23.10.2019 - 20:00
|
Actualització: 29.10.2019 - 15:47
Hem parlat amb Jordi Colomines, pare i advocat de Francesc Colomines, un jove de trenta anys a qui el divendres 18 d’octubre la policia espanyola va atonyinar i va obrir el cap. És acusat de desordres públics i atemptat contra l’autoritat. Una jutgessa suplent va decretar presó sense fiança per a ell. Fa quatre dies que és tancat a la presó de Can Brians 1.
Aquest cas el va difondre i denunciar l’historiador Agustí Colomines, a les xarxes socials, amb un vídeo on es veu un noi estomacat per la policia espanyola. L’envolten vuit agents, que s’hi acarnissen. L’historiador va piular: ‘És el meu nebot, Francesc Colomines. Ja veieu com les gasten.’
Francesc Colomines té trenta anys, treballa en el sector marítim, amb vaixells, i no pertany a cap grup organitzat. El 18 d’octubre, dia de la vaga general, va arribar a Barcelona fent l’últim tram de la Marxa per la Llibertat i després es va quedar a la ciutat per assistir a la manifestació de la tarda. Més tard, va baixar cap a la plaça d’Urquinaona.
El seu pare, l’advocat Jordi Colomines, diu: ‘En Francesc és un jove que no pertany a cap grup, però considera profundament injust tot això que passa, una sentència que suma en total cent anys de presó. Forma part d’aquest jovent que surt a manifestar-se, que és el crit de la impotència. És un d’aquests nois que tan bé retrata l’editorial de Vicent Partal, Prou mentides.’
‘Aquell vespre, quan era al carrer de Trafalgar, anava més avançat que no els seus amics i la policia el va atrapar. El va estomacar, li va obrir el cap, al mig del crani. Semblava que hagués caigut d’un primer pis. Aleshores, vuit policies el van arrossegar pel carrer de Jonqueres i el van fer passar pel mig de les furgonetes. Allà li van pegar, li van clavar puntades de peus als testicles i li van tirar escopinades. Sembla que després el van deixar a terra i una ambulància el va atendre. A partir d’aquell moment, la policia no el va tornar a tocar. El sanitari el va embenar tant com va poder, per protegir-lo, i va dir a la policia que l’havia de dur a urgències. El van deixar marxar. L’ambulància el va dur al dispensari Pere Camps, on li van fer les cures i li van cosir el trau del cap: nou punts de sutura. Van fer l’informe mèdic, que diu que va ingressar al Pere Camps a les 23.13 i en va sortir a les 0.22.’
Continua Jordi Colomines: ‘Els Mossos se’l van endur del dispensari amb la bata de primeres cures, aquelles obertes pel darrere i sense samarreta, mig nu. El van deixar a la comissaria de la Via Laietana i d’allà la policia espanyola el va portar a la comissaria de la Verneda. Li van fer la lectura de drets a dos quarts de cinc de la matinada. Fins a les sis de la matinada no li van permetre de trucar a casa.’
‘Quan em va sonar el mòbil, pel número, ja vaig veure que era la policia. La primera cosa que vaig pensar va ser que no estava de guàrdia. No pensava pas que poguessin trucar per en Francesc. S’hi va posar ell i va parlar amb molta serenitat. Em va dir que estava detingut i que li portés roba. La policia em va dir per telèfon que tan bon punt arribés li prendrien declaració. Perquè els vaig dir que el defensaria jo. En Francesc es mereixia que li fes costat.’
‘Vaig arribar a Barcelona i em van fer esperar mitja hora a fora al carrer. Em deien que no el trobaven. I m’havia presentat com a advocat seu! Quan finalment vaig poder entrar a comissaria, hi insisteixo, com a advocat seu, vaig trobar en Francesc en una habitació de pas, amb un altre noi, davant per davant. Aquest altre noi estava fet un cromo. En aquell moment no van deixar que li donés el jersei que li duia. Va ser després, en el moment de la declaració, que es va poder tapar.’
Jordi Colomines explica que va sortir de la comissaria de la Verneda a les 8.30 del matí i que se’n va anar cap a la Ciutat de la Justícia. Però el seu fill no va arribar-hi amb la primera conducció (és a dir, el primer trasllat de detinguts que fa la policia cap als jutjats), que es feia a les 9.30. Tampoc no va arribar amb la segona, a les 12.30, sinó amb una de les conduccions extraordinàries que aquell dia es van fer cap a la Ciutat de la Justícia. Hi havia molts detinguts.
‘En Francesc va prestar declaració entre les 18.30 i les 21.00 del dia 19. No hi havia el jutge titular, sinó una jutgessa substituta, que va declarar presó sense fiança, tal com recull la interlocutòria, perquè hi havia “risc de fugida i possible reiteració”; segons la jutgessa, des del 14 d’octubre hi havia hagut manifestacions i es preveia que n’hi continuaria havent. La interlocutòria d’acusació també retreu a en Francesc que només respongui a les preguntes del seu advocat. Li retreu, doncs, que s’aculli a un dret constitucional! La fiscal va demanar mesures cautelars i la jutgessa va decretar presó.’
Jordi Colomines diu que en l’atestat policíac hi ha coses que no té cap sentit que hi siguin. Per exemple, es fa referència a dues motxilles, que no són de Francesc Colomines ni hi tenen cap relació. Una de color negre que és propietat d’un tal Èric i una altra de color negre i gris amb dues franges vermelles, propietat d’un tal Oleksandr.
Continua el pare d’en Francesc: ‘Ens vam abraçar i se’l van endur. Però no va arribar a la presó de Can Brians 1 fins a la matinada. Ho sé perquè l’endemà al matí vaig trucar a la presó per anar-lo a veure. Em van dir: no hi és. Sí que hi era, però com que havia arribat de matinada encara no el tenien registrat. Li vaig portar roba (que no li va agradar, aquesta és una anècdota graciosa dins el drama). A la presó el tracte ha estat molt correcte. És en un mòdul amb presos que no són conflictius.’
I ara, què?
‘He presentat un recurs de reforma a la interlocutòria del jutge d’instrucció. Confio que el jutge titular revisi la interlocutòria i deixi en llibertat en Francesc. Ara, si el jutge titular manté el mateix criteri, el cas anirà a l’audiència provincial. En dos o tres dies s’hauria d’haver decidit l’ingrés a presó, però tal com van els jutjats potser es resoldrà d’aquí a una setmana, amb una mica de sort. I si el cas passa a l’audiència provincial, ens en podem anar a un parell de mesos.’
