Francesc Canosa: “El Canal d’Urgell és la conquesta del nostre ‘Far West'”

Francesc Canosa (1975), és director de la revista la Mira, articulista del diari Ara i Nació Digital i professor associat a la Facultat de Comunicació de Blanquerna, en què va estudiar. Aquest doctor en comunicació és autor d’una setena de llibres d’assaig sobre Catalunya; de la televisió republicana a Sixena, d’Unió Democràtica de Catalunya al Canal d’Urgell, la seva darrer obra. Aigua a les venes. Crònica d’un miracle català universal (Editorial Fonoll) explica i resumeix la construcció del Canal d’Urgell, obra començada el segle XIX, de 144 quilòmetres i que va començar al Tossal, a Ponts, on Canosa hi té la casa familiar. Canosa no tan sols fa una crònica molt personal d’aquesta història, sinó que també explica bé les conseqüències que tingué portar l’aigua al Ponent català i convertir en terres de regadiu allò que abans havia estat de secà. Explica aquesta història a través dels personatges que la van protagonitzar, alguns dels quals eren parents seus, fill com és de la terra regada pel canal.

—Heu escrit un llibre molt personal.
—El 2003, la casa familiar del Tossal (la Noguera) s’esfondra, recuperem el bagul amb cartes i papers, i prenc consciència d’una cosa: jo existia. Perquè, als mitjans i als llibres d’història, la gent com jo, que veníem de la pagesia i parlem català, no existíem, no hi érem. Tinc consciència d’existència, que hi ha una Catalunya iceberg, enfonsada, congelada. Per exemple, sobre el Canal d’Urgell, s’ha parlat molt de ciment, però poc de pell. Totes aquelles persones, del meu quadravi, que va fer el canal, de l’escalafó més baix, pagès autosuficient, fins als Girona, membres de l’empresariat, érem uns grans desconeguts. El Tossal defineix una de les grans històries no explicades del país: el Canal d’Urgell. I que en el seu moment, quan es va fer, a mitjan segle XIX, va ser l’obra hidràulica més colossal del món. Aquí vam tardar cinc segles a fer el miracle del Canal d’Urgell.

—Quin miracle?
—El Canal d’Urgell és la conquesta del nostre Far West. Com la dels americans. Al final, els americans van anar de banda a banda, i fan servir el western per a explicar la seva vida i la recerca de l’or. Nosaltres fem igual, en les mateixes dates, però encara millor, perquè portem l’or líquid, l’aigua, i transformem un desert, el clot de l’infern, els Monegres, i el convertim en verd esperança. El desert el convertim en una de les zones regades més importants d’Europa. Es construeix a partir del 1853, i genera el futur. Si existim, és gràcies al Canal d’Urgell. Quan Barcelona és emmurallada, Catalunya s’obre per Ponent. Si tots els països que han fet grans coses, les coneixen, com és que nosaltres conquerim el futur i no en tenim ni idea? Allò era un desert, i hi havia mentalitat de supervivència, un somni col·lectiu interclassista, dels burgesos valents als obrers. Les terres passen a ser el rebost, la nevera, el tupper de Catalunya i d’Europa. “Hem d’alimentar Europa amb aquestes estovalles”, com deien a la Mancomunitat.

—“No en tenim ni idea”, dieu. Però sí que s’han escrit llibres sobre el Canal d’Urgell.
—Correcte. Se n’han escrit, de llibres. Però quants llibres, pel·lícules i sèries tindríem si fossin nord-americans o francesos? I el problema de la literatura que hi ha és que no pensa en les persones. El meu llibre no parla de ciment, parla de vius, de morts, de morts que ens fan viure. S’hi concep un nosaltres. I en el debat fals de la Catalunya buida, el Canal d’Urgell és el primer antídot. No hi ha una Catalunya buida. Hi ha una Catalunya plena de persones. I en parlo.

—Per exemple, Petro Canosa (1255).
—Avantpassat. Anècdota, si vols. La meva família és l’escenografia del llibre. Tinc documents de la meva família fins al segle XVII. I casualment vaig trobar un document a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Petro Canosa, el 1255. És la cessió de molins d’un comte a la gent de la zona. Petro Canosa és el quilòmetre zero d’una nissaga familiar de pagesos autosuficients. Gent arrelada a la terra. Cosa que reivindico. No tenim mitologia feta sobre els qui han estat pagesos petits. Venim d’aquí.

—Quadravi. Francisco Canosa Albardané.
—El meu quadravi trenca una tradició de segles de pagesos i passa a la menestralia. Obrer del Canal d’Urgell. Un dels milers de formigues que van fer el canal. Prototipus del Tossal, un dels pobles més petits de Catalunya. Ell, com tants, va veure-hi una font d’ingressos. I li va permetre de comprar trossos de terra i progressar. Formiga que va permetre que ja no calgués resar l’aigua al cel. El meu avi va arribar a setanta-sis anys, i la mitjana era de trenta. Va superar un dels seus fills morts. El país no és una creació de la burgesia. Aquí hi ha un país. El que ve del 1714. He hagut de dialogar amb els meus morts. Per Tots Sants, vaig anar al cementiri. I són allà. Parlo dels morts que ens fan viure. Som aquí pels morts.

—Jaume d’Urgell (1316).
—El comte que crida Guillem Catà, enginyer que fa la gran obra de la baixa edat mitjana, la sèquia de Manresa. Són els primers intents de fer el canal. Però tenia el problema del túnel de Montclar. Ara són 4,917 quilòmetres; el més llarg d’Europa, en el seu moment, durant un segle. Això costava molt de foradar, de penetrar, i era la clau per a obrir i entrar dins la plana. Guillem Catà ni ho va intentar. I darrere seu, setze projectes que fracassaren. Es va tardar cinc segles a fer el somni. Milions de persones el van somniar. Milers el van fer. I centenars s’hi van morir.

—Domingo Cardenal Gandasegui.
—L’enginyer basc que va fer el canal. Figura mítica. És com parlar de Superman. Bona part dels pobles de la plana d’Urgell tenen un carrer amb el seu nom. Fred, científic, matemàtic. La seva obsessió, precisió, fa que aconsegueixi que el túnel de Montclar sigui pràcticament recte, amb un punt de llum. Metàfora que ho explica tot. Si durant cinc segles Montclar havia estat la gran dificultat, ell li troba l’escletxa. Decideix de ser enterrat a Agramunt.

—Pau Niubo.
—Primer mort reconegut del canal. És molt difícil de saber tothom que hi va treballar, i que s’hi va morir. Al voltant dels 12.000, hi van treballar uns 9.000 obrers (bracers), uns 600 paletes i uns 1.500 presidiaris vinguts de tot l’estat espanyol, però majoritàriament de Barcelona i Lleida. Els morts oficials es mouen entre els 180 i els 200. I com que les dificultats de l’obra del canal, especialment al túnel de Montclar, eren d’una envergadura sobrehumana, feien servir presidiaris. A Montclar, van foradar-hi 14 túnels, i els treballadors s’hi morien per malalties respiratòries, ofec d’aigua, per suïcidi, per la barrina. Els suïcidis formaven part de la realitat. Reconstrueixo les fugides de molts presidiaris.

—Jaume Soler.
—Metge d’Agramunt i cap de la infermeria de Montclar. D’anar i venir del poble a les obres, el metge queda impactat per les conseqüències de l’excavació del túnel, i pel paludisme. El canal és supervivència. I quan arriba, porta la mort. L’aigua porta el paludisme. Es va morir molta gent. El meu quadravi el va patir. Quan es filtrava l’aigua, quedava estancada, els mosquits transportaven la malària, el paludisme. Riu-te’n ara de la covid, perquè no hi havia remei. Busques aigua com a or líquid, i va i porta mort.

—Qui paga el canal?
—Iniciativa privada. L’estat espanyol, al segle XIX; entre el 1833 i el 1872, hi van passar 72 ministres d’Economia. Estava en bancarrota. Davant la insuficiència de l’estat, l’autosuficiència catalana. Catalunya és l’únic país d’Europa que es paga de la butxaca la xarxa ferroviària. El somni i el futur sempre se l’han de pagar, els catalans. Darrere el gran projecte del canal, hi ha sobretot els Girona. I dic Girona perquè en el passeig de la fama de la gran burgesia la gent coneix sobretot els Güell. Però els més poderosos, aleshores, eren els Girona. I són ells els qui són darrere el canal.

—Xifres: de 67.000 a 341.000 habitants.
—Un cop arriba l’aigua, aquesta zona del país creix en habitants. La Noguera, l’Urgell, les Garrigues, el Segrià, el Pla d’Urgell. La gent té l’imaginari del Pirineu, la Costa Brava. Però el paisatge de Ponent no el té al cap. Es passa dels 67.000 habitants del segle XIX als 341.000 habitants d’ara, que creen unes estovalles verdes de futur. Aquí s’obre un debat no resolt: la Catalunya dita buida és plena de gent. I avui dialoga. A molta gent ja no cal passar per Barcelona i connectar amb el món. Hi ha gent que creu que, si no vius a Barcelona, ets inferior. I ara, per primer cop, Barcelona pot patir. Hi viuran, els ciutadans, o tan sols hi treballaran? No em sembla anecdòtic que 14.000 persones hagin deixat el padró de Barcelona. Abans, la gent anava a Barcelona per progressar. El Canal d’Urgell demostra que no cal.

—Del llibre, en dieu això: “Ha costat molt de fer. Massa.” Per què?
—Com explicar una cosa de què la majoria no en té ni idea? Saps la quantitat de gent que em truca per dir-me que no en sabia res? A mi, els llibres em parlen de la burgesia i la immigració. I els que érem aquí? Els que van fer el canal, on són? On són les sèries de TV, llibres i herois? Explicar-ho costa molt. Ni la meva família, ho sabia. T’has de posar l’escafandre i avall. I filtrar una història mengívola amb 220 pàgines. No és un llibre d’història, és una història. No hem fet l’amor amb la nostra història. Fem-ho. És un dels problemes que tenim. Els americans, sí. El Canal d’Urgell és una andròmina, el besavi. Collons, si és el que t’ha pagat els estudis i t’ha donat el futur!

—Res a afegir?
—La mitologia del Far West no la tenim. Com és que els americans ens expliquen l’edat mitjana amb Jocs de trons i nosaltres, que tenim l’edat mitjana més gloriosa, no? Hi ha un problema d’orgull. Si vols collir orgull, has de plantar-ne. El canal és un nosaltres.