Francesc Cabana: ‘La cultura de la cobdícia ha arrelat’

Francesc Cabana (1934), advocat i historiador de l’economia, acaba de publicar llibre nou, ell que n’ha escrit una cinquantena. ‘Deu èxits de l’economia catalana‘ (Pòrtic) és un volum de divulgació econòmica que explica els grans èxits econòmics catalans del segle XX: de “la Caixa” a la cervesa Damm. Cabana ens rep al despatx, que té amb les estanteries buides de llibres. L’article que va escriure fa més de dos anys ‘He rebut una inspecció d’Hisenda‘ ajuda a entendre perquè. ‘M’he hagut de vendre la biblioteca. Això és així. Ara els llibres que estaven aquí són a la Universitat de Barcelona i els papers, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Seu’. Són paraules de l’ex directiu de Banca Catalana, cunyat de Jordi Pujol, i un dels homes que mai es va creure la verisó de l’herència familiar dels diners de Pujol a Andorra. Aleshores no es va mossegar la llengua. A l’entrevista, no només parlem d’història econòmica del segle XX, sinó també de present i futur de l’economia del XXI.



—Un dels casos del llibre és Caixabank. Quines diferències hi ha hagut entre els presidents Vilarasau, Fornesa i Fainé?
—Vilarassau va modernitzar la Caixa. Va tenir una sort: va substituir un personatge nefast, i inútil. Luño Peña. Quan l’herència que reps és d’una empresa antiquada, tens moltes possibilitats de lluir-te. I es va lluir. En Fornesa va tenir una presidència curta, però va marcar més que ningú el caràcter social de la Caixa. Ell és l’autor d’aquesta frase: ‘Menys Kandisnski i més alzheime’r. Menys exposicions i més investigació. És una expressió que és vàlida. I en Fainé manté aquesta línia. Com a mínim, 500 milions d’euros cada any a obra social, dóna la Caixa. Però ho venen malament. Cinc-cents milions! I la majoria a Catalunya. Passa que la gent veu més el Caixa Fòrum.

—La gent veu més els desnonats.
—Passa que la Caixa en aquesta línia ha anat més amb compte que el BBVA. Això ho vigilen. Diria que els desnonaments són més de BBVA i Santander

.

—Al llibre apareix Duran i Farell. Un dels clàssics de l’economia catalana.
—El van expropiar d’una manera indecent. Hi ha dos casos que són curiosos. Un és ell, l’altre Hispano Suiza. El Miquel Mateu, d’Hispano Suiza, era franquista, però va haver-hi un moment que al Suances li va interessar quedar-se’l. Perquè l’Hispano Suiza era dels únics que tenien experiència amb l’automòbil. Això ho explica el doctor Nadal, que està fent una història d’Hispano Suiza, que no acabarà mai. Ha! Doncs es va presentar un militar, un general, en Nadal té el nom, a veure el senyor Mateu. ‘Señor Mateu vamos a negociar’. I el militar va treure la pistola i la va posar sobre la taula. Aquest és un fet textual. I això li feien a un franquista!

—I amb Pere Duran i Farrell?

—Doncs igual. Pere Duran es va adonar que el futur estava en el gas natural. I Franco el va deixar fer perquè l’estat franquista va apostar pel butà. Al cap d’un poc temps la gent de Franco ho van veure. El futur era el gas natural, no el butà. I sis mesos abans de la mort de Franco criden Pere Duran i l’expropien. Les instal·lacions que tenia a l’Àfrica, a Algèria. Tal qual. Pere Duran havia fet molta bona relació amb els independentistes algerians. Aquí a Premià va arribar a tenir alguns dels caps de la revolució. Va donar molt suport a la revolució algeriana, i es va trobar que era amic del president. Va aconseguir uns contractes molt bons.

—Ara a Gas Natural hi ha La Caixa.
—Les úniques empreses catalanes a l’Íbex 35 són empreses relacionades amb La Caixa: Repsol, Gas Natural i Abertis. I una que no, i més dels darrers anys, Grífols.

—El llibre també parleu de l’èxit del cava.

—Allà va haver-hi un personatge importantíssim, a can Codorniu. Manuel Raventós. Qui va inventar el cava, si es pot dir així. Va triar els tres ceps autòctons, quan aquí feien el cava copiant el xampany francès, a base d’uns ceps que no es coneixen. Ell va ser el primer que va agafar les variants pròpies. Personatge importantíssim. Polític de la Lliga, catalanista. Un dels primers pagesos il·lustrats. Manuel Raventós crea Raimat. Poca broma.

—Pau Turull, home del tèxtil.

—Sabadellenc. Més comercial que res més. L’home que va recórrer tot Espanya, va comprar la llana de tot Espanya, que anava a Sabadell i Terrassa per al tèxtil. I una de les coses que m’impressiona d’ell és que casés una filla amb un latifundista de Conca. Aquella noia! Sortint de Sabadell, que ja era alguna cosa, i cap a Conca. T’ho imagines? Devia ser un senyor feudal. A Conca, tu. Pobra noia! I la va casar allà perquè aquest paio li proporcionava llana. Tenia milers d’ovelles. A través de la filla i del gendre, Pau Turull tenia una font directa d’ovella i llana.

—El matrimoni com a part del patrimoni.

—Una cosa així, tu.

—I Torres. Una de les marques que es veu més pel món.

—Torres era monotemàtic. Avui fa bon dia, senyor Torres. Sí, per als ceps anirà bé. La seva família, tot bé? Oh, treballant per l’empresa i revisant factures. I la política americana? Miri, doncs en aquests moments venem bastant als Estats Units. Absolutament monotemàtic. Home de grans detalls. Com van les vendes de vi? Miri, tal cadena no les vol, les nostres ampolles. Què tenen? Un dels millors restaurants de Londres. Doncs l’endemà la família anava a Londres. Tots cap al restaurant. Demanaven els plats més cars. I per beure, què voldrà? Torres. No en tenim. Que no en tenim?! S’aixecaven i se n’anaven. Ho feien. S’aixecaven i se n’anaven. I la setmana següent hi anava el venedor. Home, Torres, precisament l’altre dia vam tenir un incident.

—De dones, en surten poques.
—Poques. Però hi ha un llibre, La Fabricanta (1904), de la Dolors Monserdà. Una de les primeres novel·les en català. La fabricanta era una dona que manava des de darrere. Això ho hem vist tots. Matrimonis on la dona era la que manava, però des de darrere. Més abans que ara, suposo. Ara davant tenim Sol Daurella. Una de les fortunes més grans de Catalunya. Propietària de la distribuïdora de la Coca-Cola. Ella estava al Banc de Sabadell, al consell. Però al cap de poc en va sortir, i ara és consellera del Santander. Per què? Perquè la senyora Sol Daurella i la senyora Patrícia Botin passen temps a Gstaad, Suïssa. I allà es coneixen. ‘Oye, ¿por qué no vienes al banco?’ Comença a haver-hi dones amb càrrecs de responsabilitats.

—Oliu, del Banc de Sabadell, no hi surt.
—La Caixa és La Caixa, tu. No és comparable. La Caixa és la primera empresa catalana. Jo no en parlaria malament de La Caixa. Pel sol fet que és la primera empresa catalana. Per mi aquest fet és suficient. De la mateixa manera, no parlaria malament del meu pare. Sé que en Sanuy es dedica a malparlar de La Caixa. Però no ho sé, tu. Jo amb Sanuy hi tinc bona relació. Però no ho sé, tu, no ho sé.

—Els capitalistes d’ara aixecarien un Palau de la Música com van fer els burgesos d’abans?

—No aixecarien el Palau ara, no. Entre més coses, per la llei del mecenatge. I pel control fiscal. En el seu moment fer el Palau de la Música volia dir destinar uns diners amb una fiscalitat que no intervenia. Ara ho has de fer oficialment, i seguir unes normes que no són generoses, precisament. Jo vaig ser president de l’Ateneu Barcelonès. I, és clar, vaig veure que hi havia hagut una època amb molta participació de l’empresariat. I vaig pensar, t’hi dedicaràs. El president de Foment del Treball, Gay de Montellà, se’n va fer soci. I darrere seu, sis o set més. Però es va estroncar, això, perquè l’empresariat en aquest moment té un nivell cultural baix. En general.

—Se sap qui són els catalans més rics d’ara? Ho són per l’esforç, o per herència del papa? Se sap?
—Els grans capitals són a Madrid i a Bilbao.

—I aquí, res?

—Aquí sí, però no ho saps. Un dels problemes de l’empresa familiar catalana és la poca transparència. Ells volen ser familiars per no ser transparents. I des del moment que tenen una empresa a Singapur i una altra a Buenos aires, una altra a Los Angeles i una altra a la Patagònia, doncs no saps què tenen. Jo què sé què tenen. Ho saben ells, i encara.

—Que no sapiguem qui són els més rics, això passa a tots els països?

—Al revés. Però passa que a Catalunya històricament la relació de l’empresariat amb l’estat ha estat tibant. No ha estat propera. L’empresari no veu el govern, pensi com pensi, com una cosa propera. Tot això fa que no hi comptis. Els catalans ens ho hem fet sempre sols. El Pla de Lleida era com els Monegres, al segle XIX. Qui va finançar el Canal d’Urgell? Capital català. I ara els Monegres estan com estan. Aquestes coses són definitives. Aquí no ens hem refiat gaire de l’estat. L’estat ha finançat algunes obres, però les catalanes no. I no ve d’ara.

—Als Estats Units la gent posa exemples econòmics, tenen miralls, referents. Aquí la transmissió de model, i dels valors de fer negocis, no és tan bona.

—Mmm. Perquè un país tingui cultura emprenedora calen cent cinquanta anys. Ho tinc més o menys vist. I això aquí hi és. I s’integra amb els immigrants que arriben. Què vol dir cultura emprenedora? Doncs que amb els coneixements que tinguis, pel teu compte, pots començar alguna cosa. Als EUA es valoren els fracassos, aquí no. I a la Gran Bretanya la gent anuncia quant ha pagat d’impostos. Ho diuen amb orgull. Almenys quan jo hi era. Aquí el frau fiscal ha estat… mare de Déu. Hi ha un bon amic meu, sacerdot, que sempre m’ho diu: ‘A mi mai ningú no se m’ha confessat per frau fiscal.’ I m’ho va dir perquè jo havia vist una pel·lícula americana on la protagonista, una noia catòlica, es confessa d’haver fet un xec sense fons. Aquí no passaria mai de la vida! Ara, això és conseqüència d’aquesta història de mala relació amb l’estat, i d’una cultura llatina d’allunyament. Perquè el frau fiscal no és només un problema de les grans empreses, que hi és. També passa a escala de taller, diguem.

—Jo he vist xifres que el calculen en 16.000 milions. Els mateixos del dèficit fiscal català.

—És possible. No ho sé.

—Leman Brothers, per alguns, va significar un punt d’inflexió. Potser sí que és una estafa, tot plegat.
—Ho sé. Ho sé. Jo vaig escriure un llibret que es deia ‘La cultura de la cobdícia’. És una expressió de l’Obama. És a dir, hi ha un moment, que comença als anys vuitanta, que s’introdueix aquesta cultura als EUA i va arribar aquí. Jo vaig ser responsable de la divisió internacional de Banca Catalana. I no em vaig trobar amb un problema de corrupció. Les negociacions amb els bancs alemanys, francesos, italians eren tècniques. I quan ho vaig deixar, va començar a canviar una mica. Dono força responsabilitat, i el cito, a un article que van fer uns homes de Harvard: ‘Busquem els responsables d’aquest canvi, i som nosaltres mateixos’. Les escoles de negoci, Esades i Ieses, hi han influït en aquest sentit. Ara tenen càtedres d’ètica i tot el que vulguis, però, és clar, una cosa són els professors i una altra els alumnes. Estan molt induïts per la cultura del benefici màxim.

—Als instituts no hi ha l’assignatura ‘Història del capitalisme’. Ajudaria a la crítica, i l’elogi, amb fonament.

—El capitalisme té una capacitat d’autocorrecció. Passa que és molt lenta.

—50% gent de jove sense feina. 300.000 catalans a l’exterior.
—La cultura de la cobdícia ha arrelat a tot arreu. Hi ha coses que no es poden permetre. Explico sempre un exemple de fa uns anys. La Seda de Barcelona era holandesa. Hi ha un dia que la Seda, per impuls de la matriu holandesa, agafa tots els actius d’Espanya i els posa a zero. Crida el personal i tots tornen a Holanda. I la resta, en mans d’advocats. Aquell dia, l’acció de l’empresa va pujar a la borsa d’Amsterdam. Haurà canviat el capitalisme el dia que en situacions així la borsa baixi. No hi ha dret, tu. No pots estar setanta anys en un país, guanyant diners, i quan en comences a perdre, a fer punyetes, me’n vaig, aplico les lleis del capitalisme i agafo uns advocats. I passi-ho bé. No es pot acceptar.

—Jo volia parlar de Banca Catalana i els Pujol. La seva família política.
—Vaig dir el que havia de dir. I he preferit no parlar-ne més.

—La robotització serà un dels grans reptes de l’economia.

—Em preocupa més l’adaptació de l’economia i el capitalisme a l’ètica, que no pas aquest. Mira, la ‘rerum novarum‘, encíclica de Lleó XIII, va ser prohibida a la catòlica Espanya. Per què? Perquè era una condemna del capitalisme dels Rockefellers i companyia. Fora del bisbe de Barcelona, Torres i Bages, que aquest sí que la va acceptar i donar a conèixer, els altres ni la comentaven. Als Estats Units també han evolucionat. Si el Rockefeller d’ara fes el que va fer el seu avi, el fotrien a la presó. Les lleis antimonopoli, etc. Tot això sorgeix però és molt lent.

—Vós que els coneix, els empresaris catalans com han viscut la marxa de Mas i l’entrada de Puigdemont?

—Puigdemont té un actiu importantíssim que no tenia ni en Mas ni en Pujol. Puigdemont és el pastisser d’Amer. Entén-me. Per primera vegada hi ha un president de la Generalitat que és de poble, que no té carrera i que és el pastisser. Ningú no el pot vincular a l’alta burgesia. Ni de bon tros. I això em sembla que és important. I el pastisser d’Amer tampoc no fa mal. Tampoc no preocupa gaire a l’alta burgesia. Ja veuen que té criteri. I en aquest moment tenim inversió estrangera. No estan preocupats.

—Això de la independència, com ho veieu?

—Tu sí que ho viuràs. Els robots potser no, però això sí. Ha! Jo potser no. Tinc una filla a Finlàndia casada amb un finès. Finlàndia va guanyar la independència gràcies a la Primera Guerra Mundial. En aquell moment no era majoritari, l’independentisme. Però si hem d’esperar una guerra, malament rai. És un dels drames que veig. A la societat occidental li resulta molt difícil de fer passes endavant en circumstàncies ordinàries. La Segona Guerra va precipitar invents i descobertes. El Jeep! El niló! Que té a veure amb la guerra? Res. Ara, importantíssims invents. Però, és clar, hi ha d’haver una guerra? La postguerra, amb els Adenauer i companyia, va fer que durant els quaranta, cinquanta i seixanta es reduïssin les desigualtats a Europa. La por del feixisme.

—O sindicats organitzats, i l’URSS al costat de casa. Potser això també els feia fer bondat.

—A vegades dic que al cel serà un règim de pura anarquia. Anarquia en el sentit que tothom sabrà què pot fer i què no pot fer. I no caldrà ningú que digui què es pot fer i què no. Això voldríem tots. Per mi l’anarquista és el que vol fer el que li sembla però, és clar, la meva llibertat ha de respectar la teva.

—Mmm. Els anarquistes dirien: ‘Fins que tu no siguis lliure, jo tampoc no ho sóc.’
—Doncs molt d’acord.