Francesc Homs: ‘Som en una guerra del segle XXI, en què les bales són les paraules’

La condició de diputat al congrés espanyol pel PDECat l’ha separat dels seus ex-companys de govern en els judicis contra el 9-N. Francesc Homs serà jutjat dilluns, dimarts i dimecres de la setmana entrant al Tribunal Suprem espanyol. La fiscalia vol que li imposin una condemna de nou anys d’inhabilitació pels delictes de prevaricació i desobediència, arran de la seva implicació en l’organització del procés participatiu sobre la independència de Catalunya, el 2014. En aquesta entrevista, Homs parla del judici a Mas, Ortega i Rigau, de l’advocat de Mas (fundador de Ciutadans), de la seva enganxada amb el fiscal Sánchez Ulled al passadís del TSJC, de la frase ‘desafortunada’ de Miquel Roca, de qui és antisistema, de la impotència de l’estat contra els catalans, de les formes de combat del segle XXI, de la repressió que pot venir, de règims que s’ensorren, de gaseles i de lleons…

—El judici a Mas, Ortega i Rigau us ha donat pistes per a saber per on van els trets?
—I tant. Ens serveix perquè va posar tot l’argumentari damunt la taula. Per totes les bandes. Si alguna cosa es va evidenciar és que el nostre argumentari és d’una gran consistència. Em referma en les tesis de la defensa. Quan s’exposen les teves idees públicament i s’exhibeixen, si fas dues passes enrere, pots prendre consciència de la seva solidesa o de les seves febleses. I crec que es va veure una gran consistència del nostre argumentari. Més enllà també de les consideracions polítiques, que eren evidents.

—Hi va haver crítiques perquè no es va fer una defensa més política, sinó que semblava que es fes un raonament de justificació…
—Aquesta crítica va aparèixer el primer dia i després ja no es va reiterar. Perquè mirant la pel·lícula del judici sencera, es va veure que hi havia unes exposicions inicials més a prop de la defensa tècnico-jurídica –que hi ha de ser perquè la tenim– que es van cloure amb unes intervencions de contingut polític. Hi va haver gent que el primer dia van fer una anàlisi precipitada. I la seva manera de rectificar va ser no dir res més i no insistir-hi. El fotograma sencer dels cinc dies de judici no pot portar a aquesta conclusió. Jo mantindré un discurs molt similar la setmana que ve.

—També teniu, com Mas, un advocat fundador de Ciutadans? Això sí que sorprèn molta gent…
—Això és com anar al metge. Si pots, busques el millor especialista. No li demanes quina ideologia té.

—Però aquestes coses demanen un mica de confiança política també…
—Vaig participar de moltes reunions amb en Melero [Xavier Melero és l’advocat de Mas] i ell fa una feina tècnica. L’advocat ha de fer la seva feina amb professionalitat i amb aproximació jurídica. I això no té component ideològic. Criticar això és ignorar la funció d’un advocat i esperar que sigui de la corda. Respecto la ideologia de qualsevol. Jo tinc una altra advocada, a qui no he preguntat la ideologia, encara que diria que és diferent de la de Melero. La feina dels advocats no és política. És com la d’un metge o d’un arquitecte. Treure conclusions de la ideologia d’un advocat és cosa de sectaris. Nosaltres hem anat a buscar els millors professionals.

—I aquella enganxada vostra al passadís amb el fiscal Sánchez Ulled… Que teniu assumptes pendents?
—A veure, jo no el coneixia de res i no hi tinc res pendent. De fet, no tinc res pendent amb ningú. Tinc aquesta immensa sort, perquè es viu molt feliç. Si vius pendent de cobrar deutes, ets un rancuniós. Jo tenia l’oportunitat, com a testimoni, de respondre les preguntes del fiscal que va estar de guàrdia el cap de setmana del 9-N i que va decidir que no s’havia de fer res. Aleshores va decidir que no s’havia d’aturar res i ara ens acusa per haver fet allò. Tenia ganes de posar de manifest aquestes contradiccions. Res més.

—‘La justícia és igual per a tothom’, va dir Miquel Roca l’altre dia, i no us va agradar…
—No em va agradar gens. Gens ni mica. Perquè és objectivament fals i ell ho sap. I ho sap tothom. Malauradament, la justícia no és igual per a tothom. Mai no he criticat Miquel Roca, que defensés qui defensés. És la seva feina. Tothom pot defensar qui vulgui. Entenc que celebri com a advocat l’absolució de la seva clienta. Fins i tot, entenc que digui que aquells que no han respectat la presumpció d’innocència de la infanta Cristina ara han de fer una reflexió. Va dir alguna cosa així. I tot això ho puc entendre. Però trobo excessiva aquesta afirmació categòrica: ‘Avui es demostra que la justícia és igual per a tothom.’ Passen coses molt greus a la justícia espanyola. Coses molt incomprensibles. I això, dit per Miquel Roca quan feia una setmana que el president de la Generalitat havia segut davant un tribunal per haver posat urnes, és molt desafortunat.

—Es fan judicis per desobediència a alguns mentre el govern espanyol no és jutjat mai per desacatar les sentències del TC per conflictes de competències…
—Exacte. Que hi ha una doble vara de mesurar. Però sortint del debat català, el tracte que té el president de Múrcia no és el mateix que té un ciutadà que ha acabat ingressant a la presó per haver comès una cosa més pròpia de ser una falta que un delicte. Això passa. Només cal passejar-se pels jutjats de primera i segona instància d’aquest país i per les audiències provincials… Si tens diners, un bon advocat i ets del sistema, tens més possibilitats. Hi ha informes internacionals que assenyalen amb molta preocupació aquesta situació.

—Se’ns revela un Francesc Homs antisistema…
—Al contrari. Sóc partidari del sistema democràtic i de dret. A vegades cometem un error molt gran en l’ús del llenguatge. Els que són antisistema són els del PP. Els que desobeeixen són els del PP. Els que utilitzen el poder arbitràriament són els del PP i bona part de la política espanyola. El nostre llenguatge ha de respondre al pensament de la majoria social de Catalunya i al sentit de dret internacional. No podem regalar-los la legalitat a ells. Ni l’estat de dret. On haurem arribat si ho fem?

—Per exemple?
—Mireu, aquest debat sobre si vam fer desobediència el 9-N o no. Doncs no és cap desobediència si ens mirem el codi penal, però és que tampoc no hi va haver desobediència política. Nosaltres vam fer un acte de sobirania. No de desobediència. Vam fer un acte d’obediència al Parlament de Catalunya. Aquesta és l’explicació guanyadora perquè responia a un mandat democràtic. Si vas pel món dient que practiques la desobediència no s’obren tantes portes com si expliques que fas un acte de sobirania d’acord amb un mandat democràtic de les urnes.

—És el combat del llenguatge…
—Som en una guerra del segle XXI, en què les bales són les paraules. I hem d’utilitzar les bales del millor calibre. Les més eficients. Les que generin més consens entre la nostra població i les que sonin millor a les orelles internacionals. Hem de tenir sempre un ull posat en la comunitat internacional si volem ser un estat de debò. Parlem de sobirania i de democràcia. Però no guanyarem parlant de revolució, desobediència o ruptura. Recordem que els antisistema són els del PP. Ho liquiden tot.

—Parlar de desobediència és l’acceptació del marc polític de l’estat.
—Exactament. És acceptar el marc dels altres. El nostre marc mental ha de ser la nostra legitimitat democràtica, el mandat democràtic, la sobirania i la legalitat que estableixi el nostre parlament. Hem d’escollir bé les paraules perquè som en una guerra moderna del segle XXI, en què l’artilleria pesant són els mitjans de comunicació i la justícia. I ens hi hem de saber moure. Tenim l’oportunitat de guanyar. Si ens proposéssim una guerra convencional, a banda que moralment no l’acceptaríem de cap de les maneres, tampoc no ens en sortiríem, com demostra la història. No som un poble guerrer…

—Bé, això seria un debat ben llarg…
—Som un poble pacífic. I el segle XXI ens ofereix un marc que és el més favorable a la nostra manera de ser de tota la història. La cosa està en les paraules, la comunicació i els arguments ben travats. Tot plegat, amb base democràtica. I aquí és on el sistema espanyol té més dificultats perquè descansa en la cultura militar. I ara han substituït els exèrcits pels tribunals. I això els comença a grinyolar. Ja no és tan senzill.

—La vostra sentència ja s’ha escrit abans de començar el judici?
—Tinc ulls a la cara i orelles al final de les galtes. Estic convençut que la sentència serà condemnatòria. Però, sigui com sigui, ja han perdut. Si és condemnatòria, hauran liquidat l’estat de dret. I si és absolutòria, farem el referèndum sense cap mena de discussió. El judici té una funció dissuasiva, a banda de la de repulsa. Té aquesta doble dimensió: passar comptes per una cosa que els va irritar i enviar un missatge dissuasiu. I passarà tot el contrari. Facin la sentència que facin, tenen un mal paper.

—Són una mena d’assaig d’una repressió més forta que vindrà aquests mesos?
—Aquesta gent no assaja. Jo crec que tenen més la funció del diapasó. Sabeu què és, oi? Aquell petit instrument metàl·lic que serveix al director del cor per donar el to… No és un assaig. Comença la música a partir d’aquell to. Al Tribunal Suprem m’han posat set magistrats. Un tribunal de gala. Em sento molt honorat. Queda clar que és un judici d’estat amb majúscules. Volen donar el to de tot el que vindrà a continuació. Ja serà una decisió, no un assaig.

—Les amenaces han pujat de to aquestes últimes setmanes. Ja es defensa l’actuació de la Guàrdia Civil sense manies.
—L’ambient de Madrid és el d’algú que mira Catalunya amb irritació i incomprensió. No entenen res. I com que no entenen res s’irriten. I diuen barbaritats. Nosaltres tenim la sort que no ens ha d’atabalar perquè no hi ha perill per res que sigui essencial. Aquesta irritació els fa poc competitius. No els menyspreo. Sé que tenen força. Però el disseny de l’ús de la força que tenen no està preparat per a això que anem fent. La seva força està preparada per a una guerra convencional. No per a una guerra del segle XXI. I el motor se’ls encalla. Els veig encallats. Hi ha ments lúcides a Madrid que ja veuen que el seu poder s’ha desfet. Són les característiques de l’enfonsament d’un règim. Quan deixa de fer por, s’ensorra. Ja no pot exercir el poder com ho havia fet sempre. Noten que ja no manen i això els emprenya molt.

—Aquesta impotència i aquesta insatisfacció o incapacitat no els fa més perillosos? Poden reaccionar de manera desproporcionada…
—Fa un segle t’hauria dit que sí. Perquè haurien agafat les armes i haurien fet una destrossa. Però això ara no ho poden fer. El 9-N sí que va ser un assaig. Un bon banc de proves. N’hem de saber treure bones conclusions amb vista al referèndum. Sabem on tenim els límits i els punts forts. Entre els punts forts, sabem que, quan ens hi posem tots a la vegada, podem fer el que vulguem. Aleshores, quan agafen quatre caps de turc i no s’atreveixen a presentar més de sis-centes querelles, ja tenim una pista de com fer les coses. Quan l’amenaça i l’ús de la força deixen de fer efecte, allò que semblava etern passa a ser cendra en pocs dies. Pura cendra.

—Ara cal saber-ho portar per aquest camí?
—Si volem fer una cosa de narrativa del segle XIX i XX de ‘pit i collons’, ells estan preparats per respondre. Aquí sí que hi tenen expertesa. Si fem una cosa amb les regles del segle XXI pensada per a convèncer, mobilitzar, amb democràcia, què faran? Impediran que s’obrin mil tres-cents col·legis electorals? Com ho volen impedir? És impossible. Si ho fem tots de cop i sabem dotar-nos de la logística necessària, és clar que es farà el referèndum. La nostra protecció davant les seves amenaces és el grup. Nosaltres som la gasela i ells són el lleó. La gasela té agilitat i es defensa en grup.

—De tant en tant, el lleó se’n menja alguna i aquest dilluns aneu a judici…
—Sí, jo vaig a judici. No hi tinc cap problema. Sóc una gasela. La gasela, pobreta, que queda a la boca del lleó… És una catàstrofe. No en tinc ganes. Però no passa res. La cosa important és que el grup se salva.

—Amb la independència, les inhabilitacions deixaran de tenir efecte.
—Evidentment.

—El judici quedarà vist per a sentència dimecres. Tot parlat a casa? Tot endreçat?
—Sí, sí. Mai no m’havia imaginat que acabaria assegut davant el Tribunal Suprem per haver defensat la democràcia el 2017. Sóc independentista de sempre i hi ha coses que les tinc assumides. Però, havent fet les coses com les hem fetes, per mi és un gran honor encarar un judici a un tribunal espanyol per haver defensat la democràcia a Catalunya.