Francesc Serés: ‘Em costa molt de ser amic de la gent que em vol ficar a la presó’

Francesc Serés (1972) és escriptor i articulista de trajectòria reputada. Nascut a la Franja de Ponent, i amb més de deu llibres publicats, Serés viu a Olot, escriu al diari Ara i dirigeix la residència Faber. Segueix molt de prop la política, no solament la cultural, i VilaWeb li fa una entrevista telefònica per analitzar el moment actual, just després de l’ajornament de la sessió d’investidura del president Puigdemont.

—Quina valoració en feu, de la sessió frustrada?
—Hem entrat en una fase en què el dolor ja és evident. Tenim gent a la presó. Gent que no sabem quan sortiran. Hi ha amenaces econòmiques, amenaces a les empreses, amenaces a gent i amenaces al seu patrimoni. Directament. I aquesta amenaça a curt termini tots la combinem amb l’amenaça a llarg termini: això pot acabar de qualsevol manera. L’arbitrarietat de l’estat és aquí. I l’estat ho fa sevir tot. Siguem sincers: el gruix de l’independentisme no pensava que s’havia de jugar amb unes regles tan brutes, i establertes per l’estat. Tot això en part em desconcerta i en part em ratifica: som en una situació totalment nova per a la qual no estàvem preparats. Ni el gruix de l’independentisme ni els seus polítics. No estem tan preparats per a respondre a paisatges tan canviants, ni amb unes amenaces tan clares com són les penes de presó. L’independentisme que necessitava, per a créixer, un ecosistema amable, inclusiu, de projecció al futur, no esperava un sacrifici tan bèstia com el d’ara. Hi ha quatre persones a la presó. Però amb l’amenaça de ser quaranta, o quatre-cents. I això és el que modula, molt hàbilment, l’estat a favor seu. Hi ha dues coses que l’estat no vol perdre: els 16.000 milions anuals i aquest punt de tensió. Perquè mentre tingui tensió amb Catalunya, l’estat no s’ha d’enfrontar amb si mateix. La tensió li va bé. Per mi, el fracàs de la democràcia liberal a Espanya és evident.

—Baralles entre Junts per Catalunya i ERC. Com les veieu?
—Hi ha un independentista que s’ha incorporat fa tres o quatre anys ho veu tot gairebé amb una mirada administrativa, funcionarial. Demana coses als partits com si ho demanés a l’administració. Per què no fan aquesta cosa? I aquella? Coi, vés-hi tu. Posa-t’hi tu. Això dels partits t’ho pots mirar de dues maneres. Una, en tot aquest temps no n’hem après, encara? Dues, encara no sé com hem arribat fins aquí.

—Ha!
—Els partits, com es va veure al parlament, viuen una tensió molt forta i em costa de creure que això no passés a qualsevol altre partit. Però si per molt menys a Ferraz [PSOE] es van treure els ulls. Per molt menys que això, i sense tenir gent a la presó. Que Junts per Catalunya, i Esquerra, amb gent a la presó, amb històries de vides que costaran molt de refer, no han de tenir tensions? Pensar això és parlar del món d’Alícia al país de les meravelles. Dit això, és clar que em preocupen les baralles entre partits.

—Per què?
—Per què es fan mal. I les ferides, totes les ferides, costa de veure-les. Hi ha aquesta democràcia clientelar dins l’independentisme de dir: escolti, vostè com a partit, contesti’m. Però què els vols anar a demanar? Si els partits estant fotudíssims. Què els vols demanar? Doncs aquí tens gent preguntant què feu, que no preneu la Bastilla? Em recorda aquella història dels exiliats: què fan aquests catalans que no han matat Franco? No entenc aquests que fa cinc anys deien que l’independentisme els sonava a una cosa freak i ara exigeixen per l’altre costat. Això pren temps i responsabilitat. I sobretot una part de sacrifici personal i de dolor. Totes aquestes tensions vénen perquè estem gestionant dolor.

—Des de l’1-O, s’ha trencat alguna cosa, aquí, i entre nosaltres.
—A mi em costa molt de ser amic de la gent que em vol ficar a la presó. Ens costa de conviure amb gent que saps que demà, fins i tot si tornés l’autonomia, si no et fot a presó, et fa una llei per anorrear la teva llengua. I aquesta gent és entre nosaltres. I no té res a veure amb el procés. Això ja hi era abans. Potser, amb tot això, hi ha una relectura de Pujol. Hi ha un capítol pendent nostre, com a generació: la relectura de Jordi Pujol. Aquest home ja hi veia molt més que nosaltres sobre la veritable magnitud de les tripes de l’estat. No cal compartir la seva visió. No és això. No dic això. Passa que a causa dels darrers esdeveniments, de Pujol n’hem fet una lectura que…. De la mateixa manera us parlo de la nostra actitud davant la transició. I no ho faig valorant-la, ni fent judici de valor. Sinó com a exercici de comprensió. Aquella gent en el temps de la transició… Penseu en el percentatge de jutges que ara tenim disposats a fotre gent a la presó. Doncs imagineu-vos aleshores. Vist des d’ara, si de cas estranya que no hi hagués tres 23-F, o una LOAPA encara més forta. En fi, hem après que la ficció en què podia viure l’independentisme (tot anirà bé, per mitjans democràtics es podrà fer tot) és una ficció comparable a la dels espanyols amb el seu estat.

—Quina ficció viuen, ells?
—Això és una democràcia liberal, un país avançat, un país modern, una societat cosmopolita,… En el fons això és un pur miratge. Veure avui, cinquantè aniversari del rei, les frases que li dedica la premsa, és el Nuevo Movimiento. El grau de regressió autoritària és tan bèstia que et fa repensar moltes estructures o idees acceptades fins ara: som en un lloc democràticament habitable? Doncs home, em sembla que cau pel seu pes que no és així.

—Què cal fer amb la investidura? En teniu una idea clara?
—No. Jo acostumo a tenir més dubtes que no propostes. Em costa molt de parlar sense tota la informació. Si et falta una part, és com si et faltés tota. Hi ha coses clares, això sí: quin grau de dolor provocarà la investidura? Quin grau de dolor estàs disposat a assumir cada moment? El que et demana cada moviment polític, ara, és això. Més enllà d’això, què sé jo.

—Referents històrics independentistes que us serveixin? Irlanda? Índia?
—Sí, hi ha referents per a entendre la complexitat, però fins a cert punt: a Irlanda no tenien xarxes socials. I això canvia moltes coses. Comparar no és confondre. De tot plegat, sí que n’aprens que hi ha una part que és gestionar la complexitat i que, en unes altres zones, i llocs, en moments com aquests, ha aparegut la gestió del dolor. I la gestió de la derrota, també.

—I la gestió de la valentia, suposo.
—La valentia és com l’acudit: ‘La valentia se li suposa.’ Tot allò que s’ha guanyat de país des del punt de vista d’autoestima pot ser enorme. És un capital simbòlic que l’has de poder elaborar en projecte polític. Però la distància entre el carrer i la política és abismal. Al carrer ho podem fer tot. Podem fer les manifestacions més collonudes. Discursos meravellosos. Però quan no tens poder l’aplicació pràctica és molt difícil de gestionar. I voldria dir que, d’entrada, Déu n’hi do el valor que té tothom que es presenta com a polític.

—Sí, senyor. Presó i exili. Això s’hi juguen.
—Presó, patrimoni, exili, futur. Poca broma. I aleshores és molt fàcil de demanar explicacions des de Twitter. Oh, vinga, covard! Agafa’t un càrrec ni que sigui de mínima responsabilitat. Doncs no ho fan, no. Perquè la política sempre embruta. El món és brut. Per càrrec que tinguis, hi ha límits marcats pel neoliberalisme, el mercat, l’enveja, la vanitat, i això també forma part de la política. Pots aspirar a embrutar-te el mínim possible. Embrutir-te, t’embrutiràs sempre.

—El periodisme també ha quedat ben retratat.
—Els periodistes som un reflex els uns dels altres. Com tothom. Premsa lliure i no pagar-la? No pot ser. Premsa lliure i gratuïta? El periodisme s’ha de pagar. No podem exigir als mitjans allò que no ens exigim a nosaltres. La lectura crítica és claríssima. Oh, com s’ha tornat El País, diuen. Què vol dir com s’ha tornat? El País ja era així. Vostè no sabia llegir, o què? El 2005 jo entro a escriure alguns articles al Quadern i em censuren. El 2005. Per una frase d’una innocència total.

—Quina era, la frase?
—’La política lingüística de Zaplana és encara millor que la del PSOE d’Aragó.’ I aquesta frase no va sortir. Aquest fingir ingenuïtat amb la premsa és una mica ximple. La premsa actual (més ben dit, els grans diaris, les grans corporacions) viu de la respiració assistida de l’estat. Tots. Fan periodisme d’estat. Expressió que cada vegada faig servir més. En els grans mitjans no veiem res més que periodisme d’estat.

—Ens parlen de carlisme, ara.
—Trobo cínic, i fins i tot –des del punt de vista periodístic– fastigós, que mentre hi ha gent que va amb la porra pel carrer, o els policies de Calella, després de veure la violència real de l’estat… tu vas i fas servir la paraula ‘trabucaire’ per a definir gent que no agafa mai una arma. I només aquesta etiqueta et defineix a tu, i el teu periodisme. Jugues a un joc on et salves tu, com a periodista, com a escriptor, a còpia de traslladar la porqueria a la gent que descrius. Et salves tu, però no el periodisme, ni els lectors.

—Hi ha res que vulgueu afegir?
—Com a corol·lari? Em fa patir el dolor dels altres. I si poguéssim fer torns per anar a Estremera? Deu dies cadascú, i que aquesta gent sortís. Però no pots socialitzar el dolor. A mi això em pren el son. Si no tinguéssim la perspectiva que tot plegat és complicat, amb gent a la presó, seríem uns autèntics cínics. El corol·lari final és que no hi ha la garantia que res del que s’ha fet, fent-ho d’una altra manera, hagués causat menys dolor. Ningú no et diu que fent bondat amb l’estat, el dèficit no sigui de 20.000 milions. O et fotin l’escola enlaire. No en tens cap, de garantia. Arribat el moment, s’ho passarien per l’aixella. I això també és bàsic.