Francesc Bayarri: ‘València crea personatges que van en una muntanya russa’

Francesc Bayarri (1961) fou periodista durant la transició al País Valencià per a Noticias al Dia, Levante i més tard Canal 9. Ara treballa de cap de premsa a la Universitat i acaba de publicar la seua tercera novel·la. València sic transit (Companyia Austrohongaresa de Vapors). Aquest llibre explica a través de l’àlter ego de l’autor quatre dècades de la ciutat de València: el final del franquisme, la transició, el desencant dels vuitanta i finalment la corrupció. Bayarri atén telefònicament a VilaWeb des del País Valencià

—La novel·la és en primera persona i apareixen personatges reals com JJ Pérez Benlloc, Monleón
—Està escrit en primera persona, però no és autobiogràfica. Però efectivament és un personatge que es diu Francesc, com jo, i vma néixer el mateix any. I va veient tot el que he viscut jo. I envoltat de gent real, alguns morts. Vicent Ventura, Joan Monleón. I de vius, Juli Esteve, Rosa Solbes. Gent amb qui realment he compartit els escenaris dels quals parle. Aquells diaris que van sortit al principi de la transició, que surten a la novel·la, doncs allà estava jo. El protagonista fa un programa de ràdio a les sis del matí. Jo feia un programa de ràdio a les sis del matí, amb Rosa Solbes, Joan Monleón, i Juli Esteve novament. Tot i que tot el que els faig fer ací és inventat, i els diàlegs són ficció. És el joc habitual. Una novel.la tothom sap que és una ficció però per a funcionar ha de ser versemblant. Els personategs reals, o el fet d’escriure en primera persona, són recursos literaris per a donar veracitat a una novel.la, a una mentida.

—La transició a València surt descrita cruament.
—La visió que tenim ací de la transició és una visió molt negativa. Crec que la irrellevància com a societat, la perifèria de la perifèria que som, els nivells de corrupció política que hem arribat els valencians …. perquè hem arribat ací? Perquè veníem d’un llarg franquisme i la transició no va tallar amb el franquisme. I moltes de les actituds i també els personatges varen continuar la seua vida com si res. Jo a la novel·la situe el punt més baix de la societat valenciana el 23-F. És un moment en el qual el problema no és que militars franquistes traguen tancs al carrer. El problema és que la societat no respon de cap manera. Jo sempre insistir en el mateix punt: no es pot demanar actituds heroiques, però almenys algun senyal de vida democràtica, que no vam tindre. Els valencians estem com estem, perquè venim d’on venim.

—A la novel·la es veu el 23F amb els ulls d’un jove de 19 anys.
—I aquella vesprada està amb la seua parella d’aquell moment, en una mansarda que tenien llogada i que utilitzaven per a les seues relacions sexuals. Quan a la nit decidesquen per tornar a casa amb els seus pares, ixen al carrer i es troben una ciutat fantasma. Cap cotxe, cap persona al carrer. No hi ha autobusos, no hi ha soroll. Es troben una societat que va callar i va fer el silenci absolut davant l’agressió al sistema democràtic. Comproven en primera persona que no hi ha cap moviment democràtic per contraposar les cadenes dels tancs del feixisme. És el punt en què la gent jove, els universitaris, amb moltíssimes il·lusions, perdem la innocència i som conscients en quina societat vivim. I entrem en un període d’un enorme desencantament, que és el capítol dels anys vuitanta.

—Una dècada on parleu de personatges suïcides, alcohòlics i drogoaddictes.
—Els anys vuitanta van ser a València molts durs. Jo ho utilitze narrativament: els personatges es refugien en la droga, l’alcohol, i l’exili interior. El post 23F. La gent abandonava l’activitat pública i, com deia Joan Fuster, si tu no fas política, vindran i te la faran uns altres.

—Es diu que narra de manera cruel la transició. És tan així?
—Alguna gent se m’ha queixat, amb alguna raó, dient que no és tota la societat que va actuar amb silenci. I segur que algú va perdre el treball per haver actuat. Tots i ningú són paraules molt fortes. I comets injustícies. Però llevat d’excepcions la societat valenciana no està per a posar-se exemple de res i per tant sóc cruel. I sóc cruel, per exemple, amb els que eren un pocs més grans que nosaltres, que ens contaven les seues gestes antifranquistes. I el 23F no s’enfronten. Però què és açò? Potser resulta que l’antifranquisme no va ser tant, ni tampoc les gestes que ens pintaven. El 23F va ser un escàndol. Les dues darreres dècades han estat un escàndol. Davant d’això què hem fet? Ho dic a la novel·la: alguna concentració de tant en tant. Un manifest. Tot això és molt poc. El balanç és molt pobre. Sí que hi ha gent que ha fet coses. Però els valencians són cinc milions, i el percentatge dels que van fer, molt poquet.

—La seua tesi és que la corrupció no ve del PP, ve de més lluny.
—Mira, fa poc he presentat un llibre d’un bibliòfil, Rafael Solaz, ‘La València canalla’. I parla un poc de la història dels carteristes, els falsificadors, al llarg de la història. Es parla de la Taula de Canvis. La Taula era un banc públic de la ciutat de València del segle XV, vigent tres o quatre segles. I explica com els administradors del banc públic furtaven els diners públics. I ‘Operació Taula’ és el nom que ara la policia ha utilitzat per a l’operació sobre els membres corruptes del PP. La corrupció ve de molt lluny, i fa exactament el mateix: utilitzar els diners públics per a mans privades. Però és que el franquisme són 40 anys sense contrapoder, ni control democràtic. Va ser una escàndol. I si la transició no trenca amb el franquisme, tampoc ho fa amb les pràctiques. I molts dels protagonistes són plenament actius. I tot continua plenament vigent.

—Apareix una València com a marc tan intens que marca el caràcter de la gent.
—És una ciutat que pot ser un escenari magnífic per a la narració, per les tensions psicològiques que hi ha. Hi ha unes paranoies, esquizofrènies i neurosi que van molt bé per a un narrador. La doble consideració entre l’espanyolitat i catalanitat, per exemple. No és l’única. Hi ha valencians que opinen que hem de competir amb Nova York. O amb París. Això crea una gran esperança i frustració, perquè nosaltres, si de cas, hem de competir amb Lió o Marsella. Però no amb Nova York! Però tot això va molt bé per a un narrador. València crea personatges que van en una muntanya russa. Ara creuen que Barcelona i Catalunya ens ho vol furtar tot. Ara és Madrid qui ens ho vol furtar tot. Ara pensen que s’ha de competir amb París. Després no som res. És un parc d’atraccions magnífic per pescar històries, però pot donar carabassa a qualsevol que visca ací. La felicitat no consisteix en pensar que pots guanyar a Nova York, sinó assumir els teus límits. Voler ser millor i competir, sí, però no pegar-te una cabotada contra un mur.

—Quin serien els personatges secundaris del llibre?
—Aitana, parella de Francesc, que recorre tot el llibre. Un grup d’amics, una colla que fa la revolució desnatada del principi de la transició, perquè han arribat tard a l’antifranquisme. Un personatge femení de la segona part, la Rebeca, que m’agrada molt. I el Ferriol també juga un paper, aquest és un dels personatges amb tendències suïcides.

—L’editorial que publica el llibre la porteu vós i  sobretot la seua filla, Anna Bayarri.
—Hem intentat fer una editorial molt humil, amb cinc o sis títols a l’any màxim. A veure si ens podem posicionar en el mercat. Hem començat amb la meua novel·la, que ja teníem el material a mà. I ara traurem una biografia publicada a França, que en farem la traducció, d’Amado Granell.

—Qui era Amado Granell?
—El valencià que va alliberar París. Quan van entrar els aliats en el París ocupat dels nazis va ser la companyia de republicans la Nueve, que va fer de divisió avançada. I una de les divisions la dirigia un valencià de Borriana, Amado Granell. Tinent. Ell va ser el primer que van entrar a París. Va anar a l’Hôtel de Ville, on va ser rebut pel cap de la resistència francesa. Eren divuit hòmens. No més. I es van fer una fotografia pel diari Libération. L’endemà surt la foto, però no el seu nom, ni deien que era republicà. Van dir que era el capità Dronne, que va arribar tres quarts d’hora després. Durant quaranta anys estigueren dient que els primers alliberadors de París foren francesos. Doncs va ser un de Borriana. Ara s’ha publicat una biografia específica d’Amado Granell. L’autor és francés, rebesnét de republicans. Cyril Garcia. Ha fet una biografia molt acadèmica, d’historiador, però en els moments que cal emoció, la hi posa. I per això ens ha agradat tant, aquest llibre. Si aquest llibre no interesse als valencians! Tant que es volen comparar amb París. Doncs tenen un de Borriana, casat a València, que va viure a Oriola, i que està soterrat a Sueca. Mira si és valencià. Ara podran dir, i amb raó, que un dels nostres va alliberar París.