Francesc Cabana, el liquidador del Banc Mundial

Entre el 1988 i el 1992, l’economista i historiador Francesc Cabana va passar llargues temporades a Guinea Equatorial, en qualitat d’assessor del Banc Mundial, per liquidar-hi dos bancs, un dels quals era el Guinextebanc. ‘Vas al pitjor lloc del món a fer la pitjor feina del món’, li van dir quan li feren l’encàrrec. Francesc Cabana ha acceptat de ser entrevistat sobre aquella etapa, tot i que han passat molts anys. Recorda amb més nitidesa la impressió que li va causar el país i els seus habitants que no pas els detalls concrets de la feina que hi va anar a fer.

—La vostra missió era ben clara.
—Sí. Jo havia de liquidar els dos bancs i recuperar el sistema financer guineà que anava per terra. Allò era un desastre! La corrupció era total! Havien donat crèdits a ministres, a persones vinculades amb el règim… La meva feina era, per exemple, anar a veure el ministre d’Hisenda i dir-li: ‘Miri, vostè deu tants diners, què pensa fer?’  [Riu.] Em va anar bé, vam recuperar alguns diners. Segur que quan vaig marxar se’n devia anar tot a fer punyetes.

—No vàreu tenir problemes?
—Un nord-americà em va dir: ‘A vostè, el mataran’, però no vaig tenir cap problema. De vegades anaves a fer una visita, et feien esperar, i arribava un guineà vestit de camuflatge i armat amb metralleta. Et mirava i es plantava a la porta. I tu, t’acollonies o no t’acollonies. Amb nosaltres, com que érem del Banc Mundial, anaven amb compte perquè els ajudàvem.

—Ni el director ni els ministres d’Obiang no us van posar impediments?
—El director, no el vaig conèixer, però el sots-director, sí. Era espanyol. Un desgraciat, pobret. Recordo que un dia em va convidar a dinar. Van venir la seva dona i la germana de la dona, que eren guineanes. Tot el dia van estar fotent-se d’ell. I ell, com arraulit… Home, no fotem!

—Com vau fer-la, la liquidació?
—Es va crear una empresa per liquidar el Banc. Es deia Uniges. En el meu consell d’administració, hi tenia el primer ministre, el ministre d’Economia i el director de la Seguretat Nacional. Em va cridar l’atenció que es digués Armengol, un nom tan català…

—I us va voler conèixer?
—Sí, el vaig anar a veure. Era germà del dictador i el consideraven el botxí del règim.

—Després va tenir comptes fraudulents, com tots ells, a la Banca Riggs, als EUA.
—No ho sabia… La qüestió era que ell no havia vingut a una reunió del consell d’administració i em van aconsellar que l’anés a veure. Quan la gent passava per l’edifici on tenia el despatx de cap de policia, travessava a la vorera del davant. Igual com es feia aquí, a la Via Laietana, durant el franquisme. El dia que hi vaig anar, en feia quinze que havien assassinat un espanyol. El diàleg va ser més o menys així. Jo: ‘Senyor Armengol, vinc a informar-vos del consell d’adminsitració que vam fer l’altre dia.’ Ell: ‘No sé si sabeu que hi ha hagut un assassinat. No n’hi ha gaires, però aquest l’hem de resoldre.’ Jo provava d’explicar-li l’ordre del dia i ell repetia: ‘Resoldrem l’assassinat d’aquest espanyol. Ara com ara, hem detingut els sospitosos habituals.’

—I el van resoldre?
—Les detencions dels habituals volia dir reunir quatre o deu persones que ja tenien, i fotre’ls una pallissa immensa fins que algú acabés dient que havia mort Juli Cèsar i Jesucrist.

—Li vau poder explicar el que volíeu?
—No tenia sentit. Me’n vaig anar i no el vaig veure més.

—Com arriben a Guinea Paco Roig i companyia i es fan amics d’Obiang?
—Pagant. Subornant Obiang i els seus ministres. En aquests països hi has d’anar amb diners a la mà. Paco Roig va aconseguir d’Obiang l’exclusiva per importar tots els productes estrangers, sobretot els alimentaris. A més, ho venia al preu que volia. Però al final va deixar de pagar i ells hi van perdre molts diners. Ell va sortir cames ajudeu-me amb Ibèria. Diuen que va agafar l’últim avió. Obiang el volia enxampar. Li va anar de deu minuts.

—I com a liquidador què vau fer?
—A mi, em van demanar que, si podia, fes una instància judicial a Espanya; però aleshores, precisament, va fer suspensió de pagaments l’empresa que ell tenia aquí, que era Indústries Càrniques Roig. I vaig pensar que no en trauríem res.

—Havia fet un forat molt gros?
—I tant! Tot el capital de Suguisa, una cadena de supermercats que tenia a Guinea.

—Suguisa va ser l’origen de Mercadona?
—No ho crec. No tenien una relació gaire estreta els dos germans, crec. Però, no sé…. Jo no m’hi vaig voler ficar perquè em feia una certa angúnia.

—Quan hi éreu, hi va anar de visita Felipe González, ho recordeu?
—Sí. Va fer un discurs i va dir que li havien dit que aquell país es democratitzaria… Bah, home, bah!

—Això, encara ho diuen…
—Qui era el ximple que li havia dit allò? Democratització volia dir penjar Obiang al primer arbre que trobessin. Què podien fer, sinó? En aquests països, els dictadors han de fugir corrents, si no els maten, no?

—Vau conèixer Obiang?
—No el vaig voler conèixer, tot i que vaig tenir-ne alguna ocasió.

— Per què?
—Perquè era un dictador sanguinari. Són molt bèsties, aquella gent. El poble normal, però, és encantador. Molt bona gent. Un dels amics que vaig fer allà era un guineà molt educat, molt correcte, llicenciat en econòmiques, que havia estudiat aquí. Treballava en un dels bancs. Quan hi vaig entrar, se’ns va presentar un negre que parlava català: ‘Què diuen aquests senyors de Barcelona?’ És clar que vam establir una certa relació. Aquest home, el van matar. Es deia Andrés Malonga.

—Per què el van matar?
—Doncs, mireu, per un crèdit.

—I com?
—Em van explicar el sistema, que és bastant curiós. Allà, els verins són a l’ordre del dia. La selva n’ofereix i hi ha gent que els coneix. El van convidar a un pastís que anaven tallant. En un costat de la fulla del ganivet hi havia verí. En l’altre, no. Quan van tallar el seu tros li va donar el tall enverinat. Ximples, no ho són…

—Els espanyols que vivien allà tenien por?
—Mireu, un dia vam anar a visitar el cònsol espanyol a Bata. Quan érem a la porta, van sortir uns gossos bordant, feien por… ‘No entrem, no entrem’, vam dir. I el cònsol: ‘Sí, sí, passin, passin, aquí només ataquen els negres.’ Vam entrar i res, els gossos ens van llepar i com si res. És terrible, això, tu. Gossos ensinistrats exclusivament per atacar negres!

—Es diu que en aquella època hi havia molta ajuda humanitària que no arribava al país i es desviava per ser venuda als països del voltant.
—És possible… Hi va haver un intent de tallar les ajudes per part del Banc Mundial. Jo els vaig dir: ‘Home, per Déu, parlem de la població, el que heu de fer és tenir més control, però no els les talleu, que necessiten diners per menjar, fer carreteres, telèfons i modernitzar el país.’

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics
2. Paco Roig, l’estafa dels supermercats guineans
3. Francesc Cabana, el liquidador del Banc Mundial
4. Obiang i el Borbó, misteris d’una relació
5. L’Amic Moratinos i el Gran Amic Obiang
6. Els negocis de Moratinos, l’aconseguidor tropical
7. José Bono i els maquilladors al servei d’Obiang
8. El fidel Duran, l’amic català de Guinea i d’Espanya