Francesc Cabana: ‘No pot ser que el capitalisme continuï’

Francesc Cabana (1934) és advocat i historiador de l’economia. Fa més de seixanta anys que estudia i publica llibres sobre aspectes econòmics i durant anys va estar al capdavant de la divisió internacional de Banca Catalana, que va cofundar. També ha estat consultor del Banc Mundial a la Guinea Equatorial i més països en via de desenvolupament (1988-92) i professor associat de la Universitat Internacional de Catalunya (1997-2005). VilaWeb s’hi ha posat en contacte per parlar de la Covid-19 i s’ha trobat que, a vuitanta-cinc anys, el senyor Cabana es mira la pandèmia amb perspectiva històrica, un punt d’optimisme i tota la crítica necessària. Ja en un dels seus darrers llibres, L’agonia del capitalisme (Editorial Pòrtic), es declarava contrari al sistema capitalista. La gestió de la pandèmia el referma en aquesta posició.

—Com passeu la pandèmia?
—Ben confinat i sense rebre visites. Tinc vuitanta-cinc anys, i amb totes les patologies incorporades que et puguis imaginar. De tal manera que si agafo el coronavirus, vaig a veure sant Pere en quatre dies. Ningú no em ve a veure. Les empreses de telèfons sí que han de guanyar diners. Hi som tot el dia. Trucades d’hores.

—Com se la mira, la Covid-19, el senyor Cabana?
—Crec que en podem treure profit, d’aquesta crisi. M’explicaré. Hi he donat moltes voltes i m’han sortit quatre punts. Primer, aquesta crisi és mundial. Vol dir que si volem sortir-nos-en, hi ha d’haver solidaritat. I aquí hi ha una cosa que no es valora prou: ha desaparegut l’odi entre els europeus. A la meva època, alemanys i anglesos no es podien ni veure. Ara hi ha simpaties o antisimpaties, però aquella època hi havia odi. I això ara no hi és. Segon: la Primera Guerra Mundial va crear la Societat de Nacions. La Segona Guerra Mundial va crear l’ONU (que ha fet alguna cosa, però no se n’ha sortit gaire, entre altres raons perquè al Consell de Seguretat hi ha els vencedors i no els vençuts). Però l’ONU sí que va poder fer una cosa extraordinària: la Declaració Universal dels Drets Humans. Ara falta que es compleixi. Per això dic que crec que en podem treure profit, d’aquesta crisi. Però, d’entrada, la UE ha de demostrar que no és la cosa encarcarada que és avui, sinó que és un dels actors mundials que ha de trobar una solució per a tot el món.

—I el quart punt?
—El quart punt, que ja veig ideològic, però absolutament necessari: cal la revisió del sistema econòmic capitalista. Fa uns mesos vaig publicar l’Agonia del capitalisme (Grup 62). I continuo en la mateixa línia: no pot ser que el capitalisme continuï. Capitalisme vol dir que mana el capital. I el capital mana per sobre del treball per una qüestió històrica, però no hi ha raó de ser. Tal com han anat les coses, tantes crisis capitalistes al final donaran la raó a Karl Marx, sense que jo sigui marxista: ens trobem amb una crisi darrere una altra. Això es va demostrant. I arribem a un extrem que pot ser l’inici d’una autodestrucció. Tu recordes El planeta dels simis? L’estàtua de Llibertat a la platja al final? Allò és impressionant. Doncs pot ser. Tal com anem, si no fem bondat, malament rai. Des del segle XVIII aquí mana el capital. I ha manat d’una manera determinada, que ha fet pujar el nivell de renda del món, però arriba un moment que entrem en crisi rere crisi, i cal revisar-ho. Entén-me: la solució bona seria que el representant del capital tingués un màster d’economia i que es trobés amb el representant del treball, que també en tingués un. Falta cultura. A l’Àfrica m’hi vaig trobar. Contínuament. La democràcia sense cultura no va enlloc. Cultura vol dir llibertat, però també estar al corrent de què passa. I un dels problemes dels sindicats és que són constituïts en bona part per gent que només parla la seva llengua i mancats de cultura general.

—M’agradaria comentar alguns aspectes econòmics que s’han posat damunt la taula, darrerament. Jordi Galí, per exemple, i l’helicopter money: imprimir diners que no es tornin.
—En aquests moments ha de desaparèixer la por que hi havia a la inflació. S’han de fer diners nous. Que això provoca inflació és evident. Però perdem la por. El govern espanyol parlava d’un deute perpetu, que ve a ser un deute que no s’ha de tornar. Veig que al diari d’avui ja no ho diuen. Jo recordo haver-ne parlat amb Milton Friedman, Nobel d’economia, amb qui jo no estava gens d’acord. Ell havia fet un treball sobre el tipus d’interès històric. El posava al 4%. Doncs ara és al 0,1% o 0,2%. I això tampoc no pot ser. No lliga que comprar diners no tingui cap cost. Podríem tornar a un tipus d’interès que permeti de competir, però que també permeti de treure profit de l’estalvi. Una situació que ja existia.

—El futur del petroli és en negatiu. Què vol dir?
—Vol dir que hi ha una oferta de petroli molt superior a la demanda. I en aquests moments tenir magatzem de petroli és més important que no pas tenir petroli. Guardar el petroli costa més diners que els que et donen per vendre’l. Mira, el petroli com a tal és una font d’energia que desapareixerà. No és com el vent. I per tant hem d’anar a una política de reducció del petroli. I a mi, personalment, em sembla bé. Dependre de l’Aràbia Saudita no em fa gens de gràcia. Ni de bon tros. De Noruega ja me’n fa més. Però no pot ser que depenguem d’aquesta trepa.

—El govern de Pedro Sánchez, què li ha semblat?
—Et trobes amb la presència de militars a les conferències de premsa. No fotem, tu. Els militars van per sota dels civils. Si algú ha de sortir són els ministres, tu. Se’t regira l’estómac.

—Què implica una caiguda del 13% del PIB, com pronosticava el Banc d’Espanya?
—Aquí hi ha el problema de les lletres: la V, la U, i la L. La V vol dir una baixa molt sobtada, però una recuperació molt sobtada també. La U és una baixa que es recupera molt a poc a poc. I la L és la davallada forta i el manteniment. Si no es fan bestieses, ens en podríem sortir bé. Això vol dir la vacuna, i que tots plegats deixéssim estar les bestieses que ens separen per tal de fer una cosa conjunta i adonar-nos que som tots la mateixa espècie. Arriba un moment que les ideologies s’han de deixar una mica al marge. Ens ho juguem tot. Hi insisteixo, el Planeta dels simis no em fa gens de gràcia. Jo he parlat amb persones que em diuen que hi ha la possibilitat que el virus arribi a causar l’extinció de la humanitat, si no s’hi troba una vacuna. No fotem. No pot ser. Entén-me. Suposo que la trobarem, la vacuna. Però ens hi hem de posar seriosament.

—Autònoms. Què s’hi pot fer?
—Ho conec poc. Sí que veig que en aquest moment un dels problemes greu del capitalisme és la desigualtat que es va creant. Cada crisi porta a un augment dels rics i una baixa relativa dels pobres i una reducció de les classes mitjanes. I això no pot ser. Això només es resol amb unes mesures econòmiques que ens vagin acostant els uns als altres.

—A la vegada, a diferència del 2008, l’establishment econòmic i polític està una mica espantant. Renda Universal defensada pel papa. Banc d’Anglaterra optant per helicopter money.
—Fixa’t que els avenços mundials han sorgit després de guerres. El millor moment del segle XX és del 1947 al 1955, després de la Segona Guerra Mundial. Una guerra implica que la gent intenta evitar que es reprodueixin segons quins errors. En aquests moments no hi ha una guerra però hi ha molts morts. Molts. I és un avís. Quan vaig veure que la pandèmia era a Wuhan (paraula que vaig aprendre aleshores) no em vaig preocupar gaire. Però quan veus que en quatre dies es presenta a Itàlia i al cap de deu dies és aquí, i arreu del món, doncs potser sí que acabarem en un període d’autodestrucció. Per sobre de les ideologies hi ha la vida i l’espècie humana. El suïcidi en massa no serveix a ningú.

—Una República Catalana independent ens hauria permès d’ajudar a la nostra manera. Hi hauríem pogut contribuir. Doncs apa, no. Lligats de mans i peus. No hem pogut remar gaire.
—Quan parlo d’acord mundial penso en una Europa composta d’estats federats, entre els quals Catalunya. No tinc cap especial interès que hi hagi artillers catalans. Ara, europeus sí. Cedir les armes a un govern europeu no em preocupa gens perquè el món es crea entorn de grans blocs. Europa, els EUA, la Xina, el bloc rus. El futur no el discutirà Luxemburg. Ara, els blocs han de ser representatius de la gent. I així ens en podrem sortir.

—Optimista, o pessimista?
—A la llarga, optimista. Ho sóc. Jo tinc vuitanta-cinc anys i no penso gaire en el meu futur, però sí que penso en el futur dels meus néts. Aquest sí. I per a aquests l’alternativa és clara: o l’autodestrucció o la solidaritat. Sentir-nos units. Amb temps, podrem. El coronavirus és un avís, clarament. No badem.