Francesc Ribera: ‘Quan cantem “el rei vol corona” no anem pas cap a la Zarzuela amb ganivets’

Francesc Ribera ‘Titot’ va ser al centre de la diana del diari El Español, que va descobrir la setmana passada les lletres de les cançons de Brams i de Mesclat. El diari de Pedro J. Ramírez assenyalava el cantant, escriptor i regidor de Berga per unes lletres que són escrites de fa vint anys o més. En aquesta entrevista parlem amb el tinent batlle Ribera d’aquesta informació publicada, però també del nou disc de Brams, Demà, que surt a la venda divendres. Com no pot ser altrament, hi parlem també de la situació política a l’ajuntament i al país.

—Diu El Español que sou batlle de Berga. No ho sabíem. Enhorabona!
—Sí. Ells deuen tenir més poder que jo… En tot cas, al subtítol ja diuen que sóc tinent batlle. Em presenten al titular com a batlle perquè els va millor per fer la notícia més gruixuda. Però a continuació, ho matisen perquè no sigui dit que no van ben informats. Posar que sóc tinent batlle no els donava aquesta categoria al títol. Volien presentar-ho a l’estil de ‘hay un tipo allí, un alcalde sanguinario…’ Un ‘teniente de alcalde’ és massa poca cosa.

—Però què pretenen assenyalant les lletres ara? Són de judici fàcil…
—Cada mig any hi ha algú que es pensa que fa el gran reportatge d’investigació i descobreix les nostres lletres. Són cançons que fa vint-i-cinc anys que cantem. ‘El rei vol corona’ és una cançó popular del segle XIX. Com a periodistes d’investigació, són uns autèntics indocumentats. I això és una cosa recurrent. Cada any surten una notícia o dues d’aquesta mena. Normalment, es presenten com a periodistes d’un digital sense dir-ne el nom. Però al cap de quinze segons ja sé qui són i d’on truquen mirant-ne el Twitter. Acostumen a ser periodistes que han passat per tots els racons de la caverna. Pensen que van d’incògnit i és fàcil de veure de quin peu calcen. Quan em demanen per una cançó, els envio tot el ferro. Aquesta vegada em van demanar per una cançó i els en vaig enviar cinc o sis. Ja sé que són uns fatxes i que són soldats de premsa de guerra.

—De problemes legals, per aquestes lletres contra els borbons o determinats polítics, no n’heu tinguts mai?
—No. Perquè quan nosaltres fèiem això ells anaven molt sobrats. No s’haurien mai dignat a empastifar-se els dits per signar una querella contra nosaltres. Quan fèiem aquestes cançons, els era igual. No els fèiem ni pessigolles. No se sentien qüestionats com ara. Després, la imatge de la monarquia s’ha deteriorat molt, fins al punt que el paio aquell va acabar abdicant. Però fa uns anys ni s’hi fixaven en tot això.

—Ara sí que hi ha una premsa que es dedica a posar independentistes a la diana… Va passar la setmana passada amb en Lluís Llach.
—Jo sóc de rang molt baix. Que fotin com vulguin. Tampoc no sé si això prescriu… No me n’he preocupat gens. Es dediquen a assenyalar i a mirar de presentar l’independentisme com un moviment violent. Sense que hi hagi hagut cap episodi de violència, ho presenten així. Parlen d’agressions verbals perquè és més fort que dir menyspreu. I som pitjors que ETA. Enganxar adhesius a la seu d’un partit és un atemptat. I així anar fent. És la premsa de guerra. Volen crear un ambient de conflicte social. Diuen coses que cauen per si soles. Aquest relat no es pot sostenir amb rigor. Però el titular ja s’ha fet, ja ha estat dit i allò va fent volum. I deixen la sensació que cada dia hi ha una agressió. No deixa de ser la funció de la premsa de guerra.

—Aquest divendres surt un nou disc, Demà, que els acabarà de posar nerviosos… No els agradarà, oi?
—No ho crec. Però jo diria que ja han fet allò que volien. Potser s’hi enfilen, al nou disc. Tampoc no ens hem mossegat la llengua. No ho hem fet mai. Anem fent. Això que fem no deixa de ser art. Seria absurd de detenir per homicidi un actor que fa un personatge d’una obra de teatre i que hi ha de matar algú. És art. I això es fa amb poesia, escultura, pintura, música… S’ha d’entendre així. És evident que, quan cantem que el rei vol corona, no anem pas cap a la Zarzuela amb ganivets. No deixa de ser una expressió de la desafecció del poble català per mitjà d’una cançó tradicional. No és cap amenaça. És una metàfora de la desafecció.

—Quan vau començar, ara fa vint-i-cinc anys, explicàveu que l’esperit vostre era de desestabilitzar-ho tot, estripar tant com es pogués i trepitjar molts ulls de poll. Us en considereu satisfet?
—Si ja n’estiguéssim satisfets, no seríem encara aquí. Som insaciables.

—Però també dieu que, més enllà de la denúncia i la queixa, teniu voluntat de desdramatitzar les situacions i d’acompanyar la festa.
—Quan cantem que brindarem fins dilluns al matí, vol dir que ens ho hem de passar bé, també. Són cançons. Si fossin compromisos, segurament no signaríem un disc, sinó que signaríem al notari. Poesia, cançons… s’ha d’entendre en aquest sentit.

—El títol del nou disc l’expliqueu dient que és el sinònim més curt de la paraula ‘esperança’.
—Demà és quan tot pot passar. Sempre hi és. Hem de pensar que sempre pot ser millor que l’avui. Si no, quin sentit tindria tot plegat? Però tampoc no és un futur llunyà. És un futur immediat. I aquesta immediatesa de l’esperança ens serveix per a explicar les cançons d’aquest disc.

—Ens falta esperança?
—Jo crec que no. Hi ha gent de tota mena. Però, com a societat, tenim esperança. Més enllà del procés i del referèndum, hi ha una sensació que alguna cosa passarà. I aquesta cosa serà per a anar a una situació millor.

—De fet, a Demà la qüestió més nacional no és la central. Té un contingut més social?
—No és que n’hagi volgut fugir. Simplement, expliques coses quan tens coses a dir. Som en un moment en què coses més contextualitzades o d’actualitat més rabiosa són més difícils d’immortalitzar. Tot canvia i avança molt de pressa, ara, en relació amb la independència. Fa quinze anys, entre dos esdeveniments significatius passaven sis mesos. Ara cada dia passen coses. Si fas una cançó damunt del diari del dia, el dia que la portes als músics perquè hi posin els instruments ja ha caducat. Però el fet de publicar un disc no implica renegar de tots els anteriors.

—Van sumant els missatges, els temes i les reivindicacions.
—Ningú no renega de res. Anem sumant missatges. I ara hi ha un seguit de temes que volem explicar i dir què en pensem. Potser no hi havíem insistit prou i ho fem ara.

—Hi ha cançons sobre la guerra de Síria, la crisi dels refugiats, els que es llancen a la mar cercant un horitzó… D’actualitat, sí que n’hi ha.
—Sí, però és una actualitat que, per desgràcia, perdura. Que no canvia ràpidament. Que ja fa anys que forma part del nostre paisatge. I si un dia s’acaba la guerra de Síria, encara hi haurà la del Sudan del Sud o qualsevol altra. Són missatges que no caduquen. Hi insisteixo que, per desgràcia, no caduquen. Malauradament, d’aquí a un any encara es podran cantar aquestes cançons. Voldríem poder-les desar i no cantar-les mai més.

—Per fer aquest disc, us heu hagut d’aïllar una mica?
—Sí. Com més grans ens fem, més complicat és de compaginar les nostres vides. Quan teníem vint-i-cinc anys era molt fàcil de combinar-nos les coses i tenir temps per al grup. Ara, entre els que tenen família amb criatures i les responsabilitats laborals tot és més complicat. Vaig proposar de marxar uns dies a Isil per poder preparar el disc. Jo no tenia ganes de fer un disc per correu electrònic i per Dropbox. No ens venia de gust. Jo he d’anar-me’n de Berga per poder-me concentrar i fer lletres i parir les cançons. La feina com a regidor de govern de l’ajuntament és molt absorbent. És una feina de vint-i-quatre hores.

—Aviat farà dos anys que sou al govern municipal. Quina valoració en feu?
—Comptàvem passar tres o quatre mesos posant ordre a l’ajuntament, però era tan desordenat que encara hi som. Tot i no tenir-ne ni cinc, hem de fer coses per respondre a les necessitats dels ciutadans. I no tan sols hem d’atendre el dia a dia, sinó que hem de pensar i preparar propostes per a la dinamització econòmica del municipi i de la comarca. No inaugurarem res aquesta legislatura. No hi podrà haver inauguracions abans de les eleccions. Però mirarem d’anar plantant llavors, alguns projectes molt ambiciosos, per a anar millorant la situació de la gent. Són propostes més de fons i massa complexes per a anar amb pressa, amb mentalitat electoral.

—I al setembre, referèndum.
—Sí. Però des de la perspectiva de l’ajuntament, es fa difícil d’imaginar quin serà l’encaix de la institució en el nou estat de les coses. En les qüestions institucionals, econòmiques i de projectes, treballem sense saber què passarà. No sabem quines conseqüències directes o immediates tindrà la creació de la nova república en les institucions municipals. Hi ha aquesta incertesa. Estem obligats a treballar sense comptar amb res concret. Hem de fer com si tot continués igual. I allò que vingui de millor, benvingut serà. No podem fer cap previsió concreta. Però som a punt per a qualsevol cosa.