Francesc Parcerisas: “Em pregunto de què viu la nostra literatura”

El poeta Francesc Parcerisas ha fet vuitanta anys i ho celebra amb l’edició de la seva obra poètica: del primer llibre que va publicar, Vint poemes civils, el 1965, fins a Natura morta amb nens darrer, de l’any 2000. Es deixa vint-i-quatre anys al calaix. Diu que ja vindran, que els llibres individuals publicats durant aquestes dues dècades del segle XXI encara es troben i que, per tant, el moment d’aplegar-los serà més endavant. Alhora recorda que la segona meitat del segle XX són els anys en què van transcórrer la major part de la seva vida i tota la formació emotiva, estètica i política. El volum Triomf del present (obra poètica 1965-2000), publicat per Quaderns Crema, té cinc-centes pàgines i també conté una obra inèdita.

—Aquest títol, Triomf del present, és interessant, perquè el present, segons com es miri, és una cosa relliscosa.
—Sí, és una cosa relliscosa, però és l’única cosa que tenim. No tenim res més. Jo no sóc agressivament, diguem-ne, “presentista”, però, tot el passat s’acumula en el present. El passat important ens ha conformat i fa que siguem allò que ara som, i el futur és inexistent.

—Però, aleshores, què és la memòria? Què són els records?
—La memòria i els records conformen el present. Cada vegada que recordem, recordem coses diferents. I, a més, recordem de manera diferent les mateixes coses. Els nostres records d’infantesa a vint anys i a vuitanta no són els mateixos, són diferents. Han estat acolorits per la vida que hem portat, per allò que hem fet. La memòria ho és tot, és la vida. Però tota la memòria la portem a sobre, és l’ara. Jo cada vegada que em poso a buscar, a bussejar en el passat, hi trobo coses diferents. I, a més, comprovo –sovint amb una certa sorpresa i sovint amb diversió també– que quan comparem coses amb amics o amb els germans els nostres records, les nostres experiències comunes, són totalment diferents.

—El record és una ficció.
—El construïm una mica a la nostra mida, tal com el necessitem. De vegades necessitem que el passat no ens faci mal; de vegades a l’inrevés, necessitem que ens aporti coses bones, però bé, les coses són com són.

—Enteneu el present com un estat ple de contingut acumulat. Tanmateix, també es pot veure com un moment gairebé inexistent, el temps suspès per un instant.
—Sí, però passa que, per a mi, quan intentem suspendre’l, diguem-ne, aïllar-lo, ja ha passat. A mi m’interessa molt el temps en un sentit gairebé biològic, perquè trobo que allò que en diem vida amb majúscula, vida dels animals, dels vegetals, etc. és temps, només és temps. I tant els animals com els vegetals com les persones voldríem la vida, que són les nostres cèl·lules i els mecanismes químics que ens fan, voldríem perdurar, una certa eternitat. I com que això és impossible, el que fem és perpetuar-nos, reproduir-nos. Nosaltres no fem res més que reproduir-nos. Som aquí per reproduir-nos, per a res més. Que és una bestiesa, perquè fa milers d’anys que ens reproduïm, com fan les plantes, com fan els animals, per a no res. Simplement, per fer que uns altres que vindran, els nostres fills, els nostres néts, els nostres besnets, tinguin les mateixes preocupacions i no tinguin cap més finalitat que aquesta. De fet, no reproduir-se és una bufetada al temps.

—Caram…
—Tot això està molt ofegat per les religions. Les religions que invoquen una transcendència que ningú no ha vist ni ningú no coneix. Ningú no ha tornat després de mort. Mai. Ningú. I això és el primer que s’hauria d’ensenyar a les escoles. Però no s’ensenya. Vull dir, rendim culte als morts, a la memòria, etc. Tot això està molt bé per a poder passar aquests anys que ens toca d’anar passant. Però el temps és cruel. I nosaltres som una petita engruna que es dedica a fer coses d’aquestes: escriure poemes, escriure llibres, fer literatura, pintar…, per entretenir-nos. També, una mica, per clavar una bufetada al temps.

—Parleu d’una manera molt cruel de la vida entesa com a pas del temps.
—És que ho és.

—Aquesta manera d’entendre la vida, l’heu viscuda sempre així? Suposo que de jove la devíeu entendre diferent.
—Suposo que sí, que de jove veia la vida diferent. Sí més no, en els poemes de joventut s’hi veu una altra llum.

—En el prefaci acabeu dient: “Davant la nostra condició efímera […] m’ha semblat que el Triomf del present sempre pot ser entès com un petit llegat perdurable.”
—És una cosa que queda i potser alegra la vida, fa mínimament feliç els altres, en alguns moments. I això és un gran què, que a mi em provoca una certa sorpresa. No penso mai en aquesta possible transcendència.

—Aleshores, quan escriviu ho feu per a vós, exclusivament?
—Sí, sí, segur. No m’ho crec gaire. I no sols no m’ho crec gaire, sinó que penso que quan escrius com si fos un projecte, per fer una cosa determinada, em sembla una mica una impostura. Fas publicitat. Per sort la poesia és una cosa molt petita, molt reduïda. I aquest reducte està bé, és positiu, és quelcom més íntim.

—Aleshores, com supereu la impostura a l’hora de publicar?
—Crec que no se supera mai. Crec que tots els artistes som una mica impostors, una mica pornogràfics, perquè ens exhibim una mica. Exhibim la nostra intimitat, la nostra emoció, la nostra capacitat de verbalitzar això, de descriure-ho. Penso sovint en aquella gent que no ha deixat cap petja, que no ha tingut mai la necessitat de perpetuar-se en el record d’uns altres ni de deixar cap testimoni. Els admiro. Perquè jo sóc un esquirol que agafa les clofolles i les nous i les fica dins del forat de l’arbre i a mi m’agraden els papers i els papers vells, i trobar dins d’un llibre una foto on surt l’àvia… Això em fa volar la imaginació, em fa crear fantasies. Però aquest món de fantasies és una impostura respecte al món, un escapisme. Admiro el pagès que en té prou d’admirar el pas de les estacions, la natura. Tanmateix, quan s’aconsegueix que aquesta impostura sigui Bach, o sigui Mozart, o sigui Vivaldi, quina meravella, quins impostors tan meravellosos!

—Ara que parlàveu del pagès, a vós us caracteritza la capacitat de badar, fet que no està gaire en voga avui. Això també lliga amb el temps, amb fer un ús determinat del temps.
—Això lliga amb el temps i lliga amb la impostura, perquè aquest badar fa imaginar. Mires les persones, inventes històries… Anar amb autobús o seure en un bar i mirar com la gent passa… Però també mirar el mar o mirar el foc, on no hi ha història. Jo el mar el veig com una bèstia viva i sempre penso: “El mar en deu saber més que jo, fa més temps que hi és, és enorme, no para de moure’s. I no sé si augmenta o disminueix la quantitat d’aigua, però, aquest respirar que té…”

—Al llibre Triomf del present aplegueu l’obra poètica que va dels inicis, a la dècada dels seixanta, fins a l’any 2000. Els heu retocats, els poemes? Sou dels qui els reescriviu o dels qui considereu que no s’han de tocar, per respectar el moment en què han estat escrits?
—La segona opció. De Carner, només n’hi ha un. Carner era capaç d’agafar poemes de quaranta anys enrere i convertir-los en poemes nous. Però jo alguna vegada he intentat, com a curiositat, agafar un poema i preguntar-me: ara com el faries? Surt un altre poema que no hi té res a veure. I no m’interessa, perquè, a més, jo ara podria construir un poema, però no podria construir l’emoció que em va moure a escriure aquell poema. De manera que faria un pastitx. I no m’interessa. És com agafar una foto de quan era jovenet i passar-hi el Photoshop perquè no vols que se’t vegin els grans. Escolta, els grans són condició sine qua non del jove adolescent.

—Per què acabeu l’aplec de poesia l’any 2000?
—Perquè hi havia de posar un punt i em va semblar que tancar amb el segle era una bona data. D’altra banda, els llibres posteriors a Natura morta amb nens, que és l’últim que hi ha en aquest volum, són llibres que es troben encara a les llibreries com a llibres independents. I també perquè aquest volum fa cinc-centes pàgines i potser ja és excessiu. I acabar l’any 2000 també és acabar amb una època.

—A banda d’aplegar l’obra fins a l’any 2000, cal dir que el volum també conté obra inèdita.
—Vaig trobar l’inèdit Ombra encesa (1990), que no recordava que tenia, perquè és un llibre escrit abans de Focs d’octubre, i no vaig publicar perquè quan va sortir Focs d’octubre (1992) vaig pensar que ja s’hi explicava tot el que volia explicar. Però en aquest volum sí que tenia sentit que hi fos. I també era un esquer per al lector aviciat.

—Fent aquest treball de revisió, què heu vist que us hagi cridat l’atenció?
—He vist la moviola del temps. Hi ha hagut un parell de coses que m’han agradat. El primer llibre, Vint poemes civils, del 1965, m’ha agradat molt. Tenia por de trobar-lo pretensiós i no m’ho ha semblat. És un llibre molt natural, senzill, molt ben explicat, amb una influència evident de Salvat-Papasseit i de Cesare Pavese.

—Vau néixer a Begues per casualitat. Heu estat un home urbà tota la vida, excepte l’època que vau viure a Eivissa, del 1972 al 1979. En canvi, el primer llibre de poemes té molta ruralitat.
—Perquè als anys seixanta Barcelona era una capital gran d’una àrea rural. Jo vivia a Pedralbes, en una torre amb tota la família. I Pedralbes aleshores era un lloc allunyat. Hi havia carrers sense asfaltar, i allò que avui és l’avinguda de Pedralbes eren horts. I la Diagonal també. El creixement de la ciutat i, sobretot, la urbanització de la ruralia, és un fenomen molt més recent. Diria que és dels anys setanta i vuitanta. Avui la ruralia pràcticament no existeix. Això en els primers llibres hi és i després s’ha perdut.

—I què més us ha cridat l’atenció d’aquesta revisió feta?
—M’ha cridat l’atenció l’actitud que conté el llibre Latitud dels cavalls, del 1971-1972, que és un llibre molt trencador i encara l’he trobat molt viu. Era el moment de l’esclat de la poesia experimental, que trobo que ha quedat molt abandonada. No sé per quines raons, potser en favor d’una poesia més… no sé si dir-ne metafísica o experimental, però des del punt de vista lingüístic. En algun moment vaig tenir alguna temptació d’anar cap aquí, però no m’hi trobava. Jo necessito uns referents més objectivament palpables. Necessito un escenari per a escriure. Que el poema tingui un escenari i que aquell escenari, diguem-ne, funcioni. Per tant, que col·loquis el lector en un món objectiu i identificable. Si ho aconsegueixes, ja tens la meitat de la feina feta.

—Però no teniu la necessitat de la rima.
—Ni en tinc la necessitat ni n’he sabut mai. Si hagués tingut aquesta destresa m’hi hauria abonat. La rima em fa sentir encotillat i em sembla que surten els greixos pels forats. Amb el vers lliure em sento més còmode i més autènticament lligat al que vull dir.

—I això que dèieu sobre la poesia experimental, que ha quedat abandonada?
—Jo crec que hi va haver un camí d’experimentació als anys seixanta i setanta, que és l’esclat de Joan Brossa. És clar, en Brossa és molt Brossa, perquè és un home que va tocar moltes tecles i va fer moltes provatures, però hi havia altra gent que feia poesia experimental. Per exemple, Ràfols Casamada, que jo crec que és un gran poeta, un poeta innovador amb les formes, que no ha tingut mai la repercussió que va tenir Brossa. Però Brossa també va tocar tantes tecles que semblava fàcil de fer “brossisme” i no ho era. En Brossa s’ho va menjar tot. No hi ha un post-Brossa.

—I com veieu la literatura catalana avui?
—Jo la veig molt bé. Mai no ha estat tan bé. Mai.

—Dir “mai” és dir molt.
—El gruix d’escriptors, poetes, de València, de Mallorca, del Principat que hi ha i l’aparició de les dones escriptores! Abans de la guerra, saps qui eren els poetes? Maria Antònia Salvà, Rosa Leveroni i Clementina Arderiu. L’esclat de les dones escriptores actual era inimaginable als anys trenta del segle passat. I la producció, en nombre, és abassegadora. Ara és impossible estar al dia de tot el que surt. I hi ha gent molt bona i gent molt dolenta. Hi ha una novel·la popular de consum, traduïda i catalana, que no havia existit. Quan dic que hi ha un esclat excepcional em sembla que és objectivament cert. Ara, no hi ha públic lector. I això és una situació que em provoca perplexitat. Perquè em pregunto de què viu la nostra literatura. No som una literatura com l’anglesa o l’americana que ven centenars de milers de llibres. I em sembla un perjudici el sistema en general. Hi ha una qüestió de caràcter social, polític i del món. Per exemple, la situació de l’ensenyament aquí és un desastre. I a fora, també.

—Des d’aquesta realitat, hi veieu futur a la literatura?
—Sí, perquè és una activitat que no té substitut. La lectura en paper és insubstituïble. I això no vol dir que la societat no hagi canviat i l’afecti.