03.12.2015 - 02:00
El filòsof Francesc Torralba acaba de guanyar el 19è Premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític amb l’obra ‘Lideratge ètic. L’emergència d’un nou paradigma’. En aquest llibre exposa un lideratge respectuós amb els valors humans i aplicable a la política, així com també a qualsevol tipus d’organització o empresa. Tot plegat ho il·lustra amb cinc personatges històrics, un d’ells encara viu i que descobrireu al llarg de l’entrevista. Tot parlant d’ètica, de poder i de política, inevitablement anem a parar al punt mort en el qual es troben les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. Ell és clar, el país no pot esperar més.
—Expliqueu-me què és el lideratge ètic?
—Em vaig interessar molt amb el concepte de lideratge ètic que vaig començar a trobar a revistes estrangeres. Volia saber què entenien pel concepte ‘ethical leadership’. Vaig fer una recerca, sobretot per publicacions americanes i canadenques. En el fons, defensen una nova manera de liderar les organitzacions, les institucions, les ONG… que tingui com a centre de gravetat els valors. Per tant, diguem que no és res estrictament nou, però sí que hi ha la descripció de quins valors i qualitats humanes hauria de tenir a la seva agenda un líder. D’això se’n diu lideratge ètic. I a mi em va agradar descriure-ho i analitzar-ho.
—Dèieu que la investigació parteix de publicacions nord-americanes. Hi heu trobat diferències substancials amb el lideratge que hi pot haver a Europa?
—No es pot fer una distinció, és massa esquemàtica, massa simplificada. Jo crec que a tot arreu podem identificar líders excel·lents i líders corruptes. És a dir, hi ha hagut casos de corrupció, prevaricació i males pràctiques tant als EUA com a Europa. I a tot arreu ha passat factura la corrupció, la impostura i les males pràctiques. A tot arreu. Sí que diria que hi ha països que tenen més mecanismes de control del lideratge, més transparència, més auditories, més control de la manera com s’exerceix el lideratge. Sobretot aquells països que tenen més índex de transparència. Això passa a Finlàndia, Dinamarca, Suècia… Hi ha més controls, hi ha més transparència, saps quant cobren, saps què decideixen, saps com ho decideixen, saps a quines fundacions donen diners i per què… I tot això, vulguis o no, té efectes positius en el control de l’ètica del líder.
—Ètica i política són dos termes que essencialment haurien d’anar de bracet, però moltes vegades no és així.
—Aquest divorci entre ètica i política ve de molt lluny. Aquí hi ha dos models. L’aristotèlic, que diu que no hi ha bon polític si no hi ha una bona persona. L’altre model és justament el maquiavèl·lic, que diu que per ser bon polític i mantenir-te al poder, has de ser molt viu, molt astut i no tenir principis.
—El fi justifica els mitjans.
—Exacte. Llavors, socialment, el que ha guanyat la partida és Maquiavel. El que veiem socialment és que la política s’ha desvinculat de l’ètica.
—Són ètics els líders polítics del nostre país?
—Bé, jo no voldria fer generalitzacions. Perquè la generalització és pensar malament. Cal pensar que hi ha molt polític anònim que no surt mai a la premsa, que treballa per millorar el seu poble o barri i que hi dóna molt temps personal. En canvi, és un individu que aporta beneficis a la societat. Per tant, no faria una generalització.
—Doncs deixeu-me posar un cas particular. Artur Mas és un líder ètic?
—Veus, és massa aviat. No hi ha dubte que té unes qualitats extraordinàries en molts aspectes. Ara, per valorar un lideratge has de valorar si ha assolit o no l’objectiu que es proposava i com l’ha assolit. Llavors, som a la meitat d’aquest moment i és molt difícil de dir. Si m’ho preguntes el 2020, doncs et diré si aquest lideratge va assolir o no els propòsits que tenia. Perquè no n’hi ha prou de descriure els caràcters de la persona. Tu pots dir que és afable, culte o poliglot. Però en un lideratge és essencial la visió. Per exemple, Nelson Mandela, que va estar una pila d’anys a la presó, que va evitar una guerra civil a Sud-àfrica, que va fer una comissió de veritat i reconciliació amb Desmond Tutu i que va posar fi a l’apartheid, va aconseguir la seva visió. Ara, no ho va fer sol, sinó amb coalició amb moltes persones i un poble que anava darrere seu.
—I en cas que acabi assolint la independència?
—Home, el president sempre ha dit que ell és un instrument al servei d’un anhel que té una gran part del poble de Catalunya i que quan aquest anhel hagi arribat a un moment de culminació, que no sé si és la independència o el referèndum, es podrà dir que haurà culminat la visió del seu lideratge. Però no sabem ni com, ni quan ni en quin moment està exactament. Almenys a mi em falta molta informació.
—Creieu que és ètic que dos partits tinguin un país esperant per interessos partidistes?
—Mira, jo crec que no és ètic ni estètic. El fet bàsic és dialogar, asseure’s, cedir, escoltar-se i sortir de l’atzucac. Em sembla que el país no s’ho mereix. Tenim problemes molt urgents a tractar. Tenim un problema terrible amb l’atur, el medi, l’educació, la salut. Llavors, crec que tenir les institucions polítiques paralitzades és un obstacle enorme a la vida habitual que ha de tenir un país. Tot està en funcions, esperant que es constitueixi un govern. Això fa que, vulgues o no, els òrgans de màxima decisió estiguin paralitzats. Això no és ètic perquè perjudica l’economia, fatiga la població, ens fa menys competitius…
—Aquests darrers temps han aparegut partits basats en el lideratge, on el cap de cartell gairebé té més pes que no el programa. Tenen risc de perdre l’ètica, aquestes formacions?
—Això només ho veurem amb els fets. És a dir, un judici ètic sobre un polític, sobre un metge, sobre un jurista, només es pot fer a posteriori. Abans d’haver pogut exercir el poder, la medicina o la docència, no podem jutjar com ho ha fet. Llavors, crec que hem d’esperar. Una cosa és tenir el poder i l’altra és no tenir-lo. I quan el tens, veus com l’exerceix, de quina manera ho fa, com arriba a consensos, com dialoga, com pacta, com l’administra amb justícia. Per tant, d’entrada, suspensió del judici fins que no s’exerceixi aquest poder. I segon, jo crec que l’èxit d’aquestes noves formacions, com és molt sabut, és que es presenten sota una virginitat moral. A diferència dels partits de llarga tradició, que porten una pila de casos de corrupció a l’esquena, aquests es presenten molt impol·luts, molt nets. Naturalment la ciutadania, cansada de casos de corrupció, de malifetes, de prevaricacions i de males pràctiques, veu en aquests partits un signe d’esperança. Amb tot, hem d’esperar i veure com exerceixen el poder.
—Llavors, la conclusió a la qual podem arribar és que el poder pot fer perdre l’ètica.
—Pot fer-ho, és veritat. Sobretot si és un poder que no té control, perquè si ningú no el veu i no l’avalua, el pot portar a perdre l’ètica i els principis, i només afavorir els propis. Ara, quan aquest poder és limitat per un altre contrapoder que l’avalua i l’audita, és més controlat.
—Il·lustreu aquest lideratge amb cinc personatges històrics. Un d’ells, però, encara és viu: el papa Francesc.
—En faig una valoració provisional i crec que és bastant precipitat de fer-la. Però ho vaig decidir bàsicament perquè vaig observar que hi havia molta bibliografia nord-americana que explicava les claus del seu èxit com a líder espiritual mundial. I això, en escoles de negocis i en escoles de direcció d’empreses i recursos humans. Fins i tot, en obres fetes per persones que es declaren no catòliques i no creients. Però destaquen per què aquest papa ha arribat a la gent, per què aquest papa comunica bé, per què aquest papa introdueix reformes amb tota mena de dificultats… I em va interessar de posar-lo com un dels referents de lideratge ètic d’avui. Ara, certament, fins que no hagi acabat el pontificat i no hàgim vist l’abast de les seves reformes, és molt precipitat de dir si realment és un bon líder o no.
—Mandela, Luther King, Hammarskjol i Ghandi. La llista se us deu haver fet curta?
—Sí, home, és clar. Vaig posar-hi allò que anomenen un botó de mostra. Perquè certament hi ha moltíssimes més persones i sobretot, de moltes àrees del món que no tenim en compte: d’Àfrica, l’índia o Àsia. Per exemple podria haver-hi el dalai-lama, el nostre Pere Casaldàliga… I també es podrien posar figures d’empreses i d’organitzacions. Però aquests els he triats perquè tenen discurs, perquè encaixen amb el lideratge ètic, perquè alguns van perseguir causes molt nobles i molt difícils i perquè tots tenen clarobscurs. Però hi ha un seguit d’elements comuns que em permetien d’il·lustrar les qualitats bàsiques d’un lideratge ètic.
