Francesc-Marc Álvaro: ‘Del referèndum, no en va sorgir un mandat polític clar que es pugui aprofitar’

Francesc-Marc Álvaro considera que l’independentisme està atrapat i que, per sortir de l’atzucac actual, cal redefinir una estratègia comuna i el discurs. Adverteix que el referèndum del primer d’octubre no va donar un mandat clar per les condicions en què es va fer i que cal reivindicar un referèndum reconegut, malgrat que elogia la mobilització i la unitat del sobiranisme d’aquell dia. També veu una falta de lideratge en el moviment: creu que no es pot dirigir de la presó ni de l’exili estant, i veu poc probable que la República es faci efectiva a curt termini si no canvien les condicions respecte de l’octubre passat.

—Què s’hi juga l’independentisme, aquest Onze de Setembre?
—És una cita obligada cada any. La novetat d’enguany és que és la primera diada després dels fets d’octubre. Per tant, tindrà una dimensió tant emotiva com política diferent, marcada per la repressió, per l’existència de presos i exiliats i per la necessitat de trobar una via de sortida.

—Creieu que s’hauria de fer cap acció més?
—Em fa l’efecte que la qüestió no és si s’ha de fer cap acció més, sinó quina estratègia ha de seguir l’independentisme. Crec que és el gran problema de fa temps: acabar de determinar quina estratègia se segueix, quina es comparteix, quin mínim comú denominador tenen tots els partits i entitats sobiranistes. La inexistència d’una estratègia única i clara és el gran problema de l’independentisme.

—Com s’ha d’afrontar la divisió entre els partits independentistes? L’ANC ja propulsa les primàries per a les municipals al marge dels partits.
—Deixeu que us digui abans que hi ha diverses tensions. Hi ha una tensió de baix cap amunt. És a dir, les bases del sobiranisme, dins i fora dels partits, no acaben d’entendre què fan els dirigents. Després, hi ha una tensió entre l’activisme i el món institucional. És evident i es veu de manera clara. En tercer lloc, hi ha una tensió dins Junts per Catalunya que s’ha evidenciat al congrés del PDECat i amb la creació de la Crida per la República. Aquest sector en concret té tensions molt fortes. I finalment hi ha la tensió clàssica, la del món Puigdemont i post-convergent amb Esquerra. És clàssica, però s’ha reformulat. Són quatre tensions que travessen tot l’independentisme i sobre aquestes hem de treballar. Les primàries són una proposta que no sé si són la solució. Em sembla que hi ha un èmfasi en el mètode que amaga la incapacitat per a parlar sobre el fons i l’objectiu. No hi vaig a favor ni en contra. Però sí que vaig a favor de redefinir de manera clara el discurs de l’independentisme. Centrar-ho tot en les primàries desenfoca aquesta qüestió.

—Parlàveu de la necessitat de trobar un mínim comú denominador entre partits i entitats. Quin creieu que pot ser?
—Després del primer d’octubre, de la declaració unilateral fallida, del 155 i del 21 de desembre s’ha arribat a una situació en què oficialment no es reformula l’estratègia ni el discurs, però a la pràctica sí. Per tant, és primordial retornar a una reformulació clara de les prioritats i les propostes de l’independentisme. A llarg termini és la independència, però a curt termini i mitjà és on hi ha la discrepància. Els partits i entitats no diuen la mateixa cosa i fins i tot diuen coses contraproduents. Quan, per exemple, els CDR acusen els partits de no desobeir, què passa? Per mi això és l’expressió del fet que no hi ha una estratègia comuna i hi ha qui pensa que el problema és que els partits no desobeeixen. Tot ve d’aquesta falta d’estratègia i del fet que l’independentisme ha restat atrapat en el discurs dels fets anteriors al primer d’octubre. Afegiu-hi l’existència de presos i exiliats, que fa que la situació no sigui normal. Hi ha un problema de reformulació política. En comptes d’anar cap a això, actuem reactivament, sentimentalment i sovint de manera desconcertada, fins i tot contraproduent.

—Quina herència en resta, del primer d’octubre?
—La cosa més important i aprofitable és el fet que la part de la societat catalana favorable a la independència i una part dels favorables al dret de decidir van plantar cara a l’arbitrarietat de l’estat i es va concertar per a fer una cosa que semblava impossible. Aquesta és l’herència més positiva. A més, va suscitar molta il·lusió i energia. Però alhora hem de ser realistes i admetre que d’aquell gran esforç no en va sorgir un mandat polític clar que es pogués aprofitar. En va sorgir una altra cosa. Un estat d’opinió, un element de cohesió molt fort… però no un mandat clar, perquè el referèndum no era reconegut per tercers ni es va poder organitzar de manera normal. Va ser un referèndum contra tot l’estat. Això ho hem de poder dir i tenim pendent de fer un referèndum que es reconegui de manera clara internacionalment.

—Íntimament, què us evoca aquesta data?
—Ho vaig viure d’una manera molt especial. Vaig ser en un dels col·legis amb la meva família. En destacaria que durant aquelles hores les diferències partidistes van desaparèixer. Ningú no es demanava què havia votat ni pensava més cap a la dreta o més cap a l’esquerra. Va haver-hi una gran unitat, una gran resistència, es va donar un esperit magnífic de solidaritat i d’empatia. És el que recordo amb més interès, aquell fet que durant unes hores les misèries de la política petita no van impedir un fet tan natural com voler votar. Això és el millor. Ara, per a treballar políticament no podem quedar presoners d’allò, hem de fer evolucionar el sentit d’aquell dia cap a instruments polítics efectius. Aquí és on les coses tendeixen naturalment a fer-se més complexes.

—La sensació és que no hi ha un rumb clar. Parlàveu de falta d’estratègia. Oficialment, tothom reivindica que hi ha un mandat del primer d’octubre que s’ha de complir.
—Sí, perquè tant els dirigents dels partits com de les entitats tenen por que les seves paraules siguin interpretades com una traïció i generin una gran decepció entre les bases. Això per què? Perquè hi ha por d’explicar les coses tal com van passar. Ja sé que hi ha coses que no es poden explicar perquè tenen un correlat jurídic que en aquests moments seria contraproduent per a tothom de l’independentisme. Però hi ha moltes coses que es podrien explicar i que no s’expliquen. Aleshores la direcció dels partits i les entitats tendeixen a deixar una gran nebulosa que alimenta el malentès. És a dir, com pot ser que després dels fets d’octubre no hi hagi una relectura més realista i clara davant el públic sobre la veritable fortalesa del moviment? Sobre la veritable correlació de forces, sobre els veritables suports internacionals? Això ho trobo a faltar. No dic que els dirigents comencin a tirar-se cendra sobre el cap, però sí que han d’explicar les coses d’una manera adulta davant un públic que no es pot tractar constantment amb condescendència. És el que em sembla que fan dirigents de partits i entitats, per por d’això que ha infectat el sobiranisme, aquesta sospita malaltissa de traïcions i abandonaments constants.

—Què s’ha de fer el primer d’octubre d’enguany?
—S’ha de respondre a partir de respondre quina estratègia hi ha i de què serveix la commemoració. El primer d’octubre ja és una data importantíssima en l’imaginari de moltíssima gent a Catalunya, però l’ús polític d’aquest record té a veure amb què fem en el futur. El futur té a veure amb l’estratègia, i com que no és clara ni compartida per tothom no puc respondre-ho. Cadascú farà el que pugui i vulgui, uns una commemoració de tipus sentimental i uns altres de caràcter tàctic. Des de certs entorns ens diuen constantment que cal esperar un moment. Aquesta idea del moment curiosament es diu sense fer referència a què ha canviat d’ençà dels fets d’octubre. De cop i volta sortirà bé perquè hi ha més gent favorable a la independència? O perquè hi ha més suport? O perquè s’han canviat les línies d’actuació? O perquè hem aconseguit coses aquests mesos que no teníem a l’octubre? Tot això no s’explica. Per tant, la teoria del nou momentum és en el fons un pal·liatiu, és un pegat. Davant la incertesa, determinats sectors com ara Puigdemont, Torra i Junts per Catalunya tendeixen a dir això del moment. Quin moment? Quines coses han canviat que permetin d’imaginar un moment? És veritat que a la política sempre hi ha un moment d’incertesa que no nego i que no sabem, és a dir, aquests mesos vinents pot passar alguna cosa que no es preveu. Però davant els recorreguts previsibles, el moment no deixa de ser un pensament màgic.

—El judici contra els presos polítics i la probable sentència condemnatòria pot ser un d’aquests moments?
—No cal ser futuròleg per a veure que el judici reanimarà el moviment i donarà més força a la indignació, perquè seran judicis polítics arbitraris, un abús de poder de l’estat. El moviment independentista es tornarà a mobilitzar i tindrà empenta. Que això es tradueixi en un moment polític favorable a la independència de Catalunya em fa tenir dubtes. És evident que el judici farà sortir la gent al carrer. Ara, dir que això generarà una situació objectivament clara per la secessió… en tinc grans dubtes, si les condicions són les mateixes que les d’ara.

—Què va faltar per a fer efectiva la República l’octubre passat?
—Cal parlar amb una certa prudència. No en tenim tota la informació. I a vegades no podem donar informació que tenim per raons òbvies, vinculades a la repressió de l’estat. El meu resum, sempre provisional, és que vam arribar a la declaració d’independència portats per una pulsió tàctica que cercava sobretot la negociació amb l’estat espanyol. Com que aquesta negociació no hi va ser, es va entrar en un carreró sense sortida per les rivalitats partidistes. La suma de tacticisme i partidisme ens porta a una declaració que és trista, que és fake, que és a mitges. No va ser la declaració que els independentistes sempre havíem pensat, va ser una declaració feta a contracor. Perquè no fos dit que no s’havia fet. Perquè no t’acusin de traïció. Des del meu judici de valors, feta amb el convenciment per part de tots els dirigents, que era inaplicable perquè no tenien el control del territori ni el suport internacional. Per tant, es va fer un acte extremadament mogut per aquestes pulsions poc responsables.

—Quin ha de ser el paper dels presos polítics i dels exiliats?
—En primer lloc, els presos i els exiliats han de poder sortir al carrer i retornar. La seva situació és absolutament insostenible d’un punt de vista d’un estat democràtic de la Unió Europea. Tot allò que ha passat a Alemanya, Escòcia i Bèlgica dóna la raó a la idea que no hi ha motiu perquè siguin a la presó o a l’exili. Dit això, políticament crec que de la presó estant no es pot dirigir el moviment. Això és evident. Hem d’escoltar els presos, però és molt difícil que puguin dirigir el moviment. La gent de l’exili ha de tenir un paper limitat. Encara que visquem en un món global, la distància física també és important respecte de les percepcions. És molt difícil de liderar un moviment des de l’exterior. Caldria que el lideratge efectiu de la nova etapa fos d’aquells que no es troben limitats per la presó ni l’exili. Hi ha un buit de lideratge perquè no han sorgit unes figures clares que assumeixin el paper que tenien Puigdemont i Junqueras. Som en una zona de llimbs. El buit de lideratge afecta l’estratègia, que no hi és.

—La conferència del president Torra pot marcar la línia per a començar a consensuar aquesta estratègia i reforçar el seu lideratge?
—No ho sé. Desconec què dirà i les seves intencions. Fins ara, el president Torra ha volgut tenir un paper secundari i delegat respecte del president Puigdemont. Si hi ha un canvi, perfecte. Si això es modifica, molt bé. Estarem atents.

—Quin paper ha de tenir el Consell per la República?
—Penso que tant el terme ‘Fer República’ i altres confonen la situació. Aquí no hi ha cap república. No hi ha cap embrió de república. Això és un eslògan, una aspiració, una idea que veiem bé, però no existeix la república. Per tant, qualsevol cosa que provoqui confusió me la miro amb respecte. De la mateixa manera que em miro amb escepticisme la frase ‘Fem República’, que no vol dir res, miro amb escepticisme això del Consell per la República. Crec que cal començar a treballar amb les institucions que tenim. La funció dels exiliats, que en part la fan bé, és internacionalitzar el conflicte i explicar-lo. No sé què podria ser un Consell per la República quan no hi ha cap república. Això seria molt difícil d’explicar també als actors internacionals més o menys favorables o d’entrada no hostils a la causa catalana.

—Pel que fa al govern, quines prioritats ha de tenir?
—La primera és governar i fer-ho bé. El govern de la Generalitat, a part d’ampliar la base de l’independentisme, ha de governar el dia a dia. El segon objectiu és acreditar la idea de la independència amb unes polítiques que, dins les limitacions, mostrin una bona gestió. L’eina més important de l’independentisme per a fer independentistes entre els catalans que no ho són és governar bé. En tercer lloc, explicar què és Catalunya al món, que ja s’ha fet bastant. I en quart lloc, una obligació del govern és intentar cercar aquelles aliances polítiques que li permetin d’evitar que l’independentisme quedi aïllat. Poso un exemple. El PSC és un partit que va donar suport al 155, però és un partit sense el qual no es poden fer determinades polítiques de país, o d’estat. Polítiques d’educació i llengua no es poden fer sense el PSC. L’independentisme necessita el socialisme per tirar-les endavant. El govern de Catalunya ha de tenir prou geometria per, malgrat la repressió, traduir determinades polítiques en acords amplis al parlament. Això requereix el PSC i els comuns, tot i que els comuns tenen un problema de funcionament. Distingeixen constantment entre independentistes bons i dolents. Consideren que hi ha uns independentistes cap a la dreta que són dolents i uns cap a l’esquerra que són bons. El PSC no la fa, aquesta distinció. I el govern a vegades no ha de confiar en el vot de la CUP, que ja s’ha vist que té opinions peculiars, com en les polítiques de seguretat, tal com es va veure després de l’atac a la comissaria de Cornellà.

—S’han de convocar eleccions a la tardor?
—Crec que no. Ara com ara no veig cap element que ho justifiqui. Això afebliria l’independentisme. Crec que l’independentisme ha de consolidar-se en l’acció de govern, treballar a llarg termini, posar els llums llargs i refer l’estratègia i el discurs. Per tant, convocar eleccions va contra tot això.

—Les eleccions municipals poden ser una oportunitat per a l’independentisme?
—Les municipals són dues coses alhora. Tots els batlles intenten defensar el seu tros. I són unes eleccions vinculades a l’ambient general. Però no hem d’oblidar que els batlles sobiranistes que volen repetir mandat, en alguns casos els convé el discurs general i en altres gens. Això fa molt particulars les eleccions locals. No pots aplicar una plantilla clara a tot arreu. Hi ha el cas singular de Barcelona, on sembla clar que el sobiranisme hauria de bastir una proposta potent, no sé de quina manera, per ser la força més votada. Si és una coalició o una unitat d’acció, no ho sé. El sobiranisme hauria d’intentar evitar l’ascens de Ciutadans i també donar una resposta a molta gent descontenta amb la gestió d’Ada Colau. No oblidem que Barcelona és capital de Catalunya, però també una ciutat que té molts problemes.

—Què s’ha de fer contra l’extrema dreta a Catalunya?
—D’entrada ha d’haver-hi una actuació policíaca tan efectiva com sigui possible, perquè és un problema d’ordre públic. S’han de garantir els drets de tothom. Els Mossos han d’actuar. Ha d’haver-hi la vigilància dels Mossos i de la policia local. Després hi ha una qüestió relacionada amb la política, vinculada a quines estratègies té l’independentisme. Si es dediquen moltes energies a la qüestió dels llaços grocs, respectable i legítima, potser s’obliden unes altres coses. Caldria repensar i veure quines accions són les més eficaces i intel·ligents. Poso un exemple: no crec que sigui intel·ligent posar creus grogues a les platges. No ajuda a res i a més és un símbol equívoc. L’independentisme hauria de reflexionar si ha de fer aquest tipus d’accions i quina energia hi dedica. Quines formes de lluita i de tasca ha de prioritzar en aquests moments. Tornant a l’ordre públic, el Departament d’Interior hi ha d’intervenir i la delegació del govern espanyol a Catalunya ha de col·laborar-hi. La senyora Cunillera s’hi ha de sentir implicada perquè en determinats grups sembla que han aparegut agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil. Cal treballar seriosament en aquest sentit.