Francesc Bayarri: ‘La intenció d’aquelles bombes era matar Joan Fuster’

«Joan Fuster va patir un atemptat terrorista el 1981. L’intent d’assassinar l’escriptor va saldar-se amb una investigació judicial mínima. La col·locació de potents bombes a la casa de Fuster a Sueca culminava una escalada d’atacs impunes a intel·lectuals valencians.» Amb aquest text contundent a la contracoberta es presenta Matar Joan Fuster (i altres històries), el llibre que acaba de publicar Francesc Bayarri (Almàssera, Horta, 1961) a l’Austrohongaresa de Vapors. Bayarri, periodista de llarga trajectòria, hi ha aplegat un compendi miscel·lani de temes i d’obsessions que l’han acompanyat al llarg dels anys: de la controvertida figura de Blasco Ibánez a la recuperada d’Amado Granell, el primer militar aliat que va entrar a la París ocupada pels nazis; de les bombes de la mal anomenada ‘batalla de València’ a la protecció que van trobar els criminals nazis croats que campaven pel País Valencià. Hi ha episodis esfereïdors i alguns altres de més distesos, una mica de tot:

—Fa la sensació que és el llibre d’un periodista que ha viscut temes molt diversos, alguns de molt forts, i que té  ganes que romanguin més enllà de les hemeroteques.
—Allò que em va impulsar a escriure el llibre en va ser un altre, precisament, d’Emmanuel Carrère, Conviene tener un sitio adonde ir. És un recull de coses que tenia en el calaix, molt diverses: un guió per a un film que no es va fer mai, una entrevista fracassada a Catherine Deneuve… I jo, salvant totes les distàncies, em vaig dir que tenia algunes històries guardades i que les podia aplegar. D’alguna manera, totes tenen un aire de família, per diferents que siguen. El tema de Fuster, el tenia escrit de fa deu anys, ara només l’he actualitzat; el de Blasco Ibáñez era una conferència; el dels paquets bomba, també un tema antic…

—Comenceu fort, precisament per aquest tema dels paquets bomba amb morts i sense detencions. 18 de maig, 1990, carrer de Colom, València: ‘L’explosió va ser tan violenta que el cos de la víctima va travessar la finestra, va caure sobre la marquesina de l’edifici i finalment va acabar sobre la vorera’. De seguida vàreu relacionar aquell atemptat contra un empresari amb alguns altres de similars que hi havia hagut a l’estat espanyol anys enrere.
—Sí. I parlem de quatre persones mortes, eh? No d’amenaces ni d’agressions… no: quatre persones mortes. I mai no es va detenir ningú. No és que no s’arribara mai a jutjar i a condemnar: ni tan sols a detenir. És una cosa sorprenent. Es va centralitzar en l’Audiència nacional espanyola. I mai no va passar res. Al final, l’actualitat és una trituradora: ho publicàrem, TV3 en va traure diferents notícies, jo estava en El País, que en aquell moment era un diari que llegia tothom, en vàrem fer pàgines senceres… però, per molt de ressò que n’haja tingut, s’oblida. Sé que és normal, però en aquest cas em semblava especialment cridaner. Volia començar per eixa història com un homenatge a Joan Bustos [corresponsal de TV3 al País Valencià, va morir l’any 1995] i també per contextualitzar l’atemptat contra Fuster.

—Perquè hi feu un inventari d’impunitats.
—Per això, òbviament. Però també per més qüestions: per la mena d’explosius, per exemple. La bomba del carrer de Colom eren 1,6 quilos de dinamita goma 2. Amb això, no és que un home morira, és que van tardar mitja hora a trobar la mà amb què havia obert el paquet, el cos va eixir per la finestra, una altra persona que no estava a prop però tampoc no gaire lluny va estar hospitalitzada i va salvar la vida de miracle, va caure un mur… Tot plegat mostra una idea de què fan 1,6 quilos de dinamita goma 2. A Fuster, en la bomba trampa, li’n col·loquen un quilo; i en l’altra, la que va explotar després, esperant que isquera a veure què passava, dos quilos. Del mateix explosiu. I es considera un delicte de danys. I dius home, tot té un límit, no? Tot té un límit.

—És esfereïdor.
—He volgut posar primer allò altre, les bombes enviades per correu, perquè si començava per Fuster podia semblar que fou un tema aïllat. I no: ací han funcionat una sèrie de trames impunes que han causat morts. En el cas de Fuster, per un atzar, no. Però la intenció era matar. No espantar-lo, com en algunes altres ocasions: matar-lo.

—El cas de Fuster és paradigmàtic també sobre a les impunitats.
—És que es tanca la investigació judicial. Hi ha un seguit de contradiccions evidents: la policia no dubta en cap moment que es tracta d’una acció ideològica. El mateix Fuster en la seua declaració diu que són grups terroristes…

—La definició és clara i fusteriana: ‘un episodi més de l’activitat terrorista que grups més o menys incontrolats desenvolupen al nostre país’.
—Clar, li ho diu al jutge. I el mateix  jutge demana que la brigada d’informació faça la investigació. No homicidis ni a narcotràfic: la brigada que investiga els delictes de terrorisme. Per tant, sap què fa. Però ho declara com a danys. I quan ja en fa quasi un mes, ho arxiva. És un escàndol. I és això, que volia reflectir. Perquè les diligències policíaques no s’havien publicat mai. Els testimonis del moment.

—El fet que investiguessin les víctimes, que cerquessin els antecedents de Jaume Pérez Montaner, per exemple, que aquella nit estava de tertúlia amb Joan Fuster, i que hauria pogut quedar, per tant, ferit o mort…
—Això era habitual. Mirar les víctimes.  De fet, hi ha un altre cas que comente per damunt, també, que ja he publicat en algun altre lloc i que ha passat desapercebut.

—Quin?
—Ací, al 23-F, van eixir centenars de militars al carrer contra el sistema democràtic. De tots eixos que van eixir en tota la regió militar, només tres en van ser jutjats. I, atenció, un jutge militar va obrir una investigació per a determinar si les autoritats democràtiques havien fet alguna cosa contra el ban!

—Contra el ban colpista.
—Sí. Per tant, allò de demanar els antecedents era la mínima que podia passar: podien haver-los citat a declarar per haver provocat amb els seus escrits que els posaren la bomba. Parlem d’una època de moltíssima tensió, l’any 1981. Amb un govern de la UCD que es desintegrava completament.

—En algun moment parleu de ‘dos franquistes’ quan us referiu als qui van posar la bomba contra Joan Fuster. A hores d’ara encara no han estat identificats.
—Jo no tinc cap dubte que, per la forma d’actuar, pel dia triat, l’Onze de Setembre… va ser cosa d’aquesta gent, que van anar contra l’home més pacífic del món, que s’havia passat la  vida escrivint contra el fanatisme, dient que tota creença és un prejuí, que és en sa casa amb batí… No en tic cap dubte. I quan deixem de gravar et diré més coses.

—Algunes de les que expliqueu al llibre ja són prou significatives. Com ara la relació entre aquella xarxa de paquets bomba i empresaris i tècniques utilitzades pels militars espanyols.
—Ho va dir la mateixa policia. Així mateix. Concretament, per unitats guerrilleres de l’exèrcit.

—Aquella xarxa d’atemptats era relacionada amb el 23-F?
—Era la primera idea que teníem, Joan Bustos i jo, quan començàrem a investigar. Després ja vam veure que no necessàriament havia de ser amb el colp, sinó amb persones que formaven part de les clavegueres de la ultradreta i que continuaven campant. En el 23-F estaven mobilitzades, necessàriament. I després et vas trobant els mateixos personatges. És molt probable que una part d’eixa gent diguem que ‘diversifica’ les seues activitats. I, l’any 1991, es dedica a uns altres tipus de negocis. Però utilitza els recursos dels quals disposa.

—Les víctimes d’aquelles bombes també eren… 
—… persones molt singulars. No són gent de l’esquerra, independentistes, republicans, no: diguem que és una trama amb un aire de família, dels qui perpetren els atemptats (o els dissenyen, o els encarreguen), passant pels qui els executen i fins als qui els pateixen. Són gent de l’extrema dreta i les víctimes també.

—Parleu de tècniques utilitzades pels militars, a la xarxa de paquets bomba.
—Ho diu la mateixa policia. I, concretament: unitats guerrilleres de l’exèrcit.

—Si parlem d’impunitats, el tema dels criminals croats nazis campant per l’estat espanyol n’és paradigma…
—Sí. Quan vaig escriure Cita a Sarajevo en vaig acumular moltíssima informació. Però, clar, no en volia fer una enciclopèdia. El fet és que, ací, els croats varen viure amb tanta impunitat que es permetien eixir en Canal 9 i tot.

—Sí. Aquest episodi és…
—El màxim responsable dels camps de concentració a la Croàcia nazi, que era Vjekoslav Luburić, va ser assassinat a Carcaixent l’any 1969. El seu cunyat, Dinko Šakić, havia estat el comandant del camp de concentració més important que hi havia, el de Jasenovac. Quan varen matar Luburić, Šakić, que vivia a Argentina, va venir ací i es va fer càrrec del ‘negoci’. A l’Argentina vivia amb una identitat falsa, perquè allà hi havia molts balcànics refugiats de moltes idees i el president de la Croàcia nazi havia patit un atemptat l’any 1957 (després, per evitar eixe risc, es va refugiar a Madrid, on és soterrat). L’Argentina era un país molt amable amb els criminals nazis en l’època de Perón, però hi havia perill. A l’Espanya de Franco no n’hi havia cap.

—Fins que van matar Luburić.
—Però fins i tot així, Šakić utilitzava el seu nom. Ací. Fins i tot feia declaracions a la televisió autonòmica. I no passava res. A l’Argentina, uns periodistes el van desemmascarar. El varen enganyar dient-li que volien fer un reportatge sobre futbol i, quan estava relaxat, li pregunten ‘Però vostè és Dinko Šakić, no?’ I ell diu ‘Sí’. Eixe documentari fa que tant Sèrbia com Croàcia en demanen l’extradició (i de la dona, germana de Luburić). I la concedeixen. I és jutjat i condemnat a Croàcia. Deu anys abans, havia aparegut en Canal 9 com un ciutadà exemplar. Ací hi ha una sèrie de gent que pot fer allò que vulga i no passa res.

—A l’altra cara de la lluna d’aquest llibre miscel·lani hi ha també alguns homenatges.
—Sí: obsessions i homenatges. A Joan Bustos, a mon pare, als republicans que sofriren l’exili, la presó. O a Amado Granell, que té una història realment al·lucinant: els valencians ens passem la  vida queixant-nos de no tenir referents i tenim un home de Borriana que va ser el primer militar aliat que va entrar al París ocupat pels nazis.

—I algun toc d’atenció: quan parleu dels temps de la mal anomenada ‘batalla de València’ i apunteu que l’esquerra ‘comença ben prompte a demostrar una absència de lideratge per a contrarestar les insídies que li plouen de l’altre cantó’, la història es repeteix?
—Crec que  hi ha un gran temor de l’esquerra quan està en el poder, un temor electoral: pensa que fent determinades accions o dient determinades coses perdrà vots. I és clar que quan un arriba al poder, esquerra o dreta, té uns vots que són prestats, de centre, i que s’han de cuidar electoralment. Ho sabem tots. I que hi ha coses que no cal fer per a motivar eixos sectors. Però hi ha unes línies que s’han de marcar. Hi ha la dignitat, el sistema democràtic, la llibertat d’expressió. No ho pots deixar de banda per càlcul electoral. A més, així, acabes decebent la gent que t’havia votat perquè era el teu electorat. Per tant, hi ha coses que són un error, evidentment en el punt de vista moral, però també en el punt de vista electoral.

—Deixeu anar sovint dards d’amor i de tristesa envers el periodisme, en una barreja de respecte i desencant. És una dicotomia insalvable?
—Jo continue confiant en el periodisme d’investigació. El problema que hi veig és que ara és pràcticament impossible de fer. Això que es fa passar ara per periodisme d’investigació són filtracions. Una de les parts filtra i el periodista no ha fer res: esperar que arribe el motorista amb el sobre.  Això no és periodisme d’investigació: el periodista és simple instrument d’algú, un altaveu. Un periodista ha d’investigar coses o que ningú no investiga o que el poder no vol que s’investiguen. I això, sincerament, no ho veig. Veig grans titulars que sembla que siguen que un informe de no sé qui revela no sé què. Però si ni t’has mogut de l’oficina!

—Acabem: quin és el darrer llibre que heu llegit?
—L’estupor, de Josep Iborra.