02.11.2024 - 21:40
El primer dibuix que vaig veure de Francesc Domingo (Barcelona, 1893 – São Paulo, 1974) va ser a casa d’Anna Murià, que la retratava. Després vaig quedar encaterinada, al MNAC, pel seu quadre Espectadors, del 1937, que vaig incorporar a un dels meus llibres. Ni l’un ni l’altre són en aquesta exposició que el recupera, cinquanta anys després de la seva mort, gràcies al treball de la investigadora Natàlia Barenys, als Espais Volart de la Fundació Vila Casas. Que una entitat privada s’ocupi de la recuperació d’un artista imprescindible de l’art català del segle XX, que ha passat per diverses èpoques del seu estil, ha tractat de jove personalitats com els poetes René Char i Max Jacob i l’escriptor i cineasta Jean Cocteau, per dir-ne només tres, i ha elevat el nostre romànic a guia moderna, no diu gaire a favor dels museus públics, en aquest cas del Nacional. Dit això, agraïm la feina de la Vila Casas, entrem en els locals del carrer d’Ausiàs Marc a Barcelona i meravellem-nos de l’art de Francesc Domingo.
Un dels quadres més esmentats de Domingo, també dit l’artista proletari, és el que tenim amunt, en detall, que recull una escena de cabaret: una dona gairebé nua, amb un clavell vermell als cabells, tot d’obrers que se la miren embadalits i amb respecte, i uns ulls, a l’angle inferior esquerra, de dona (o potser d’un transvestit?, l’època ho permetia força), que el pintor destaca. La dona del públic, l’única entre homes, mira la dona resplendent de nuesa, que més que oferir-se s’alça en majestat a l’escenari. En aquell any tremend i insurreccional de 1934, al bell mig de la jove república, que aquesta dona dempeus sembla evocar enmig dels obrers respectuosos i amatents. L’erotisme sagrat de la revolució.
El quadre, de col·lecció privada, va ser el motiu d’un poema de Carles Riba, reproduït a l’expo, que formarà part del llibre Tres suites (1930-35), un cicle de deu sonets. Per mi, els ulls de Riba són els de la dona de l’esquerra del quadre. “—Ah jo i tu solitaris hostes / del mateix misteri”, clou el poeta. Domingo li’n farà un retrat a llapis el 1948, any del retorn de Riba de l’exili, en què brillen amb força els ulls. Els ulls són, comprovo al llarg de l’expo, el punt fort de Domingo.
Fins a arribar a aquest realisme, Domingo va passar per etapes prèvies de gran intensitat, desconegudes pel públic. Sorgit dels ateneus populars, assimila Nonell, Cézanne i Picasso ja abans d’anar-se’n, com Miró i Dalí, al París avantguardista. A finals dels anys vint el trobem al barri Gòtic barceloní de passeig amb els poetes Char, Breton i Éluard, que faran plegats el llibre Ralentir travaux [“Alentir la feina”]. Amb Char, el poeta de les trinxeres de la guerra mundial que vindrà, serà amic tota la vida. El primer llibre del poeta, Arsenal (1930), comptarà amb un frontispici de Domingo.
Abans de tornar al país per participar en la Revolució Catalana, com en va dir sempre, Domingo, que també havia estat dadà, es trasllada a la Bretanya, d’on era la seva primera esposa. És l’època bretona, de retrats que combinen el cubisme i el romànic dotats de colors irresistibles.
Quan torna, el seu dibuix trobarà en els nus femenins l’exaltació del moment. Durant la guerra del 36, liderarà els artistes i la projecció de l’art català a París i l’exposició que se n’havia de fer a Mèxic, fallida en ser interceptat el vaixell pels franquistes a l’estret de Gibraltar i ser confiscades les obres com a botí de guerra.
L’exili el durà a Xile i a Mèxic, tornarà uns anys per establir-se a Tossa de Mar, on estendrà la idea dels anys republicans i revolucionaris de fer l’art accessible a tothom, gràcies al dibuix i el gravat. I se’n torna a l’exili, el 1951, ara al Brasil. L’exposició m’ha desconcertat, en aquest punt, en presentar d’entrada en aquesta secció un retrat d’un home negre que Domingo va fer el 1931, del qual no ens donen cap informació més: com és que el va pintar aquell any, vint abans d’anar-se’n al Brasil?, així com els dibuixos de la Moreneta i Montserrat fets força abans. Sigui com sigui, segur que els exiliats li’ls van agrair. L’expo informa succintament que el pintor es va afegir al Moviment Brasiler dels intel·lectuals del país, per als quals l’art és i havia de ser un mediador simbòlic entre cultura popular i nació. Més hauríem de saber encara de Francesc Domingo.
