19.02.2017 - 22:00
|
Actualització: 20.02.2017 - 02:05
La guerra de la propaganda, com és normal i com era previsible, va a tota velocitat. En veient la consistència del pla català, des d’Espanya miren de fer dubtar la gent amb titulars que tant se val si són clarament contradictoris: en poques hores passem d’amenaçar tothom amb la inhabilitació a dir que hi ha converses secretes del més alt nivell, que de seguida són desmentides pel més alt nivell. Fan la sensació d’anar molt perduts.
Una de les coses que posen més nerviós l’estat espanyol és la reacció internacional. Aquella famosa sentència que deia que ningú no ens faria cas i vagaríem per l’espai sideral avui ja no és creïble, gens ni mica. I per això, preventivament, comencen a aparèixer tot d’articles, sense fets contrastables al darrere, que diuen que en aquest terreny anem cada dia pitjor. Preneu-vos-ho amb calma. Alguna cosa han de dir per fer pujar la moral de la seua tropa i provar de dissuadir-nos. Però i la realitat, què?
La realitat és que encara no és el moment de parlar-ne. Passen massa coses –coses que em sorprenen– massa manifestacions que ara no haurien de produir-se i en nivells on ara no haurien de produir-se –recentment, els advertiments tant del govern del Canadà com del de Suïssa pel judici al 9-N, per exemple. Però tot això encara és poc important, per una raó: perquè no s’ha proclamat la independència. Fins que no es proclame no es podrà començar a parlar de veritat, i aleshores tot es veurà d’una manera ben diferent, des de dins i des de fora. En posaré un exemple ben evident, sense revelar cap secret; avís que faig perquè els ingenus periodistes d’El País no es tornen a pensar que acaben de trobar-se amb una exclusiva mundial.
França és l’estat més important quant al reconeixement internacional de Catalunya, perquè és el cor de la UE i perquè tindrà una frontera amb la república, frontera situada, a més, en el territori de Catalunya Nord.
Quan es proclame la república, i amb la condició, indispensable, que controle el territori i siga per tant el govern efectiu del país, passaran dues coses. Per una banda, Espanya demanarà a França que no tinga cap mena de relació amb el govern català. I, per una altra, el govern català demanarà de tenir-hi relacions, encara que no impliquen el reconeixement diplomàtic immediat, sense condicions.
Mirem-nos-ho des del punt de vista francès. Saben que si reconeixen Catalunya o fan passos en aquest sentit Espanya no s’atrevirà a trencar relacions diplomàtiques amb ells. S’enfadarà molt, però res més. Cosa que rebaixa molt el cost de tenir relacions amb la nova república. En canvi, què passa si fan cas d’Espanya i decideixen de tallar qualsevol classe de relació amb el govern català?
Doncs passa que, objectivament, tindran més problemes que no tenen ara. Un –decisiu tal com estan les coses– és que tindran una frontera estatal d’un centenar de quilòmetres bàsicament descoberta, desprotegida, en un moment en què per a ells la seguretat és una obsessió important i justificada. A sota d’aquesta línia de frontera, al territori de la nova república catalana, hi haurà 16.869 mossos d’esquadra, més les policies locals, actuant de policia integral del territori, amb un cabal d’informació i unes possibilitats d’actuació contra els quals la policia espanyola no pot competir. I nosaltres ens hauríem de creure que França, en vista d’això, optarà per no mantenir cap contacte amb el govern català, ni per tant amb la seua policia, i preferirà arriscar encara més la seua seguretat.
La política exterior, això és ben sabut, és el regne del cinisme i dels interessos. I els interessos prevaldran, com han prevalgut sempre. Evidentment, és molt possible que això no passe el primer dia ni el segon; Catalunya haurà de demostrar que governa el territori. Però cada dia que tot funcione amb normalitat serà un pas de gegant perquè la normalitat acabarà imposant-se. Tant senzill com això, sí.
P. S. Aquests dies, precisament, el president Puigdemont és a l’estat francès, on s’ha entrevistat amb empresaris i amb la presidenta de la regió occitano-catalana, una entrevista que ha estat durament criticada a Catalunya Nord per aquells que creuen que està legitimant la persona que ha impedit que la identitat catalana siga respectada en el nom de la nova regió. Disgusta molt, però al mateix temps no és possible negar que la realpolitik és una de les característiques essencials de la condició d’estat.
