Francesc Miralles: ‘Ciutadans és un projecte de classe’

‘De Ciutadans a Ciudadanos. La otra cara del liberalismo‘ (Foca, 2015) és el darrer llibre escrit sobre el partit d’Albert Rivera. En són autors un català, Pep Campabal (Barcelona, 1977), i un valencià, Francesc Miralles (Xàbia, 1988). Expliquen el partit des que es va formar, ara fa nou anys, fins al 27-S. Hi veiem passar el grup Prisa, el senyor Zaplana, Francesc de Carreras i l’Íbex-35, per exemple. El llibre ens descobreix el partit en termes econòmics més que no pas ideològics. VilaWeb ha entrevistat un dels autors, Francesc Miralles, llicenciat en dret i ciències polítiques per la Universitat de València. Miralles, autor del bloc ‘La paella russa‘ sobre actualitat política valenciana, ens atén telefònicament.

—Que en destacaríeu, de Ciutadans, després d’haver fet aquest llibre?
—Allò que més m’ha sobtat és el fil de la qüestió dels diners. Es parla molt de Ciutadans des del punt de vista ideològic. De la nova dreta, etcètera. Però recorda per què Ciutadans va acceptar d’anar amb Libertas a les europees. No era tant pel fet de ser ultradreta europea, sinó per aquella frase de Rivera: ‘Si em poses diners davant, no et puc dir que no.’ Això descriu molt bé què és el partit. És un partit canviant, d’interès. D’alguna manera té a veure amb el perfil sociològic dels seus quadres i el programa formulat: estat del benestar, reduir costos empresarials, reinventar la roda. En el fons hi ha una gran coherència entre allò que fan i al servei de qui estan. Ciutadans és, molt més que no sembla, un projecte de classe. Un projecte de classe per dalt, regressiu. I el nacionalisme els serveix d’aglutinador.

—Quina classe?

—Ciutadans és una classe emergent que té ganes d’ascendir al poder. És producte de l’Espanya contemporània, de la bombolla financera, de l’escola concertada i privada. Què produeix trenta anys d’èxit de la rajola, de la bombolla financera? Doncs Ciutadans.

—Quin és el perfil dels quadres de Ciutadans, fora de Catalunya?
—S’assembla molt al que té a Catalunya. Gent relacionada amb el sector financer, amb els cossos i forces de seguretat de l’estat, l’exèrcit i la construcció. Molts, consultors. Dels diputats de Catalunya, tres provenen de l’exèrcit i cossos de seguretat de l’estat. El número 2 del País Valencià, Alexis Marí, ex-guàrdia civil, ‘pied noir’, treballa de consultor de seguretat. Això, al costat de gent de la construcció per a veterans de l’exèrcit. Ací hi ha un embull que, per motius obvis, no s’ha investigat massa, a Espanya.

—Quins més?
—El número 3 de Ciutadans a Madrid és assessor del magnat Villar Mir. Arrimadas prové d’una constructora on feia de consultora. Consultoria privada al sector públic. I també hi ha una cosa curiosa: a diferència del PP i PSOE, no són fills de ningú. Potser el qui ho és més és Toni Roldán, fillastre de Francesc de Carreras, i fill del Roldan catedràtic de la UAB d’economia. Però no són estirps. Són més ascensor social.

—Quines són les conseqüències del naixement de Ciutadans a Catalunya?
—Recordem que el 2006, el PSOE fulmina Pasqual Maragall i el PP fulmina Josep Piqué. En l’òrbita socialista, Francesc de Carreras, ell mateix ho reconeix, volia moure el PSC cap a unes actituds determinades. I quan mou les posicions dels socialistes més retrògrades en termes nacionals o territorials, deixen un espai lliure. L’independentisme parla d’estat del benestar, diu que els orígens no importen i, en canvi, una part de l’espanyolisme, la de Ciutadans, tira pel dret, amb un discurs molt lingüístic. Amb el naixement de Ciutadans, hi ha un espai sense ocupar. L’aparició del castellà a ERC, per exemple, seria una conseqüència secundària d’aqueixa translació. Exagerant una mica, ERC fa aleshores el pas per omplir un espai que permet que avui Gabriel Rufián vaja de número 1.

—Quina relació hi ha entre Ciutadans i ‘la Caixa’, més enllà d’Albert Rivera?
—És molt fàcil de buscar-hi una explicació mecànica: el senyor Fainé, o Oliu, decideixen de crear un partit per als seus interessos. Les coses no són tan fàcils. Però els efectes finals són semblants. L’origen sociològic de Rivera pesa bastant. Els primers dirigents de l’espanyolisme a Catalunya als anys vuitanta són gent de lletres. La generació de Rivera són gent al voltant de sectors financers o la construcció. Rivera, Cañas, Arrimadas, Espejo. Gent que amb ‘la Caixa’ i el sector financer tenen una certa coincidència d’interessos. A Ciutadans no són el banquer, directament, però tampoc l’oficinista. Són zona intermèdia: assessors advocats, etc. A part, programàticament, hi ha sintonia total.

—Com es finança el partit?
—Si mirem els comptes de Ciutadans, hem trobat xifres que no quadren. No especifiquen quins ingressos privats i públics tenen. Tenen una fundació fa anys i panys que, segons que sembla, només fan una sèrie de cursos, però només ix una aportació primera, i que després es gasten el que no tenen. Sabem que no han enviat al Tribunal de Comptes els papers que hi havien d’enviar. No han estat un partit transparent.

—Quina relació hi ha entre Ciutadans i els mitjans de comunicació?
—Ací intentem ser prudents. Que a la primera tens una querella. Intentem anar a veure què hi ha. I trobem dades de sobres perquè tothom en trega conclusions. La nostra hipòtesi és que Ciutadans és una creació del diari El País. Del Grup Prisa en general. En són una creació nua i crua. És qui més els ha beneficiat, i amb molta diferència. Jo no ho puc assegurar perquè no en tinc proves. Però sí que diem que hi ha finançament que no és directe. Per exemple, la publicitat als mitjans val diners. I no és casual que darrere dels mitjans que els donen ampla cobertura hi haja el sector financer espanyol i català. En són els accionistes, a El País.

—Per què El País?
—Potser l’aposta forta és un pacte amb el PSOE. No ho sé. Però qui els fa pujar en dos mesos d’un 4% d’intenció de vot a un 19% és el País i la cadena SER. Grup Prisa.

—A les eleccions europees es van presentar amb Libertas. Em pensava que era aliança ideològica. Dieu que era simplement econòmica.
—Sí, sí. Hi ha declaracions de Rivera, dient-ho: qui pot dir que no a aquests diners que ens donen per la campanya?

—Més tard, en canvi, Ciutadans s’alia a Europa amb l’ALDE.
—S’alia amb el grup liberal, l’ALDE. Que fins llavors tenia Convergència de socis. Però quan n’hi ha uns de millor se’n van amb ells. Hem de preguntar-nos si el grup liberal té cap mena de principis. Guy Verhofstadt, per exemple, és un fitxa total. Darrere de l’ALDE, en eixe espai del Benelux, trobes la qüestió financera i holdings molt clavats amb institucions europees. Ciutadans s’hi incorpora sense problema. S’entén que hi ha una activitat de lobby.

—Molt interessant el paper de Zaplana amb Ciutadans al País Valencià.
—L’any 2011 Camps liquida l’últim zaplanista, el president de la Diputació d’Alacant, José Joaquin Ripoll. Però el PSOE col·loca Zaplana a Telefònica, a través de Javier de Paz, amic de Zaplana i de Zapatero. Ell accepta el càrrec i la immunitat a canvi de lliurar el seu partit. El PSPV presenta moltes querelles per molts afers contra zaplanistes, però no directament a Zaplana. Ni l’esmenten. Es diu que Zaplana va comprar la seua immunitat.

Gent de l’entorn del PSOE deixa entreveure que això és així. Quan apareix Ciutadans el 2012 i 2013, amb l’acte al Siglo XXI de Madrid, els zaplanistes descarrilats comencen a acostar-se a poc a poc al partit de Rivera. En ‘off the records’, et diuen que Zaplana telefonava personalment als regidors, un per un, i els deia: ‘Vés a Ciutadans.’ Rivera es queda els zaplanistes.

—Dels setze regidors expulsats per Ciutadans després de les municipals, nou són valencians que pactaven amb Compromís.
—Perquè la prioritat de Ciutadans és poder dir que són un bastió contra el nacionalisme. Al País Valencià, Ciutadans va fer una campanya de perfil baix. Deien que Mònica Oltra està prou bé, perquè és un referent contra la corrupció. I que bé, que ací s’ha d’entendre tothom. Perquè el PP ha fet una calamitat. Quan arriben les expulsions de regidors que han pactat amb Compromís, ells en veu baixa fan el mateix discurs: ha estat una imposició des de Barcelona. I que ho descobreixen, per la premsa. És una mesura de negociació amb vista a la resta de l’estat: som el dic contra el nacionalisme. Creen un marc que no existia tant, ací. Perquè la percepció general que hi ha ací sobre Compromís no és exactament nacionalista. Sí, són els nacionalistes. Però també ho són de renovació democràtica, de classe mitjana. Compromís podria assemblar-se a Podem o Barcelona en Comú. I des de Barcelona diuen: no, aquests són els nacionalistes d’allà i, per tant, llenya.

—Paradoxa: com pot ser que Ciutadans mantingui el discurs anticatalanista, si és un partit fundat per catalans?
—Exactament. I Ciutadans fa seu el discurs anticatalanista. I a les Illes, també, potser amb més conya. Pericay, de Ciutadans a les Illes, és català! Que el discurs anticatalanista el faça un català és alienígena. Per això ho modelen una mica, i diuen que no és que siguen anticatalanistes, sinó antinacionalistes. Això, ací, no s’havia fet mai. La gent no és antinacionalista. No existeix eixe públic. Funciona el vot conservador, això sí. I la Mare de Déu. Però ara s’ha trencat. Que es vulga crear Societat Civil Valenciana, forma part del mateix desficaci.