17.10.2015 - 13:48
|
Actualització: 17.10.2015 - 13:59
Francesc de Paula Burguera va ser el meu primer secretari general quan jo era un xiquet de setze anys i vaig incorporar al Partit Nacionalista del País Valencià. Ell va signar la meua fitxa d’adhesió que tinc davant meu ara mateix, mentre escric aquestes paraules.
En Francesc de Paula Burguera jo veia la necessitat, i la possibilitat, de tenir un estadista capaç d’articular un projecte seriós i responsable per al poble valencià.
Ho va intentar en un moment en que era molt i molt difícil. Burguera va abandonar la UCD per a fundar el modern nacionalisme valencià i va evitar quedar engolit per aquell partit d’Emilio Attard i la seua obsessió per frenar el País Valencià a base de conflictes, la famosa i trista ‘batalla de València’.
Contra aquella gent i també l’evident dificultat política que van representar les famoses eleccions del canvi amb el PSOE Burguera va treballar com ningú per crear un centre polític valencià i valencianista. Ell es mantingué fidel a les seues idees i fidel al poble valencià però el context d’aleshores no l’acompanyà. En un altre país o en un altre moment Francesc de Paula Burguera hauria fet història, hauria estat un d’aquells líders que marquen el pas del temps. Tenia la fusta, la convicció i l’energia per a ser-ho. Amb més Burgueres al seu costat el País Valencià hauria anat millor i sobretot hauria anat millor molt abans.
De tota manera sé que ell estava satisfet de saber que la llarga i penosa travessia del desert que va protagonitzar en primera fila ha donat resultat. Que hem sabut evitar el trencament del poble valencià que buscava aquell búnquer barraqueta que tant va patir i que avui el valencianisme té una força popular i institucional com mai en la història havia tingut.
I això és així, en bona part, gràcies a Francesc de Paula Burguera.
