses les va haver de fer amb Narcís Serra, ministre de Defensa espanyol, que, al·legant qüestions d’agenda, li va passar la pilota a Lluís Reverter perquè s’hi negués. Al final, Defensa li va acabar facilitant un Dodge idèntic del seu parc mòbil en perfectes condicions, això sí. La peça formà part de Cincuenta lluvias (1991). Era el cotxe de Carrero un segon abans de l’atemptat.

És impossible de resumir un llibre esfèric tan interessant, amb tantes idees i informació sobre l’art i totes les obres de l’autor, situades en el context del temps en què van ser creades i en relació amb l’evolució del seu pensament i la seva vida. Hi ha exposicions que poden originar un llibre. “La campana hermètica” sembla una exposició feta per causar aquest llibre. Potser la literatura sigui, tal com apunta, com més va més important en la seva activitat creativa.

No hi ha cap resum més bo que les seves paraules: “De seguida vaig arribar a la conclusió que el món de l’art que m’ha tocat viure, malgrat les seves pretensions, és un dels contextos més hipòcrites, falsos i conservadors que existeixen, sense detriment, això també, de la qualitat de les obres extraordinàries que, malgrat tot, es continuen fent. El Bosch, Velázquez i Goya pintaven per al rei i, així i tot, tots tres van transcendir llargament les seves circumstàncies. Dit això, no aniré a pescar per la senzilla raó que no sé preparar l’ham. Només sé fer aquesta cosa tan estranya que ningú, ningú, em va demanar mai que fes.”