Francesc Homs: ‘Estic per la declaració d’independència; no per fer el joc a la Colau’

Falta poc més d’una setmana per les eleccions espanyoles. Convergència torna a presentar Francesc Homs al capdavant de la llista per Barcelona. L’hem entrevistat per saber quines previsions té respecte del resultat, què diu als que dubten entre votar CDC i votar ERC, quin és el missatge pels independentistes que diuen que no aniran a votar… També li demanem pels efectes de la consulta de Tortosa i sobre el debat del RUI. Homs es mostra contundent en la defensa de la declaració d’independència i el full de ruta de Junts pel Sí. Al final, li fem vint preguntes breus amb algunes curiositats força personals sobre el candidat… Li hem demanat el seu personatge històric favorit, la manera de relaxar-se, l’última fumada de marihuana, quin és el seu defecte principal o el seu heroi de ficció preferit.

—Els sondatges publicats no ofereixen bons resultats a CDC. És això el que us diu el vostre contacte amb el carrer?
—També hi ha hagut enquestes que ens donen una millora. D’enquestes, n’hi ha hagut de tot tipus. El que sí que hi ha és un mantra per explicar que Convergència s’enfonsa. És una cosa que ens motiva molt perquè ja l’hem viscut en altres ocasions i després els fets ho han desmentit. Però jo veig molt bon ambient. I hi ha una raó: estem fent allò en què creiem. I quan fas allò en què creus, et trobes a gust. I et sents bé. I ens reconeixem. A diferència de les eleccions anteriors, estem fent una campanya molt fidel als nostres ideals, als principis i valors. Hem sortit a defensar allò en què creiem. Quan defenses allò que penses, t’ho passes bé. I ens trobem molt bon ambient a tot arreu.

—Aquest mantra qui el propaga? Les enquestes són públiques. Fins a quin punt us pot afectar?
—Sempre hi ha hagut la temptació de carregar-se Convergència. Des de la dreta i des de l’esquerra. Des de Madrid i des de Barcelona. I a més, em fa gràcia quan veig que n’hi ha que es presenten com els representants dels valors que sempre havia defensat Convergència. I jo dic: per agafar mitja còpia, val més quedar-se amb l’original sencer. S’han sentit missatges aquests últims dies reivindicant la centralitat, la moderació… en una apel·lació al votant convergent. En aquest sentit, val més quedar-se la versió original, que som nosaltres.

—En aquesta campanya reivindiqueu el vot de Junts pel Sí?
—Jo faria Junts pel Sí a tota hora i a tot arreu fins que no tinguem la independència. Perquè, si no, has de gastar energies en diferenciar-te que després no porten enlloc. Després tampoc les pots practicar. És una mica absurd ara mateix el combat de diferenciar-se entre independentistes. Un cop al govern no es poden fer les polítiques diferenciades per manca de competències o per l’acció dels tribunals. Dit amb tota la humilitat, però qui ha donat gruix al projecte independentista ha estat el món convergent. Ja que ens toca anar separats, jo això ho reivindico. No en contra de ningú, sinó com una constatació dels fets.

—S’ha criticat que estàveu fent una campanya massa agressiva i contundent amb els altres independentistes. Hi ha crispació a Convergència?
—Qui ha dit que érem agressius és que no ens ha escoltat. S’ha refiat dels titulars. I els titulars moltes vegades són fidels a què es diu i moltes vegades són esbiaixats. Si jo expresso la meva opinió sobre la posició de la CUP, ja s’alcen les celles. No he dit res diferent del que ha dit en Lluís Llach. Però es projecten uns titulars que es fan des del prejudici. Diuen: ‘Homs carrega contra…’ Però si jo he dit exactament el mateix que Lluís Llach a l’entrevista que vau publicar a VilaWeb.

—En parlava amb un cert dolor…
—N’estic convençut. Però era molt clar: ‘Va ser un error demanar el vot per igual per Junts pel Sí i per la CUP.’ Vaja… això és d’una claredat molt gran. I Llach feia un diagnòstic que no era d’equidistància. I jo he dit a ERC que em sembla que s’equivoquen fent una anàlisi d’equidistància, que és el que han fet amb el tema del pressupost. En Llach no ho feia això. Era una anàlisi de fermesa. Em sembla un error —intencionat o no— que quan jo dic el que penso i que és coincident amb en Llach, jo sigui una persona agressiva i en Llach sigui de la ‘confiança astuta’. Jo crec que aleshores el problema és de qui transcriu les coses. Ho dic així sense embuts aprofitant que se’m demana per les crítiques.

—Per què un independentista ha de votar Convergència i no Esquerra?
—Perquè Convergència és qui ha fet possible al costat de molta gent les grans decisions que ens han portat on som. Pel que hem fet i pel que estem disposats a continuar fent. Nosaltres no tenim cap altre vector d’actuació política que no sigui la defensa de Catalunya. En el pla ideològic no hi tenim prioritat. En aquest sentit no tenim cap necessitat de diferenciar-nos. En canvi, Esquerra ha decidit voler-se diferenciar. De fet, no hem pogut repetir Junts pel Sí perquè ERC no ha volgut.

—Per què?
—Ells tenen aquesta necessitat constant de diferenciar-se. No ho critico; ho constato. No sé si es pot dir això sense que se’n faci un titular tremendista. Ara algú titularà ‘Homs carrega contra ERC’. Jo descric les coses que han passat. I ells s’han sentit necessitats de reivindicar-se com a partit en aquest moment. Ho respecto però no ho comparteixo. Els altres no hem tingut més remei que acceptar la taula parada. Dos no s’entenen si un no vol. I això és el que ha passat amb Esquerra en aquestes eleccions. Ells diuen que tenen mentalitat de voler guanyar. Doncs que guanyin. Jo tinc mentalitat que guanyi Catalunya, el que representa Puigdemont i el govern de Junts pel Sí. Jo treballo per això.

—ERC va dir ahir a CDC i la CUP que el procés tenia ‘una enorme capacitat fagocitària envers qui no és clar’. Què en penseu?
—Em remeto a què deia Lluís Llach a la vostra entrevista de l’altre dia. Qui ara ha de demostrar compromís amb la independència no és la gent de Convergència. Això ha canviat de bàndol. Són paraules literals de Lluís Llach. Contesto amb la seva afirmació. I els fets que acompanyen aquesta reflexió són coneguts per tothom.

—Què dieu als independentistes que consideren que no cal anar a votar a les eleccions espanyoles? Jo en trobo més que no el 20-D…
—Els dic que un independentista demòcrata, cada vegada que li posen unes urnes, les ha de devorar. La nostra causa és la causa de la democràcia. Per això triomfarem al món. Per això serem respectats. I mirem-ho al revés: com li puc explicar a l’ambaixador del Regne Unit que s’han posat unes urnes en ple procés d’independència i els independentistes no hi han anat. Què li explico? Que estan desconnectats? El senyor ambaixador es farà un tip de riure.

—La imatge projectada a l’exterior per un descens del vot independentista és el risc més gran de no anar a votar? O hi ha raons com tenir més força al congrés…?
—El risc és general. Si hi ha un independentista que té mandra d’anar a votar, jo crec que no és digne de ser independentista. La mandra és un oxímoron per un independentista. La independència es fa amb esforç i sacrifici. No amb puresa i mandra. Per tant, siguem clars. Si la nit del 26 de juny el vot independentista no s’expressa, els independentistes estarem contents? Estarem satisfets? Em sona a excusa de mal pagador dir que ja estem desconnectats. Això no es pot defensar davant de ningú mínimament seriós a la comunitat internacional. L’Scottish National Party, quan hi ha eleccions a la cambra dels comuns, arrasa a Escòcia. No diu ‘ja estem desconnectats’. Arrasa.

—Doncs hi ha gent que diu que ja ha desconnectat…
—La independència la farem si fem política des de la democràcia. Conec molt bé el món independentista perquè en sóc fill. Hi ha una part de l’independentisme que sembla que tingui voluntat testimonial. I sembla que tingui aversió a la política. Fer política vol dir mullar-se. Vol dir suar la cansalada i assumir contradiccions. Perquè cal tractar amb la realitat cada dia. Fer política no és vida contemplativa. I fer política crema i cansa. Però és l’única manera d’obtenir resultats. Hi ha independentistes que sembla que els sàpiga greu que ara s’hagi de fer política. I quan et posen urnes, cal ser-hi.

—La posició del batlle de Tortosa i cap de llista de CDC per Tarragona en la consulta sobre el monument franquista tindrà algun impacte en el resultat del 26-J?
—Trobo que és insultar la intel·ligència dir que en Ferran Bel està a favor d’un monument franquista. Explicar-ho així és tenir molta mala fe. Perquè en Ferran Bel no és gens sospitós de ser franquista. Està a favor de la reinterpretació d’un monument que, per cert, va ser catalogat i protegit pel tripartit. Això és com si ara algú digués que mantenir el camp de Mauthausen és ser pro-nazi. Oi que és una bestiesa? Aleshores, si s’explica per què hi és, qui el va posar, quina barbaritat va ser la dictadura de Franco, això té un sentit. Si algú pensa que Bel vol el monument per fer una apologia de Franco, és un ignorant profund o té molta mala llet. I hi ha gent que ha jugat amb ls equívocs. I els que ho han fet saben que Ferran Bel és tant anti-franquista com jo i com el que més. Hi ha hagut joc brut amb la qüestió de Tortosa. Hi ha hagut baixesa. Però vull recordar que aquella consulta es va fer amb l’aprovació pràcticament de tothom.

—Quina és la vostra posició sobre la proposta d’afegir el RUI al full de ruta? Teniu una resposta clara?
—Primer: jo defenso el full de ruta de Junts pel Sí. Segon: qualsevol pantalla democràtica que s’hagi de passar —i el full de ruta de JxSí en contempla— ha de tenir una condició que no és la de pit i collons. Ha de ser democràtica. I això vol dir que interpel·li els que estan a favor d’una cosa i els de la contrària. Si no, no és una pantalla democràtica. És que no sé quin debat estem fent. Un referèndum on no vagin els del no ja el vam fer. Va ser el 9-N. Vam posar urnes, ben posades. Els vots es van comptabilitzar com cal. Es va fer bé. No hi va haver trampes. Ningú no va poder votar dues vegades. Va tenir més garanties democràtiques de participació el 9-N que aquestes eleccions en què el vot exterior no sabem si arriba mai. Va ser un procés democràtic amb garanties.

—Però no hi van anar els unionistes…
—Exacte. Aquest va ser el defecte que va tenir. Que els del no van participar de manera residual. Si volem una font de legitimació democràtica, l’unilateralisme en un referèndum no serveix. Què és això, un concurs de pit i collons? Jo vull que cada cop que s’hagi de votar s’hi sentin cridats els del sí i els del no. Per això vam haver de recórrer a unes eleccions plebiscitàries. Era l’única manera que sabíem que els del no participarien. I les van acabar reconeixent. Si algú m’explica com es fa un referèndum unilateral d’independència amb la participació dels del no, jo compro encantat de la vida.

—Però la declaració d’independència ha caigut del full de ruta?
—Això qui ho diu? A mi em sorprèn molt tot això. Tot això que fem està al servei de la declaració d’independència. Jo estic per la declaració d’independència i no de fer el joc a la Colau. Perquè alguns fa temps que fan el joc a una determinada esquerra i te l’acabes trobant de batllessa de Barcelona. I exerceix de batllessa independentista? Perquè molts criticaven el Trias, però ell era un batlle amb un compromís indubtable amb el procés. El Trias, eh?! Que sempre s’havia de justificar perquè era sospitós. Doncs ara la Colau vol que Barcelona estigui ben agermanada amb Madrid. I no exerceix de capital independentista. Jo quedo al·lucinat. Jo no faré el joc a la Colau.

—Què voleu dir?
—Avui en Domènech deia literalment que s’havia de construir un estat plurinacional amb solucions diferenciades. Per ells, Catalunya serà una solució diferenciada. Home, per favor! Ja n’hi ha prou. Això passa de taca d’oli. Catalunya serà una nació i un estat independent. Ho necessitem com l’aire que respirem. Segons Podem, ara Catalunya no serà ni una nacionalitat, ja hem passat a ser una ‘solució diferenciada’. De traca i mocador.

—Confieu que després del 26-J hi haurà un acord de govern a Espanya? Què n’espereu?
—La política espanyola està malalta. No sap encarar el canvi d’època. I això va per llarg. La confusió de la política espanyola va per llarg. No sé si aconseguiran fer govern. És possible que hi hagi unes terceres eleccions. Però serà una situació política de feblesa. I això és el que hauríem de saber llegir des de Catalunya. I aprofitar-ho. I no estar entretinguts amb parides entre nosaltres. Per això crec que hem de fer Junts pel Sí per tot arreu. És la manera que no hi hagi la temptació de distreure’ns amb disputes estèrils en aquest moment.

—Com quines?
—Podem discutir una llei laboral al parlament avui? Podem discutir seriosament sobre el model fiscal per Catalunya avui? Si no podem discutir de les coses que poden generar diferències, per què hem de caure en la trampa del parlament- tertúlia? Alguns compren la ficció de fer del parlament un espai de tertúlia on contraposar projectes. Però això és com un acudit de mal gust. No tenim les eines per fer-ho. Podem fer tertúlia, però no podrem decidir res fins que no tinguem el nostre estat. Hem d’aprofitar el canvi d’època on la política espanyola va més perduda que un pop en un garatge.

—A Catalunya tampoc passem per una bona situació institucional…
—Aquí hem fet un govern. Ens hem entrebancat en el tema del pressupost. I automàticament el president ha posat una qüestió de confiança damunt la taula. I una part de la CUP que sembla que té ganes de fer coses diferents. Benvingut, tot. La qüestió de confiança i els que tenen ganes de fer les coses diferents. A Espanya, no foten govern. Es foten una castanya tremenda. Han de tornar a fer eleccions. I no veig ningú amb voluntat d’esmena, sinó amb ganes de treure’s els ulls uns als altres. Jo voldria que Espanya anés bé. Com vull que França vagi bé. Però estratègicament hem d’aprofitar la conjuntura històrica.

Homs en vint preguntes:

—Quin és el vostre defecte principal?
—En tinc molts. Crec que tinc més defectes que virtuts. Potser sóc massa saberut i dic les coses d’una manera massa directa.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—Tenir facilitat per parlar moltes llengües.

—Quin nom –de noi o de noia— us agrada més?
—De noia, Laia i Maria. I de noi, Genís i Francesc.

—Quin és el vostre artista preferit?
—L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch o el pintor Moscardó.

—Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—El Tintín i l’Astèrix, a parts iguals.

—Quin personatge històric valoreu més?
—Jesucrist.

—Quines feines heu fet fora de la política?
—Moltes més que a dins. He treballat des dels setze anys. He fet un munt de feines de tota mena. Des d’anar a passar factures, passant per feines de despatx, venedor, fins a fer de ‘xispa’.

—Què fer per a relaxar-vos?
—Anar amb bici.

—L’escola on porteu els fills és pública o privada?
—Concertada.

—L’última vegada heu fumat marihuana?
—No n’he fumat mai.

—Amb quina llengua parleu als pares?
—En català.

—I als fills?
—També.

—Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—Ostres, no ho recordo. Se n’han publicat algunes. Però jo aquestes coses les oblido.

—Quan cobrareu com a diputat?
—Allò que està tarifat. Quan es presenten els sous dels diputats cal comptar la part destinada a pagar desplaçaments i manutenció. Aleshores queda el que queda quan arribes a casa. I no em queixo. Queden uns quatre mil euros aproximadament.

—Quin és el millor diputat o diputada que heu conegut?
—Un gran parlamentari fou en Jaume Camps.

—La millor cosa que ha fet Mariano Rajoy?
—Hòstia. Haver estat un gran fabricant d’independentistes.

—I la pitjor?
—Mentir. Ha mentit molt. Sobre la situació econòmica, sobre les decisions polítiques preses, sobre Catalunya i sobre els sobres.

—Qui serà el pròxim president del govern espanyol?
—No en tinc ni idea.

—Qui us ha fet políticament?
—Diverses persones. En Jordi Pujol, mossèn Ballarín, en Jordi Sales, Galí… i amb Artur Mas ens hem fet mútuament.

—Hi haurà referèndum? Sí o no?
—Hi haurà declaració d’independència.