Francesc Serés: ‘Volem que Faber, la residència de creadors, beneficiï Olot, les ciutats properes i tot el país’

Fa pocs dies que ha començat a funcionar Faber, que es presenta com una residència d’arts, ciències i humanitats, a Olot. Ahir, de fet, es va inaugurar oficialment. És un espai on escriptors, traductors, artistes de diverses disciplines, estudiosos i científics conviuen i treballen en el seu projecte professional. Vuit creadors hi poden fer estades d’un mes. Per començar, enguany se n’ofereixen dues tongades entre el setembre i el novembre, i l’any vinent, d’entrada, es proposa una estada el gener-febrer i una altra –que hom vol dedicar a la dansa– entre els mesos de març i abril.

Entrevistem l’impulsor i director de Faber (mot llatí que vol dir ‘artesà’, ‘obrer’, ‘forjador’…). És l’escriptor i articulista Francesc Serés, que sap prou bé què són les residències d’escriptors i creadors, perquè hi va fer algunes estades a Nova York i a Bordeu. Fa quatre anys que va començar a treballar en aquest projecte. El primer grup de set residents, que s’estaran a l’hotel Riu Fluvià d’Olot, camp base de l’estada, són: l’escriptor i professor anglès Philip Hoare, l’escriptora russa Angelina Polonskaia, la productora de televisió i escriptora israeliana Erga Netz, el poeta salvadorenc Jorge Galán, la traductora finesa Satu Ekman, l’escriptor de la Kabília Noufel Bouzeboudja i l’escriptora i periodista Anna Ballbona.

—Quant temps fa que vau començar a imaginar Faber?
—De fet, no el vaig començar a imaginar jo, el va començar a imaginar el regidor de Cultura d’Olot, Pep Berga. Ell va ser qui em va proposar de començar-lo a imaginar. Et parlo de fa més de quatre anys, ho he hagut de revisar als correus per estar-ne segur. I va començar com una residència d’escriptors, va continuar amb un model interdisciplinari i finalment, al projecte que presentem, una residència que funcionarà a partir d’eixos de treball. El projecte s’ha hagut de reimaginar moltes vegades. Per sort!

—En un projecte d’aquesta mena, què és allò que costa més?
—Tot costa. Primer, convèncer-se a un mateix que és un temps i un esforç que paga la pena. I després, és clar, convèncer els altres, cosa que t’obliga a millorar constantment el projecte per poder-lo presentar. A més, no cal amagar-ho, totes les dificultats de finançament després d’anys de retallades, els mecanismes de les administracions i un llarg etcètera amb què avorriríem el lector. I no cal. Seria com allò d’explicar com ha costat d’escriure un llibre. Ningú no pregunta al lector quant de temps ha hagut de treballar per pagar-lo.

—Quines institucions el financen?
—L’Ajuntament d’Olot i el Departament de Cultura. O el Departament de Cultura i l’Ajuntament d’Olot. Ara per ara, perquè la nostra ambició és que hi hagi també, a mitjà termini, una part de mecenatge i de finançament privat i, és clar, de col·laboració amb institucions que vulguin compartir aquest viatge.

—És una residència de creadors interdisciplinària, regida pels valors de les humanitats, on un grup de creadors (del món de les lletres i l’art) i científics conviuen, mentre destinen un mes al seu projecte personal. Moltes virtuts, d’entrada.
—Però amb això no fem, i aquí vénen els riscos. Després de les primeres estades i a partir de la tardor que ve, quan ja hàgim pogut fer totes les proves que volem, el programa de retorn haurà de ser real i avaluable. Aquesta part, tu n’has dit ‘virtut’, és la més fàcil. La més complicada, i aquest és el veritable repte de la residència, és fer un programa de retorn que beneficiï la ciutat, les ciutats de més a la vora i també a tot el país. La gestió de l’arribada de residents és relativament senzilla. La complexitat està a fer que els residents arribin amb institucions, organitzacions o empreses de referència i que les activitats de retorn siguin realment efectives. Tant parlar d’empreses, potser em criticaran. Però és que una companyia de teatre és una empresa. I una editorial. I hi ha laboratoris universitaris que s’han hagut de constituir en part com a empreses.

—Aquesta voluntat de vincular els creadors amb el territori és potser una de les diferències importants en relació amb residències de creadors semblants?
—No tenim límits geogràfics. Per tant, la vinculació la marca el radi de la possibilitat de fer activitats de la residència. Te’n posaré dos exemples. El primer és d’una traductora finesa, la Satu Ekman, que tradueix El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada i va a fer una xerrada a la Universitat de Girona. Els alumnes poden tenir accés a una persona que treballa en un àmbit que els és proper. El segon, també durant aquest primer període, és l’estada que ha fet Philip Hoare a la residència després de fer una conferència al CCCB. En aquest cas és la seva editorial, Àtico de los Libros, qui gestiona i rep el retorn, a Barcelona.

—Faber també s’entén com una finestra al món.
—No tan sols estem oberts a tots els països del món. Ens preocupa, a més a més, tenir un excés de residents provinents d’Europa i de l’Amèrica del Nord. Ens agradaria poder aplicar mecanismes correctius perquè poguessin venir escriptors, artistes i científics de l’Àfrica i de l’Àsia. I, és clar, ens agradaria que aquesta finestra al món servís també perquè escriptors, artistes i científics d’arreu de Catalunya acabessin establint vincles amb gent vinguda d’arreu.

—Per què heu decidit d’incorporar en el calendari estades temàtiques?
—Crec que paga la pena d’intentar-ho. Volem que els projectes de treball estableixin eixos temàtics, és a dir, que durant un temps puguem tenir residents vinculats a un tema concret, sigui quina sigui la seva disciplina o camp professional. En aquest sentit, la tardor de l’any que ve tindrem un període de residència dedicat a la religió. Tant pot venir un arquitecte especialitzat en arquitectura religiosa com un filòsof que estudiï les religions, com un artista l’obra del qual s’hi refereixi, etcètera. En el cas del març i l’abril comencem a fer el primer canvi i després de tres períodes amb presència d’escriptors, investigadors, historiadors i traductors, hi haurà un període dedicat a la dansa.

—Les estades es fan a l’hotel d’Olot Riu Fluvià. Avantatges i inconvenients que els residents visquin en un hotel? (Vós que heu estat en moltes residències de creadors ho podeu argumentar.)
—Hi vam pensar molt i vam valorar molts mesos els avantatges i els inconvenients. És clar que ens agradaria tenir un edifici propi i una dotació pressupostaria que en permetés el manteniment… Però és que d’aquesta manera les despeses cauen en picat. No has de tenir ningú contractat les vint-i-quatre hores del dia perquè ja hi ha un conserge. No has de pensar en la gespa perquè ja hi ha una empresa de jardineria. El dia que una habitació no està ocupada, aquella habitació no es paga. A més, la localització de l’hotel és molt bona, a quinze minuts del centre de la ciutat i mitja hora de la Fageda. Caminant, és clar.

—Quins elements genuïns, doncs, podem considerar que aporta el projecte Faber?
—Primer de tot, volem que Faber sigui una institució de servei; que els particulars, però també les institucions, organitzacions i empreses puguin servir-se’n. Relacionat amb aquest, el segon és que la residència no sigui un lloc, que sigui un seguit d’activitats i de fets. El tercer, ja n’hem parlat, és la voluntat de partir d’eixos temàtics.