Francesc Ribera: “És difícil d’afrontar una guerra si no hi ha un lideratge coral”

Fem l’entrevista amb Francesc Ribera (Berga, 1967), també conegut per Titot, a primera hora del matí de Reis. Popular, sobretot per la seva trajectòria com a músic, que sempre reprèn amb amor i sorpreses, Ribera s’ha passat vuit anys de regidor de la CUP a la seva ciutat, fent política al món local, a peu de carrer. N’està content. Just quan la va deixar va ser quan va començar a donar forma a la novel·la El silenci que heu de témer. Una novel·la històrica i també política, que des del segle XVII a Mallorca ens vol portar les claus del  present. En podeu llegir una esplèndida ressenya al bloc Etziba Balutxo de Bartomeu Mestre.

L’autor presentarà el llibre a l’Espai VilaWeb dimecres, dia 10, a les 19.00.

El dia ens inspira i parlem d’hipotètics regals de Reis per al país. Creu que aniria bé de recuperar la confiança i que hi hagués un lideratge coral, que s’oblidessin les lluites per l’hegemonia que no beneficien ningú. La conversa s’allarga i parlem de tot. Poques persones com ell simbolitzen aquesta catalanitat que travessa el país de dalt a baix sense cap llast d’espanyolitat, de país sencer sense fronteres interiors, digerit i construït dia a dia, poble a poble, persona a persona. Català de Mallorca, com el defineix Balutxo, que esdevé mirall de ciutadà dels Països Catalans del segle XXI.

—Ja que fem l’entrevista el dia de Reis, què us agradaria que ens haguessin portat als catalans els Reis d’Orient?
—És evident que estem en un atzucac i que ens hem quedat donant voltes a una sínia que no volíem. Voldríem ser en una altra situació i ens hem quedat en aquesta, per poca eficàcia i també perquè el joc dels altres és acorralar-nos. Som en un moment de falta de confiança i la confiança és allò en què es basa la unitat per guanyar una causa o una guerra. Les guerres es guanyen quan hi ha un acte de fe. A mi no m’interessa gaire parlar de per què no va funcionar. M’interessa trobar la manera de sortir d’aquest atzucac. Tot això acaba sortint a la novel·la.

—És a dir, que els Reis ens han de portar confiança en nosaltres mateixos?
—Sí, però és clar, la confiança no es genera tota sola. Es genera amb una colla d’ingredients que en aquests moments no tenim. Perquè en el nostre cas és difícil d’afrontar una guerra si no hi torna a haver un lideratge coral. I en comptes de treballar per aquest lideratge coral, es treballa per l’hegemonia de cadascú. No es va en la direcció que cal. Hi ha d’haver un lideratge acordat com va passar en aquell moment. Els actors que haurien d’exercir-lo no treballen per això. I les noves iniciatives que pretenen emergir són incapaces d’esdevenir totes soles hegemòniques.

—No ens portaran res?
—Els que som més veterans recordem quan a dins de l’independentisme érem mil persones a tots els Països Catalans. Hi va haver dos sectors que van lluitar per l’hegemonia, el sector entorn del PSAN [Partit Socialista d’Alliberament Nacional] i el sector IPC [Independentistes dels Països Catalans]. En dos anys, van desaparèixer tots dos. Quan lluites per l’hegemonia, difícilment se t’hi apuntarà gent que vol anar a la guerra, perquè no és la seva guerra, i aquesta lluita porta un desgast brutal dels teus. No tan sols no hi ha entrades, sinó que hi ha un degoteig de gent cremada que no duu enlloc. Així no es guanya, sinó que es va desgastant, desgastant…

—El títol de la novel·la és com una consigna?
—Em va costar molt de trobar. El títol va ser com concloure la novel·la. L’element important de la novel·la no era explicar la història, no era el fil argumental, sinó explicar per què el segle XVII ens porta al segle XXI. Amb tot i, sobretot, també amb l’espanyolització del país, que s’executa al segle XVIII amb els Borbons, però que ja es va congriant al segle XVII d’una manera molt clara.

—Per què una novel·la i no un assaig?
—El moment em va captivar i vaig dir “En faré una novel·la”, perquè volia que la gent visqués el moment i l’entengués des de dins. Com si el llibre fos una màquina del temps, d’aquestes que et fiques a dintre la cabina, marques un any, pitges el botó i ets allà.

—Us heu documentat molt? Fins i tot diuen que heu fet aportacions de recerca.
—La primera cosa que vaig fer va ser posar-me a buscar tota la bibliografia històrica que hi havia, que tampoc no és que sigui gaire abundant, però sí que hi ha historiadors que s’hi han especialitzat. Jo ja tenia llibres seus i ja els havia llegit. Els vaig tornar a llegir profundament, vaig entrar-hi fins al fons. I amb alguns fins i tot hi vaig parlar. Per molt que fes una novel·la, no podia trair en cap moment la història.

—Els personatges són reals?
—Tots els personatges que hi surten són reals. Procuro no inventar-me res. Em preocupa la versemblança. M’he documentat molt, però a mi no em pertoca fer la feina d’historiadors i estudiosos. És cert que vaig triar aquest moment que la història té com confós, sobre el qual hi ha molts dubtes, i no és un moment fàcil. Per un cantó, la guerra dels Trenta Anys, però també la guerra dels Segadors…

—En relació amb això, també hi ha la por d’una rèplica de la revolta a Mallorca?
—Bé, la guerra dels Segadors me la vaig trobar en el mateix segle i no la podia passar per alt, però el Principat no és el centre. Ara aquesta por de contagi hi és. I l’aristocràcia hi té un paper. Perquè era prou propera i, des del punt de vista del rei, de Felip IV, era prou perillosa perquè hi havia un risc molt clar que es repliqués a Mallorca. I aquí l’aristocràcia hi fa un paper decisiu a l’hora d’impedir-ho, com sempre. Tant l’aristocràcia mallorquina, com la valenciana, com la del Principat, han estat a primera línia per impedir-ho.

—La protagonista és una dona. Ho teníeu clar? Us ha costat de posar-vos en la seva pell?
—Això ho vaig tenir clar de seguida, perquè ja n’estem tips que tots els herois siguin homes. I també perquè el fet de ser una dona encara li donava un element més de transgressió. La protagonista aconsegueix un seguit de transgressions, col·locant-se en llocs que no li pertoquen, actuant de manera que no s’espera. I per aconseguir-ho no fa servir mai el físic ni l’art de la seducció, ni el sexe.

—És veritat això que expliqueu, què vàreu veure a Mallorca les cinc llunes minvants de Berga i que va ser com un punt inspirador d’aquesta novel·la?
—Aquesta troballa va ser una de les meves portes d’entrada al segle XVII. Quan circules per Palma i trobes un casalot, que ara és la seu del Tribunal de Justícia de les Illes Balears i veus que hi ha un escut amb les cinc llunes de Berga, i t’hi acostes i després saps que s’anomena Can Berga, dius: “Què és això?” I que es digui Can Berga i que hi hagi l’escut amb les cinc llunes no pot ser casualitat, i comences a tibar i dius: “Això no és casualitat.” Després ha acabat essent anecdòtic, però sí que vaig començar a conèixer el segle XVII a Mallorca i en acabat vaig descobrir tota aquesta història que tenia tantes ganes d’explicar..

—I de les baralles dels Canamunt i Canavall també en traiem aprenentatges?
—Ells es barallen i es maten amb diferents noms, durant tres-cents cinquanta anys. Només fan una treva, durant tres anys, del 1521 al 1523, quan hi ha la Germania. És a dir, amb la Germania s’uneixen per combatre-la, perquè no els qüestionin els privilegis. És el moment en què aquella gent que tant es mataven es troben i són més amics que mai. Doncs això també ens podria donar alguna pista, no?

—No pareu mai…
—A vegades tens una idea i amb un tweet o amb un fil en tens prou, o amb una cançó; hi ha altres vegades que necessites més temps, més paper. I aquesta sensació del que comportava el segle XVII, de la relació que tenia amb l’actualitat, la màgia que hi ha al darrere. Quan pensem en el Barroc pensem en el caràcter fúnebre, però hi ha una societat molt viva. Una novel·la, a més, em permetia parlar sobre la vanitat, sobre l’honor, sobre el sectarisme, sobre la pre-espanyolització de Mallorca… i així em vaig començar a motivar.

—Tampoc pareu de fer presentacions.
—Fins al mes de març en tinc lligades seixanta-dues. A Mallorca ja hi he anat dues setmanes. I a final de febrer hi tornaré. Baixo al País Valencià o vaig al Pirineu. Faig una presentació cada dia. A mi m’agrada molt voltar pels Països Catalans, m’agrada trobar-me gent que fa temps que havia conegut en concerts o en alguna altra cosa, o en mobilitzacions. M’agrada tornar a fer forts els llaços, parlar amb gent, veure com ho veuen tot plegat, sense la pressió política.

—Els vuit anys de regidor us han fet arribar a cap conclusió?
—Sí, sí moltes. La principal és que tothom hi hauria de passar per una cosa així. I, per tant, un dels motius pels quals vaig deixar de presentar-me era que també em semblava bé que hi hagués altra gent que ho fes. És bo ser al govern perquè entens moltes coses. A vegades quan ets a l’oposició et penses que una cosa no es fa perquè el govern no ho vol i en el 90% dels casos és que el poder dels municipis és tan limitat, amb una obstaculització administrativa tan bèstia… Et passen les ganes també de fer segons quina demagògia. A mi ser regidor em va curar la demagògia. Sempre caiem en les anàlisis fàcils i en solucions miraculoses.

—Vàreu ser regidor d’Hisenda i vàreu reduir el dèficit.
—Hisenda i Governació. Un dels motius per a posar-m’hi va ser intentar de trencar caricatures i estereotips. He de dir que en matèria de Governació l’única cosa que pots fer és entomar les culpes per tot el que passi en l’àmbit d’ordre públic sense poder-hi intervenir. Hi ha uns protocols molt establerts. Amb Hisenda sí que hi havia marge, perquè era una cosa d’administració, d’administració dels diners. I aquí sí que vam fer molt bona feina, vam reduir molt el deute, en contra del que s’esperava de nosaltres. Vam corregir una dinàmica que havia dut l’Ajuntament de Berga, pràcticament, a la ruïna i al bloqueig. Això es va revertir molt en la meva legislatura i després s’ha completat. Va caldre molta severitat, però vam procurar que la reducció de despesa no afectés els drets públics de les persones i que no impliqués cap retallada en drets civils ni socials. I tot això ho vam fer sense augmentar cap impost.
Em vaig sortir molt satisfet i molt tranquil. Vam anar al moll de l’os i vam jugar fort.

—Continueu essent de la CUP
—Ara visc lluny de l’assemblea d’on sóc i la meva activitat tendeix a zero, ara visc a l’Empordà.

—Segur que al lector li agradaria saber què penseu d’aquest moment de la CUP.
—A mi m’agradaria que la CUP servís per a dissenyar una estratègia, no només per a transitar en la mística revolucionària. M’agradaria que fos un actor polític i crec que no ho ha estat, que no ha exercit un lideratge. M’agradaria que el nou estat estigués empeltat dels principis ideològics
de l’esquerra independentista, perquè si no em semblaria que volem fer una rèplica de l’estat espanyol. Això seria lamentable perquè voldria dir copiar models obsolets i no hi ha cap motiu per fer-ho, al segle XXI. I això té a veure amb el repartiment de drets i d’obligacions de la ciutadania. Per fer això l’organització ha de treballar en aquesta línia, no només transitar. L’organització no ha de tenir por d’assumir aquestes iniciatives.

—Per què no ha passat això?
—Quan dic que ningú no havia dissenyat això vol dir que no ho havíem fet nosaltres ni els altres. Però nosaltres teníem cinquanta anys d’aprenentatge i nosaltres això ho havíem d’haver tingut fet. D’aquests cinquanta anys, durant quaranta la independència era una cosa tan llunyana que pràcticament n’hi havia prou de pintar “Independència i socialisme als Països Catalans” a les parets. I de cop, quan va ser tan a prop, teníem altra feina logística, d’entomar el creixement de l’independentisme, que tampoc no ho vam fer. Al principi no calia, i després ja no hi havia temps de fer-ho. I tot aquest disseny ideològic de com ha de ser un estat vam arribar a l’octubre sense tenir-lo fet. I ja no parlo del disseny orgànic. Parlo que no teníem ni fet el disseny ideològic. És a dir, per començar no teníem ni clar el subjecte polític. Vejam, quin és el subjecte polític? És Catalunya? Si és Catalunya, què és Catalunya? Són els municipis de les quatre províncies espanyoles? Perquè si entrem aquí entrem en una perversió. El nostre mapa ha de superar les directrius administratives espanyoles? Però si són els Països Catalans, aquests Països Catalans com s’estructuren? Tenen subjecte propi? És a dir, és una confederació de subjectes que s’uneixen perquè formen part d’un mateix corpus nacional i cultural? Si això passa, de quins Països Catalans parlem? Perquè hi ha unes comarques al País Valencià que són comarques castellanes incorporades perquè a algú se li va acudir. Bé, d’això no n’hem parlat. No n’hem parlat mai. Tampoc no hem parlat del paper de la Vall d’Aran, del paper d’Andorra. Doncs no tenim subjecte polític.
—…

—Aquí hi ha molta feina a fer, perquè els altres sí que tenen clar quin és el subjecte, i nosaltres no ens hem entretingut a debatre-ho. I em sembla que el subjecte d’allò que es vol alliberar hauria de ser prioritari. Hauríem de treballar, ho hauríem de tenir clar. Jo ho tinc clar, però a mi també m’agradaria parlar-ne amb més gent.

—Quan vàreu musicar Foix portàveu aquella samarreta treta d’un poema seu, aquella de “D’Alacant a la Provença, res s’acaba, tot comença…” És una imatge molt bonica. Sempre heu estat un home de Països Catalans i la vostra trajectòria ho avala i n’és gairebé un símbol.
—Tinc el meu imaginari i és l’habitació on tinc instal·lat el cervell i hi ha el pòster dels Països Catalans. Sé que això no és un imaginari compartit per tota la població, però a mi em dóna una certa pau, tenir l’imaginari tan clar, tan ben endreçat, i amb això sóc feliç. Pretenc treballar perquè aquest model acabi essent realitat. Estimo molt la cultura i la llengua catalana i gaudeixo molt d’aquest imaginari. Penso que només amb un estat o federació d’estats dels Països Catalans, com es vulgui dir, es pot salvar la llengua i la cultura catalanes, perquè és objecte d’aniquilació per part dels estats opressors en recerca de la seva hegemonia cultural. Difícilment trobarem cap més manera de salvaguardar la llengua si no és a partir d’un estat propi. Jo treballo per aquesta idea.