03.11.2020 - 14:00
|
Actualització: 03.11.2020 - 16:41
La primera dècada del segle XXI, l’escriptor Francesc Serés es va instal·lar a la Garrotxa, a la Vall del Ser, on donava classes a joves i vivia sol, enmig de la natura, en una casa del 1587, on havia d’anar amb compte, perquè sovint hi rondaven els escurçons. D’aleshores ençà, a Serés li han passat moltes coses, la vida li ha canviat molt: després de passar per moltes residències d’escriptors, va aconseguir aixecar la residència de creadors Faber, a Olot, que va començar a dirigir el 2016 i que el 2018 va passar a dependre de l’Institut Ramon Llull, alhora que Serés assumia la direcció de l’Àrea de Creació d’aquesta institució. A més, en aquests anys, també es va fer un nom com a articulista, sobretot parlant de política. I va anar publicant. Però el darrer llibre, La pell de la frontera, ara ja feia sis anys que l’havia publicat, el 2014. En aquest context, també s’esdevenia l’esclat social i polític del procés d’independència que ha canviat el país i altres fets més personals, que també han marcat la seva vida.
Ara sabem que enmig d’aquest panorama ric i convuls, Francès Serés també trobava temps per escriure una nova novel·la, La casa de foc, que ha guanyat el II premi Proa de novel·la. S’ha sabut aquest matí, però no es podrà celebrar de moment, a causa de les mesures sanitàries. Amb tot, Serés ha comparegut en conferència de premsa online i ha parlat de la novel·la, que serà a les llibreries el dimecres 11 de novembre.
El llibre se situa a la Vall del Ser i parteix d’un narrador que pren l’experiència personal del mateix Serés: és un jove professor en crisi, desubicat, expulsat per la crisi econòmica cap a aquell racó del país, per donar classes a un grup d’immigrants d’una aula d’acollida. Però Francesc Serés defuig l’etiqueta d’autoficció, perquè, explica, la novel·la de seguida passa a mirar-se i a parlar dels altres.
Explica Francesc Serés: ‘El narrador arriba a la Vall del Ser, a la Garrotxa. És un paisatge amb molta natura, que és gairebé feréstega. Una zona habitada, però amb espais inaccessibles. És un territori molt particular: els revolts fan dissuadir els visitants, però un cop hi arribes, el lloc s’eixampla cap a un mar de muntanyes. I és una zona molt literària: allà estiuejava Eugeni d’Ors i també Pla en parla. Hi ha una narrativa i un pòsit històric.’
‘La novel·la és un petit homenatge a aquella època que vaig viure a la Vall del Ser, per fixar-lo. En aquest sentit, hi ha una cita de Gabriel Ferrater a l’inici que ho remarca: ‘Diré el que em fuig, no diré res de mi.’ I em va costar entendre’l. Durant temps vaig pensar que no en podria escriure res. I, tanmateix, és quan te n’allunes que trobes la manera d’explicar-lo. Hi ha una altra cita d’en Salinger que encapçala el llibre, que diu: ‘No expliqueu mai res de ningú, perquè si ho feu, trobareu a faltar tothom.’ Però si no ho explico, es perdrà. Això també em va passar escrivint La pell de la frontera.’
‘El narrador hi arriba en plena crisi. Se sent com un nàufrag. I aquest personatge mira d’entendre el paisatge i la gent que hi viu. Sobretot es relaciona amb una família, la gent de can Sol: l’avi, la filla i la néta, a qui donarà classes de reforç. Són una família de sauris, tenen el do de trobar aigua i d’això n’han fet una manera de viure. I el nàufrag sembla que complementi a tots aquests personatges de can Sol, podent convertir-se en pare, fill, company.’
‘El protagonisme passa de seguida als altres. Per això no es tracta d’una autoficció. Amb tot, és clar que la novel·la parteix de coses viscudes, de la realitat. Jo faig sempre literatura de tres metres. Perquè la literatura passa en la realitat. A mi m’excita poder narrar a partir de fets preexistents. No sabeu com trobo a faltar les reunions de les nits dels dijous a Olot, quan ens reuníem un bon grup de gent molt diversa per jugar al pòquer. Sentir tot el que aquella gent explicava, amb un ambient de llibertat absoluta… Jo necessito d’aquesta proximitat, per saber de les coses i entendre les persones.’
‘I, com diu Kundera, els personatges són per estimar-los, que la literatura no serveix per ajustar comptes. En aquest sentit, la novel·la m’agrada pensar-la com una celebració. El lector ha de fer un ritual de pas per després entrar en una festa de vida. És més important el que passa que a qui li passa. Com una novel·la policíaca a contrapèl.’
‘És una novel·la contemporània, on hi ha conflictes. No en parlaré, és clar, però els relaciono amb un cert capitalisme que es fonamenta en el fet de satisfer necessitats contínuament. És com un imperatiu i un deure moral. Això recorre tota la novel·la. Hi diu un personatge: encara vivim dins del paradigma romàntic, per satisfer la plenitud i demostrar aquesta satisfacció. Això genera molta frustració. Sempre en volem més. Aquest és un dels leitmotivs del llibre.’
Per a Francesc Serés aquest premi li suposarà canviar d’editorial. Tota la seva carrera literària havia estat lligada al segell Quaderns Crema, amb l’excepció del premi Octavi Pellissa, una beca que li va permetre escriure Matèria primera i que va publicar Empúries. Aquest és un canvi important, ha assegurat, però ha deixat obert el futur editorial de la seva trajectòria com a escriptor.
El Grup 62 va crear el premi Proa de novel·la l’any passat. En la primera edició va guanyar la novel·la de Jordi Nopca amb La teva ombra. El premi és dotat amb 40.000 euros. Enguany s’hi han presentat 41 originals. El jurat ha estat format per Vicenç Villatoro, Nelleke Geel, Xavier Pla, Clara Queraltó i l’editor de Proa, Josep Lluch.
