Francesc Colomer: “Si la taxa turística s’aplicarà d’ací a no sé quants anys, per què l’aprovem ara?”

La temporada d’estiu que ara s’acaba al País Valencià ha recuperat les xifres d’ocupació d’abans del 2020. Amb tot, el secretari autonòmic de Turisme de la Generalitat, Francesc Colomer, vol separar allò que és ocupació d’allò que és negoci. Remarca que una porció important de l’augment dels costs de l’energia i de les matèries primeres l’ha assumida el sector en compte d’augmentar els preus. Colomer evita de donar xifres com si la temporada s’hagués acabat, perquè una de les seues dèries és eliminar la temporalitat del turisme al País Valencià.

Una altra de les obsessions d’aquests últims mesos de Francesc Colomer és evitar l’aprovació de l’anomenada taxa turística. Des del primer moment ha fet costat del sector, contra els membres del govern del Botànic que més han punyit perquè s’aprovàs.

El text de la llei va entrar a les Corts Valencianes en l’últim ple abans de les vacances i ara és una de les mesures que tant Compromís com Unides Podem volen aprovar amb gran rapidesa.

—Quan Francesc Colomer va de viatge, mira si a la destinació li cobraran una taxa turística?
—Què faça Francesc Colomer és irrellevant per a la política pública. No vull ofendre, és un tema que és en el debat públic, en seu parlamentària, i jo defense aquells que pensen diferent. Pense que el turisme genera 3.900 milions d’euros d’ingressos a la Comunitat Valenciana. Pense que no hi ha cap turista que vinga de gorra, paguen per tot. Pense que en una comunitat que és un model de models hi ha alguns mercats que són molt sensibles al preu. I també són sensibles a una touroperació que tanca uns acords que fa possible una part molt important de la indústria turística que negocia el preu. El preu és un element de reflexió que s’ha de tenir en compte.

—Per què aneu tan en contra de la taxa turística?
—Aquest acord es va subscriure en un moment molt delicat de la sisena onada. No era el moment de dur un nou impost al debat públic. Més tard, amb la inflació, amb la guerra, amb l’encariment de tot, no sé si és el millor moment d’imposar un nou gravamen a les classes treballadores i mitjanes. A més, coincideix amb un moment que arribaran fons Next Generation adreçats específicament a programes de sostenibilitat turística, que és precisament allò que pretén la millor de les versions de la taxa, és a dir, invertir en sostenibilitat. Rebrem més fons que mai en la història i el gran repte que tenim és encaixar-los, digerir-los i materialitzar-los. S’han ajuntat tot de factors que han fet que la implantació de la taxa turística no fos la notícia més esperada del món.

—La llei de la taxa turística feia part del pacte del pressupost del 2022. Es va anunciar com un triomf del Botànic. El grup socialista comparteix la vostra posició?
—S’ha de continuar parlant. Canviar d’opinió no és pecat. Quan s’aprovà això no teníem més d’un 10% d’inflació. El món ha canviat molt en aquests nou mesos.

—Fa uns quants mesos vàreu fer unes declaracions que van ser interpretades com que dimitiríeu si s’aprovava la llei. Ho manteniu?
—No ho sé. No vull entrar en interpretacions del que vaig dir o vaig deixar de dir. Sempre he dit que és una possibilitat. Ara, aquesta llei s’aplicarà d’ací a no sé quants anys, no sé què fem aprovant-la ara. Enviant un missatge que crea malestar en els ajuntaments, en el sector… Crec que s’ha de reconstruir el benestar, la sintonia de les institucions amb el sector, amb els municipis. Crec que si aprovem una cosa que entrarà en vigor d’ací a uns quants anys… què fem ara?

—Penseu que l’aplicació de la taxa afectarà la demanda?
—Depèn. Potser en algunes ciutats, no. I en alguns altres espais, sí. Però, sobretot, hi ha un element de cogovernança que és decidir les coses amb el sector, i això ho recull la llei de Turisme, Oci i Hospitalitat, i encara tinc l’esperança que s’aplique. Aquesta qüestió s’ha de raonar amb el sector. I encara hi ha un altre element que va més enllà i que és conceptual o filosòfic, que és que jo no gravaria mai el fet de viatjar. Potser és una visió estrambòtica, aquesta.

—Hi ha moltes destinacions, i algunes de la vora, que tenen aquesta taxa i no deixen d’anar-hi turistes. N’és un exemple les Illes, ben massificades, enguany.
—Exacte! Per tant, això no és una eina que regule ni que desmassifique. A mesura que s’aprofundeix el debat, ixen arguments com aquests que diuen que es necessita desmassificar, regular. La taxa no ha capgirat el model.

—Una de les funcions de la taxa és aportar ingressos per a mantenir les destinacions turístiques o ajudar a regenerar les zones malmeses per les grans afluències…
—Per tant, és un element de recaptació, i en el moment dels Next Generation i en el moment que abaixem totes les taxes ara, com el rebut de l’aigua, només posem una taxa al turisme? Crec que l’esperit del temps ara no és d’apujar. El que fan tots els governs és abaixar. I encara una altra cosa.

—Digueu.
—Espere que s’hi puga reflexionar, però la taxa és dissenyada d’una manera que afectaria només el 33% de la dinàmica turística. No és així en llocs com les Illes. La resta és, o bé oferta no regulada, o bé turisme residencial que, a efectes de les externalitats negatives com els residus, els recursos hídrics, l’impacte en el territori… tota aquesta gent escapa a la taxa. El turisme residencial i l’oferta no reglada és la que és la que és en la nostra comunitat. És una de les coses que hem de capgirar en el futur. Ja tenim alguna línia estratègica. Una altra defensa de la taxa que es fa és “que paguen els de fora”. A mi, d’entrada, això dels de fora i els de dins, no és un argument que des d’un prisma cosmopolita i de territori obert al món em seduesca especialment. Tots som turistes, residents, veïns… El 62% del turisme estatal són valencians. La taxa ens afectaria a nosaltres clarament.

—La llei ja inclou en l’articulat una moratòria perquè no s’aplique ara mateix. És molt laxa, aquesta norma.
—Malgrat tot, tinc dret a pensar una altra cosa, no? A més, he anat unes quantes vegades a les Corts i he dit que respecte aquests arguments. Però és veritat que jo parle amb els xicotets, amb els mitjans, amb els no tan grans. Hi una fesomia empresarial determinada, ací no hi ha grans cadenes. Ací els més forts poden ser la gent de Benidorm, que són negocis familiars, de pares a fills. Parle amb tot l’ecosistema turístic i amb els ajuntaments, i tot el món hi està en contra, per la inoportunitat del moment. Em sembla que és un element de reflexió a tenir en compte.

—Alguns membres de Compromís han dit a les xarxes socials que treballeu per al lobby del turisme.
—No és qüestió de lobbys. Em mereix molt de respecte tot el que es diga. No criticaré ningú perquè preferesc que fluesquen les opinions adverses, però jo defenc el sector turístic. El sector turístic és un lobby? Les cases rurals? Els negocis familiars? La gent del turisme actiu? Les empresetes que ho han perdut tot a l’incendi de Venta del Moro? Els hotels familiars xicotets? Els càmpings? Jo defenc el sector, el seu patrimoni per a construir una oferta turística. El meu deure, com a secretari autonòmic de Turisme, és sintonitzar, empatitzar, entendre, escoltar el clam en aquest cas. El sector hi va en contra. Podria posar-vos molts exemples de la gent que té negocis familiars que no la volen. Estic en mil causes i en mil històries, però dir que Colomer està amb la gran patronal amb capell de copa i fumant un puro… no vull ni qualificar-ho.

—Insistesc en el risc de perdre visitants. Heu calculat quant baixaria la demanda en cas d’aplicar-se la taxa turística?
—Hi ha segments de la demanda que són molt sensibles al preu. Els departaments comercials lluiten pel cèntim, contra rivals com ara Itàlia o Turquia, que tenen hotels que no poden competir i rebenten mercats. I hi ha més destinacions que ho fan molt fàcil i ens ho compliquen a nosaltres. Aquest argument no és absolutament definitiu contra la taxa, però és un més. Els departaments d’estratègia comercial, de màrqueting, han de veure com es negocien milers de llits per a l’any vinent… En aquest lloc és on importa el cèntim. També és cert que hem de programar el final de la dependència excessiva de la touropeació. Hem de controlar tota la cadena de valor. Des del producte fins al client. La tecnologia ens ajudarà amb eines d’intel·ligència per a anar seguint les petjades d’un concepte tan interessant com la “desintermediació”. Va caure Thomas Cook i altres van ocupar el seu lloc. David tombarà Goliat. El client triarà. Aquest és el model de tecnologia turística a què hem d’aspirar.

—Parleu de la lluita pel cèntim. Algunes altres voltes heu defensat que s’havia acabat el temps de competir en preus. Sobta que ara digueu això.
—Sí. Això és una transició. També he dit que per a mi, la cosa més important no és el preu de la taxa. Malgrat tot això que he dit, no és el preu. I en això, potser tinc una posició fins i tot un poc diferent de la del sector. La meua posició pot sonar innocent, però és que jo no gravaria el viatge. No penalitzaria viatjar i no faria un exercici reduccionista de dir que els allotjaments siguen els únics que han de pagar perquè del turisme se’n beneficia tota una cadena de valor immensa que es deslliuren de la taxa. Els meus conceptes són més reflexions, que crec que només les faig jo, que no pas els aspectes econòmics.

—Com es pot fer compatible el turisme a les ciutats com ara València i la vida quotidiana?
—Tots som turistes en un moment de la vida. Fins a la segona meitat del segle XX el turisme era un fet classista, era el gran tour, anar a Viena, a Londres, a París. La incorporació de milions de persones al viatge i a les vacances és una conquesta de la humanitat i és un avanç cap a la pau, cap a la tolerància i la comprensió de la diferència. Això té solució, i la tecnologia ens hi pot ajudar. Jo entenc cert malestar i trencament de costures. És una qüestió de gestionar la capacitat de càrrega de les ciutats i d’organitzar-nos millor. Amb intel·ligència artificial, pots gestionar una visita al museu dels Uficci amb mig any d’antelació per a fer una visita còmoda i, mentrestant, no ets allí saturant. Pots visitar uns altres barris o museus o recursos turístics secundaris i així ajudes uns altres barris a millorar. Les ciutats que són molt visitades, Nova York, Londres, Roma, són ciutats d’èxit.

—Amb taxa turística, totes.
—Perquè no necessiten promoció, perquè triomfen igualment, perquè no competeixen amb ningú. El sector vacacional, que lluita amb sol i platja, que ja és molt més que això, és diferent de Roma. Roma triomfa per se… No els cal fer promoció. Van soles. Però ací hi ha llocs on quan comença el curs escolar se’n va tot en orris, tot tanca. I si a més els claves la taxa turística…

—Com ha anat la temporada turística que ara s’acaba?
—Acabar… Vull reivindicar la solució de continuïtat, la desestacionalització com a gran desafiament estratègic. És cert que tenim una certa pressa històrica per a tenir un bon estiu perquè venim de dos anys de molt de patiment, renúncies, pèrdues, caigudes… Aquest estiu era important que fos el de la remuntada, el d’una certa recuperació. Vist d’aquest punt de vista, ha anat raonablement bé. Ha estat un estiu molt dinàmic, i això ens permet d’afirmar la recuperació de la demanda. No s’ha de confondre ocupació, que ha sigut estadísticament molt bona, amb rendibilitat. Hi ha una inflació molt potent, hi ha els costos de producció, d’energia, de combustibles, en el sector turístic… Però, malgrat tot, hi ha hagut dinamisme, recuperació i confirmació de la diversificació en el territori, en el consum de productes com la cultura, les experiències, el patrimoni…

—S’ha arribat a les xifres del 2019?
—Hi som molt a prop, fregant-les. Tampoc no ens interessa mesurar el turisme comptant caps. Minut i resultat és positiu. Veurem com va la tardor. Hem activat polítiques d’estímul, que és el bo Viatge i el reforç a l’IMSERSO per a aguantar tot l’any, consolidació de plantilles, ocupació… i que l’empresa mantinga les constants vitals.

—La Generalitat aporta als hotelers els diners que els nega el govern espanyol per a mantenir el programa de l’IMSERSO?
—Fa molt de temps que tractem que el govern central actualitze un programa d’èxit que ha servit per a fer possible l’envelliment actiu o que la gent de certes generacions que no van poder viatjar, viatgen. I procurem el manteniment de la indústria en mesos en què no hi ha afluència i haurien de tancar i deixar gent sense faena. Aquesta segona circumstància, fa molts anys que el govern d’Espanya no l’entén. Es treballa amb uns preus molt més baixos que el preu real, i el sector treballa amb pèrdues. Fa molts anys que l’IMSERSO descansa sobre aquestes pèrdues i sobre un cert altruisme del sector. I això és insostenible. En vista d’això, la Generalitat ha intentat persuadir l’estat que s’assega i reinvente el model, que negocie… Enguany molts hotels s’haurien esborrat del programa. Hem assolit el repte de mantenir-ho. Encara hi perdran una mica, però la gent no es quedarà sense faena amb el que significa tancar i reobrir un establiment.

—Alguns altres territoris no ho han fet?
—No.

—De quants diners parlem?
—Farem una aportació de cinc milions d’euros. Tothom sap que l’IMSERSO té un retorn econòmic d’1,7 euros per cada euro que hi posa l’estat. Hem pres una decisió no exempta de coratge i de determinació i de voluntat de mostrar un camí.

—La pandèmia va demostrar que el sector és tan potent com fràgil. Es fa res per a evitar una nova solsida en cas que passe una cosa semblant a allò del 2020?
—Aquesta qüestió és de molta profunditat. Hem de reflexionar. No podem viure pensant en una distopia, en una cronificació de l’apocalipsi, de la contracció sincrònica de l’oferta i la demanda. Tot tancat i tots tancats. Això va ser la pandèmia. Crec que la resposta és la ciència, la raó, les llums, les vacunes, un sistema de detecció precoç de les pandèmies. La covid passarà, però segur que és el precedent de la següent que és la climàtica i de més històries que ens vindran per la nostra negligència. Però imaginar un món sense el turisme, sense el viatge, sense una globalització responsable… El món no és massa gran per al turisme. Durant la pandèmia es va dir que s’havia de desinvertir en turisme, que s’havia de renacionalitzar… El turisme són fronteres obertes. No hi podem renunciar ni viure segrestats per la por. S’ha de crear un sistema preventiu. El turisme forma part de la felicitat. Crec que és l’única cosa que salva el món de l’odi.