Francesc Canosa: “Barcelona guanya el món, però perd Catalunya”

Francesc Canosa (1975), periodista i escriptor, ha escrit un llibre que subratlla les tensions entre Catalunya i Barcelona, ell que s’ho coneix bé. Nascut a Balaguer (Noguera), viu a Barcelona. Canosa ha escrit a cor obert amb la seva prosa característica, plena de metàfores, frases curtes i paràgrafs farcits d’idees. L’obra Catalunya no acaba a la Panadella (Edicions Destino) explica el perill de tenir el país i la seva capital desconnectats, i posa marc i context a la revolta pagesa d’aquests dies. Canosa, el periodista que fa anys va impulsar la revista la Mira (Premi Nacional de Periodisme), i ara dirigeix la revista Horitzons, centrada en les terres de Ponent, és autor de llibres d’assaig –entre més, Sixena: la croada de la memòria (Fonoll, 2018). Canosa es troba amb VilaWeb al centre de Barcelona, ciutat on encara viu, no sabem fins quan.

—Comenteu, si us plau, la frase del llibre: “Hi ha un país que no es coneix ni es vol conèixer”.
—Això parteix del 2003, quan la meva casa familiar, del Tossal, s’ensorra i hem de decidir si arreglar-la o no. I allà m’adono que no sé res de la meva vida, de la meva família, de la meva gent, del meu paisatge, absolutament de res. I allà és quan feia el clic. La descoberta és paral·lela a la lectura d’Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres. Vaig descobrir, primer, que tenia una història, que tenia una memòria, i també vaig descobrir que podia escriure, explicar les coses. Joan Sales explicava les coses com les explicava la meva padrina, en l’àmbit oral. Hi ha el país que està sota la taula, que pica, que hi és, però no es veu. Hi ha la Catalunya iceberg, enfonsada, congelada, tot i ser real. I aquí tenim un problema de petita majoria i immensa minoria. Barcelona és la petita majoria i la resta és la immensa minoria.

—Una altra frase: “Hem passat de país a territori”.
—Agafa l’obra de Josep Pla, treu-ne la paraula “país” i posa-hi “territori”, a veure què passa. A casa meva, estàvem acostumats a dir, quan ens referíem als de la Segarra, als de Pallars, “els d’aquell país”. Algunes distàncies físiques s’han escurçat; les mentals, no. Aquí hi ha un problema, que seria la tesi del llibre: amb els Jocs Olímpics, Barcelona guanya el món, però perd Catalunya. I això és perquè el Cobi no és un gos d’atura. Ara vivim la revenja del gos d’atura real, que són els Jocs Olímpics del Pirineu, que no es fan. Sabies que a l’Exposició Universal de 1929 els protagonistes eren gossos d’atura? El franquisme ens esquartera: el cap, Barcelona, separat del cos. Un país que no es coneix, i no es vol conèixer. Però què ha passat, que ha caigut, com Mr. Bean? La sequera, temes que no són reals, que són d’aquí, i que són universals. I per això dic que els pagesos són l’avantguarda, en certa manera. El pagès està connectat amb la wifi de la terra. Jo parlo d’una paraula, respecte. Un dels problemes que hi ha ara, i que atempta contra els principis democràtics, és quan es considera que una persona, pel fet de viure a Barcelona, a l’àrea metropolitana, és millor, és més valuosa que una persona que viu a Tàrrega, o a Ullastrell.

—Al llibre parleu de macrocefàlia. Un cap, Barcelona, molt més gran que el país.
—Creiem que Barcelona és el futur, i per això tots els èxodes del segle XIX al XX van cap allà, amb les primeres immigracions catalanes. I aquest és un concepte de Gaziel, la macrocefàlia, el cap gros. Barcelona és un cap gros. Però tenim un problema. No es pot comparar Barcelona amb París, Londres o Madrid. És molt petita. I això fa que Barcelona sigui una realitat augmentada, que tot allò que hi passa es multipliqui. Barcelona no pot créixer. És una ciutat apamada. Tu i jo ara som aquí al centre, en deu minuts som al mar i en deu minuts som a la muntanya. A Barcelona, hi ha molta gent que li dóna resposta amb l’economia (els lloguers dels pisos, etc.). D’acord, això és real. Però hi ha alguna cosa a l’aire que és com un baf de cigaló, o un regust de mal allioli que fa tirar endarrere. Què hi ha, a l’aire de Barcelona, que es fa difícil caminar? No m’ho explica tot exclusivament l’economia, però hi ha un problema enorme. De Sarrià a Nou Barris, i això ho sap tothom i es diu, la gent no pot continuar vivint al seu barri. Barcelona no fecunda. I una altra qüestió, si te’n vas al passeig de Gràcia i aixeques el cap, ha desaparegut el modernisme. Ens venen la ciutat.

—Per què viviu Barcelona, encara? Com és que no us n’aneu?
—Ah, molt bona pregunta. Jo ara tornaria cap allà, sí. Fixa’t en l’estudi aquest que va sortir de l’Institut Metròpoli. Diuen que en els cinc anys vinents, unes 70.000 persones marxaran de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però el desig el tenen 230.000. La gent en vol marxar, per moltes raons, i això no ho marca la pandèmia. Això ja venia d’abans. A més, la gent jove ja no té Barcelona com una destinació, sinó que s’ho pren com una beca, com una experiència. La gent ja salta directament. En un reportatge per a la revista Horitzons, hem vist que hi ha més de 22.000 lleidatans al món (seria la segona ciutat de Lleida). Doncs molta ja no ha passat ni per Barcelona. Aquesta és la novetat. Hi ha una frase d’un paio que treballa amb l’Spielberg fent pel·lícules sobre com serà la intel·ligència artificial i que diu: “Lleida, Catalunya, m’ho ha donat tot i jo no li retorno res.”

—Quina és la importància de la Panadella?
—És la comunicació total, des dels romans, per on passava el camí ral, per tant, carretera asfaltada, clau des d’un punt de vista polític, social, econòmic. La ruta de les Corts, a Barcelona, cap a Balaguer, a Saragossa. Doncs ho han convertit en una frontera. Per què han convertit tot això en una frontera? I en certa manera, aquí tots hem d’assumir que Barcelona també actua com una rentadora de memòria. És a dir, quan parlava de la Catalunya iceberg, enfonsada, congelada, tot i ser real, aquest país no surt. Als Estats Units, sí. Al final, on aterra Superman? En una granja de Kansas. Marlboro què és? Un cowboy. Allà els cowboys són mitologia, són explicació d’un país, els agafen com a emblema. I aquí no ho fem amb els pagesos.

—Fa vint anys devíeu estar encantat amb Barcelona, i ara no. Quan hi ha el clic?
—Aquesta és la gran pregunta que em faig. No sé exactament quan hi ha el clic, encara miro d’esbrinar-ho. Crec que hi ha un moment que molta gent sent que aquesta ciutat no és seva, quan Barcelona deixa de ser humana, per dir-ho d’alguna manera.

—No us veieu fent-vos vells aquí?
—No, en absolut. I no només jo. Hi ha més vida. És a dir, els països que miren endavant miren amb dos ulls. No tan sols tenen capitals. La dicotomia París-Bordeu, París-Lió o Liverpool-Londres és evident. Sempre hi ha perifèries. I de Liverpool en surten els Beatles. Una de les proves del cotó que em va fer obrir els ulls va ser com en un bar de Ponts la gent abandonava les llonganisses al plat. Ja no en reconeixia el sabor. Hem aconseguit aquesta separació absoluta i tenim un país que està absolutament esquarterat. I per això a la gent li agraden els nuggets però no vol saber que són cadàvers de pollastre. Per això crec que Barcelona ha tornat a les muralles. Barcelona és més analògica que no digital. Perquè es creu que el món és ella mateixa. Quan la gent ve de Lleida, de Tarragona, d’on sigui, hi ha gent que continua pensant que són de pagès. Hi ha molta gent que creu que té un coneixement del món perquè entén les ofertes per a comprar un mòbil.

—Frase del llibre: “Són més importants els conills que les persones”.
—O els porcs senglars. El 30% dels accidents a Catalunya són per porc senglar. Hi ha gent que creu que els animals són persones. I per això hi ha els cartells aquests que han de dir que un porc senglar no és un amic.

—Per què és dolorosa la història del pantà de Rialb?
—Per una raó molt senzilla. Perquè n’hi ha alguns que hi han posat els morts. La meva padrina, Rosa Finestres Oliva, va néixer a Miralpeix, poble que va quedar negat pel pantà de Rialb. Només eren 300 persones, deien. És clar, és que al final uns són més valuosos que uns altres. A mi em va tocar cobrir com a periodista com es negaven les aigües, i vaig haver de tractar amb familiars meus, i com movien els morts cap al nou cementiri.

—Van moure els morts?
—Van moure els morts. De fet, jo tinc dos cementiris moguts, això no ho pot dir tothom. El meu quadravi va fer el canal d’Urgell i també van haver de moure del cementiri, tots els morts, i posar-los en un de nou, davant del canal. El que el va matar li dóna vida. I tot això, saps per què? Ho diré com els americans. Mai tan pocs han donat tant a tants. No ho tenen en compte, perquè ni saben per què Barcelona té llum. D’on els va venir?

—Dada de llibre: el 50% de les peres que es mengen a l’estat surten de Ponent. I a Catalunya, el 70%.
—I durant el franquisme era el 90%. Però de tot això, no en sap res ningú.

—Per què diferencieu l’Espanya buidada de la Catalunya buidada?
—Perquè no tenen res a veure. Espanya és latifundista, Catalunya ha estat minifundista (això es va capgirant, i aquest és el drama). Per això parlo del país coca de recapte. Cadascú en té un bocí. És la caseta i l’hortet d’en Macià. I això és més difícil de buidar. Si ho veus des de l’aire, som un píxel, un puzle, un mosaic. Què passa ara? El gran drama. Com que no hi ha continuïtat a la terra, tots aquests bocins queden en mans de les grans empreses. Al final, la pagesia seran grans naus industrials. Per això jo parlo de la paradoxa d’Alcarràs.

—El film?
—Sí, té una paradoxa: parla de morts, és un rèquiem. On hi ha vida és a Suro, la pel·lícula del basc Mikel Gurrea. Aquesta s’ha de veure. Suro explica una parella metropolitana, amb tots els estereotips, on ella hereta unes sureres de Darnius, l’Empordà. Hi ha una evolució dels personatges espectacular. Allà hi ha vida, i apareix la destral dels qui defensen la terra. El final de la pel·lícula és…

—Frase del darrer capítol: “Necessitem un pacte”.
—Necessitem el pacte de la Catalunya comtal. De tu a tu. Per això jo posava l’exemple del canal d’Urgell, que va ser el pacte. A principi de segle, hi havia un compromís per Lleida, que això es va buscar, i va ser el pacte entre el Ter i l’Ebre per a dialogar amb Barcelona. El Ter i l’Ebre aliats per dialogar amb Barcelona i Lleida. Tu tens el 90% de la població a la Catalunya costanera, que consumeix la gran quantitat d’aigua. I on tens més aigua és a la zona occidental. El 80% de l’aigua ve de l’interior. És l’aigua que depèn de l’estat, de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE).

—I quin és el pacte que necessitem?
—A Catalunya hi ha formigues, però no hi ha formiguer. Hi ha persones que fan coses increïbles a tot el país. Aquestes persones no les tenim inventariades. No hi ha allioli de país. I, per tant, aquestes formigues no saben on dipositar tot el que fan. Hi ha una desorientació absoluta de país. És un país rotonda, i el que fan les rotondes és confondre’t, perquè no saps per on sortir. I no hi ha vides ràpides. En aquest pacte, calen nous lideratges, i aquí les formigues, és veritat, s’haurien d’erigir també en nous líders. Moltes de les institucions no ens serveixen en un sentit molt ampli. I el pacte també ha de ser intergeneracional.

—Què voleu dir?
—Necessitem incorporar la gent de vint anys i trenta, i fer nosaltres, la nostra generació, de frontissa, que hi hagi un país que pugui pujar les escales. És a dir, en contra del país rotonda, necessitem un país d’escala i continuar pujant els esglaons. Això és la continuïtat. Jo sempre dic que més que una nació m’agradaria ser una explicació. Perquè aniríem molt millor. Ens hem d’explicar. Perquè, escolta, els americans fan Joc de trons sense tenir ni idea de l’edat mitjana, i nosaltres, que teníem l’edat mitjana, no tenim ni idea de com explicar Joc de trons. No ens expliquem. Jo tenia reis, reines, prínceps i princeses. Va haver-hi un moment que la gent volia una república, però, coi, el que ens van pispar és la monarquia.

—Ha! Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—No, em sembla molt recollit.