Francesc Serés: “En aquest país hi ha molts ‘tifosi’ de la guerra dels altres”

L’any 2022, l’escriptor Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) se’n va anar a viure a Berlín, on la seva dona havia trobat una feina acadèmica. Allò li va permetre de deixar enrere la Catalunya del postprocés i la mala experiència de la direcció de l’Institut Ramon Llull, i tancar una etapa amb la publicació de la novel·la La mentida més bonica, centrada justament en el Primer d’Octubre. A la capital d’Alemanya, no solament s’hi va trobar una ciutat marcada pel seu passat traumàtic, i que va satisfer el seu afany col·leccionista, sinó que també va viure en directe l’arribada dels fugitius de la guerra d’Ucraïna. L’experiència del contacte directe amb la guerra, amb els refugiats però sobretot amb la vivència de la família i amics de la seva dona, d’origen rus, barrejada amb les lectures dels escriptors que van passar pel Front d’Aragó, ben a prop del seu poble, i dels àlbums de fotografies i texts alemanys dels anys vint i trenta, l’han portat a escriure El món interior (Proa), una reflexió europea sobre la pervivència de la història i el fantasma mai esvaït de la guerra. Aprofitem que ha vingut a Barcelona per parlar-hi, ara que s’acaba d’estrenar en la paternitat i confessa sentir-se molt lluny dels debats i polèmiques del país.

—Acabeu de ser pare. No he pogut evitar de llegir el llibre com un llegat per al vostre fill.
—Ell va néixer a Graz, i al llibre s’explica tot allò que va passar abans. Però és veritat, és ben vist. És la història del seu pare i la seva mare i el que van viure abans ell no arribés. En aquest llibre hi ha una part biogràfica, no ho puc negar. No té format de diari, però cada capítol pot correspondre a un mes dels dos anys que vam estar a Berlín, en aquest moment de final de la covid i esclat de la guerra d’Ucraïna. No ho havia imaginat, ni pensat així, però és ben vist.

—També m’ha semblat que el tema és la persistència de la memòria. Una memòria que passa de generació en generació.
—És difícil d’escriure per als fills. Fixa’t que hi ha més cartes als pares que cartes als fills. És molt arriscat. Com deia, aquest és un llibre pensat d’abans que el meu fill fos ni tan sols una idea. Sobre això de la memòria, hi ha una frase que deien els avis, gairebé un tòpic, allò de “hauries d’haver vist una guerra”. Doncs, de sobte, acaba tenint un pes que mai no t’hauries imaginat que tingués. Perquè d’una certa manera la vius. En el meu cas a través de la meva dona, molt especialment.

—Arribeu a Berlín el gener del 2022, i poques setmanes després Rússia envaeix Ucraïna i les conseqüències arriben a la ciutat. Acabeu fent de voluntari en un hotel on acullen refugiats.
—És la gran coincidència. Encara escrivia La mentida més bonica, però la història es va anar imposant. I quan passa és impossible de no preguntar-te per què. Com vius aquesta experiència, els teus amics, la teva família…?

—Els àlbums que compreu han perdut els seus propietaris, ja morts, però entre els refugiats també hi trobeu gent que ha perdut les fotografies de la seva vida, a qui han fet esborrar les imatges del mòbil…
—Gent a qui no queda res. Casa seva ja no existeix i com que ha perdut el mòbil, no li queda cap memòria. Una dona va arribar i ens ensenyava els pastissos que feia, no fotografies del camp de batalla. Tu que véns d’un país en pau, endreçat, que des del 39 no ha viscut una guerra, tret de la violència al País Basc, no tens aquesta memòria de la guerra. Però hi ha un moment que és la realitat i s’actualitza.

—La vostra dona és russa, la família viu a Rússia, però té amics que n’han fugit i en té d’ucraïnesos.
—I també té família a Ucraïna. Hi tenim família i molts amics. Hi ha un lligam molt fort amb la guerra. Absolut. Quan no pots viatjar per presentar el teu fill a la família, quan has d’aprendre a usar criptomonedes per enviar diners… Tu no has pensat mai que et tocaria fer això.

—Hi ha el cas d’una amiga ucraïnesa amb la qui la relació es refreda fins a trencar-se, perquè la vostra dona és russa.
—Això ha passat molt sovint. I és una qüestió fins a cert punt lògica. Hi ha gent que no vol saber res de la gent d’un altre país, si és el país que t’envaeix. No és una cosa exagerada. Aquí també s’han trencat relacions per qüestions polítiques… Doncs imagina’t per una guerra. Amb aquesta amiga érem molt amics, havíem rigut molt. I això ha desaparegut i fa mal.

—Les pàgines que dediqueu a Rússia són potser les més doloroses del llibre. Un país on ara no podeu anar, on la vostra dona té moltes dificultats per a arribar, per a moure’s…
—Nosaltres no ens ho imaginem, però imagina’t que tu no poguessis tornar aquí. Ens sembla inimaginable. Allà, l’agressió, la guerra, la duresa de l’estat és una constant a través de la història. És clar que m’agradaria veure un país en pau i amb pau amb els seus veïns. Si pogués demanar un desig, voldria tornar a tenir una experiència amable i amigable del país, com l’havíem tingut. Però això és mort.

—A l’hora d’escriure sobre Rússia, heu tingut por de provocar cap dificultat a la família o a la vostra dona? Dit d’una altra manera, us heu autocensurat?
—En cap moment, però perquè el llibre no té aquest caire. És un llibre que parla sempre amb una membrana. Parlo de la Guerra Civil a través dels escriptors i la memòria del pare i la mare. Parlo de la Segona Guerra Mundial a través dels documents. De la mateixa manera, la meva dona és la tercera intermediària. Això fa que no sigui espaventós, per dir-ho d’alguna manera. És molt fàcil fer l’estripada. En aquest país hi ha molt tifosi de la guerra dels altres. La gent es manifesta amb virulència quan parla dels conflictes dels altres. No parlo des del punt de vista ètic, sinó de la virulència de les opinions. Aquestes opinions tan dures no sóc capaç de tenir-les. Per tant, no és una qüestió d’autocensura, sinó de tenir clar que no escrivia un pamflet polític. No em podia posar a opinar. A banda, hi ha prou literatura que ho fa i ho farà millor que jo.

—Un dels fils invisibles del llibre són els àlbums de fotografies alemanys de principi de segle que compreu. Els autors volien donar testimoni del seu temps i de la seva existència, i vós els recupereu i els afegiu a la vostra vida.
—El llibre és ple de casualitats, que potser no ho són. Buscava unes cadires, però el primer àlbum m’arriba perquè descobreixo que fan el mateix que feia quan vaig arreglar la casa de la iaia. No parava de fer fotos, però per motius diferents. Per a mi era una qüestió pràctica, però per a ells tenia un altre sentit. Però quan obro l’àlbum em trobo unes fotos d’un passat que no esperava. I és l’inici de l’interès per tot aquest món, que a més a més coincideix en un moment que és com el paradís somiat per tots els col·leccionistes. No hi ha turistes, la covid s’ha endut molta gent, ha calgut buidar molts pisos…

—Busqueu la història als documents, però no els compreu amb la voluntat d’escriure’n la història. I quan ho forceu, no surt bé.
—Hi ha un moment que penses: ara ho espectacularitzarem una mica. I és quan compro un àlbum magnífic. Però tot passa per alguna cosa, i resulta que l’àlbum és fals. M’adono que m’han pres el pèl, però és com una benedicció perquè és com una vacuna per a dir: no és aquesta la història. No és una història espectacular, una història de denúncia. Això no ho sabràs fer.

—De fet, hi ha un moment en què dieu que no heu servit mai per a l’èpica…
—No sóc corresponsal de guerra. Trobo uns àlbums, com només arreglava la casa quan vaig trobar les bombes a la teulada de casa la iaia. És la vida quotidiana que es veu interrompuda per la història.

—Els mateixos àlbums són històries quotidianes –la construcció d’una casa, la família…– travessats per la història.
—Hi ha el d’un senyor que comença un àlbum per recordar la seva dona i l’envia als fills que té repartits pel món. Aquell àlbum va a Sud-àfrica, passa per Michigan, i acaba amb un avi que parla sobre la guerra. O aquell soldat que diu que no explica batalles, sinó un amor no correspost. I el seu germà, quan continua escrivint, no parla de la postguerra duríssima, sinó d’una experiència amorosa tampoc corresposta.

—Arribeu a la conclusió que la guerra és la matèria amb què és fet Berlín.
—Fa la sensació que punxes a terra i brolla la història, com aquelles imatges del petroli. És el pes de tota aquella pedra, tot aquell marbre, que és la història d’Europa. La història d’Europa és la repetició d’això. Ho intentes manipular, ho intentes tractar com pots, curar com pots… però al final saps que tornen els fantasmes, perquè és massa gros.

—Al llibre no hi ha ficció, però tampoc no hi ha tesi.
—És allò que et deia abans. No en sé. Tot el temps de l’opinió política
a mi ja m’ha caducat. Per tant, tinc poca opinió sobre les coses i tampoc no en sé. La gent vol saber el perquè de les coses, però jo explico què passa o què visc. No en sé prou, no sóc historiador ni puc donar respostes. És com aquell personatge de La casa de foc que no sap com van les coses, se les va trobant i mira d’endreçar-les…

—Vau viure en una ciutat carregada d’història, però vós vau néixer a prop dels Monegres, un lloc que també sobreïx d’història, on si remeneu trobeu una fossa.
—A l’Aragó hi ha més fosses comunes que pobles. Al poble ja es deia: si gratessin per allà trobarien gent enterrada. I, com explicava, a casa la iaia vaig trobar unes bombes a la teulada. Aquesta experiència m’acompanyarà tota la vida.

—Dieu que no creieu en la casualitat, però no ho és que nasquéssiu en una zona on han passat Sénder, Orwell, Sales, Hemingway i Weil?
—Fins que no vaig anar a la Universitat Pompeu Fabra no vaig descobrir que Simone Weil, la filòsofa jueva que va venir al Front d’Aragó, i Simone Veil, la ministra francesa supervivent dels camps d’extermini, eren persones diferents. És ridícul, però no ho descobreixo fins l’any 98-99. Però aquestes errades formen part de la teva biografia. Fins que no ho lligues tot, no comences a escriure. I arriba un moment que la història t’ho permet, en què la història encaixa. En algun moment tenia aquella sensació que era incomplet, perquè em faltava la guerra que, com deia Sales, era l’experiència més trasbalsadora que podia viure un escriptor.

—Hi ha un moment que, com a escriptor, us dieu que us falta anar a l’estranger, conèixer el poder i viure una guerra. Ara ja ho teniu tot?
—He conegut com funciona el poder d’aquí, d’alguna manera. Ens n’anem a l’estranger, i quan hi som esclata una guerra. Potser pot semblar forçat, però passa. Evidentment, no et bombardegen la casa, però la guerra es fa present.

—Just al començament, dieu “suposo que hi ha gent que pot evitar pensar en la història, però per a mi és del tot impossible”.
—A vegades hi penso. Hi ha gent que potser els seus avantpassats van arribar aquí fa cinquanta anys i no recorden res del país d’origen. Però és que, si miro les pedres de Saidí, em trobo un Francesc Serés del 1780. Vas a casa la iaia i allò és del 1610. No és cosa meva. És una característica europea. El pes del passat. Forma part de la nostra identitat.

—Amb els amics que feu a Berlín, de diferents països i llengües, us hi relacioneu mitjançant la literatura.
—Això m’ha salvat i és gràcies als editors catalans, que han tingut bons traductors i hem pogut llegir la literatura polonesa, hongaresa o txeca. Això permet tenir una cultura comuna i és preciós. Que la literatura encara tingui aquesta utilitat de fer-me de passaport a Berlín… No sé polonès, però parlant en anglès puc parlar amb polonesos sobre la seva literatura. Aquest és el gran miracle de l’edició a Catalunya. Permetre’ns tenir aquest salconduit.

—La professora us ho demana i jo també us ho demanaré: per què voleu aprendre alemany?
—En primer lloc, perquè ara farà tres anys que hi vivim, primer a Alemanya i ara a Àustria, i ens és bàsic per a viure-hi. No estava programat, no estava previst. A més, també veig que parlo anglès i francès, però em faltava l’alemany. Amb aquesta idea que mai no sabràs prou coses…

—Dieu que estudiar l’alemany és un esforç propi de la modernitat, que encara requereix estudi, pràctica, temps…
—Les coses de veritat no són postmodernes. Són modernes. La guerra és moderna. I les coses que de debò valen la pena també ho són. No aprens una llengua sense temps. I menys una llengua que no és romànica.

—No voldria oblidar la gran absència d’aquest llibre. Després de La mentida més bonica, en el llibre no hi ha cap referència a la política catalana, ni hi ha cap vincle amb l’actualitat del país. L’únic és quan un dels amics diu que està esgotat del seu país i afegiu que vós també.
—Fa vint-i-dos anys que escric. I està molt bé sortir i canviar de temps i d’escenari. Tots els meus llibres, llevat de Contes russos, que era una ironia també sobre el país, han passat aquí. L’escenari era sempre als marges geogràfics de Catalunya. I ara la gran pregunta era: en seré capaç o no en seré capaç? Estic tan vinculat a un lloc que només podré parlar sobre el que conec o hi haurà possibilitats de conèixer altres realitats, altres temes, altres maneres de veure la literatura, que no siguin en un escenari estrictament d’aquí? I d’aquí ve també el títol. El món interior és allò que, vagis on vagis, t’emportes a dins.

—Parlant del títol i el subtítol…: calia anar-se’n per escriure una història europea?
—Suposo que sí. Tot ho he de veure. No hi ha teoria, no hi ha tesi. Explico el que veig i el que visc. Des d’aquí com ho voldries escriure, això? Per a mi és impossible. Vaig escriure els Contes russos a Olot, però eren una ironia sobre la identitat. Això no és cap ironia. És real. És terra ferma. Això ho he escrit en català, però evidentment hi ha una distància. Fa tres anys que sóc fora, i la meva adreça a l’estat, pel consolat, és a Saidí, a casa la iaia.

—Curiosament, expliqueu que els pares us animaven a anar-vos-en i ara hi torneu.
—És un desig de tots els pares que els fills visquin altres coses que no han viscut ells. I que no siguin sempre el mateix. Fins a quin punt Catalunya no representa ara per a mi el mateix, el lloc d’on marxar per a veure més coses? Ara se’m fa difícil pensar de tornar a escriure d’aquí. Almenys durant un temps m’agrada la idea d’escriure sobre coses que puguin passar en un altre lloc.

—Per acabar. Després de La casa de foc i La mentida més bonica, torneu a la no-ficció documental de La matèria primera o La pell de la frontera. Teniu previst de tornar a la narrativa o continuareu aquest camí, de moment?
—Escric molt. Escric coses sobre alguns documents. Però no ho hem de forçar perquè llavors t’arriba la falsificació. I no volem viure en falsificacions.