24.05.2020 - 21:50
El 14 de juny de 1940, les tropes nazis entraven a París desfilant pels Camps Elisis. França es va rendir. Havia caigut sota domini nazi. Va ser una operació fulminant. La guerra d’invasió va durar un mes. Maig i juny de 1940 van ser dos mesos terribles per a la població civil. Dos mesos de pànic, fugides en massa a peu per les carreteres, incertesa i mort. Dos mesos de tragèdia per a les vides de milions de francesos i els immigrants i exiliats a França.
Feia poc més d’un any que els exiliats republicans havien travessat el Pirineu com van poder. Eren mig milió de persones. Molts, espectres derrotats que havien pogut resistir i sobreviure a tres anys de guerra. Milers van anar a parar a camps de concentració. Alguns van aconseguir de ser acollits a Llatinoamèrica. Alguns altres van sobreviure a França com van poder.
Tenien problemes d’allotjament, de papers, de feina, de repressió. Franco els perseguia encara més enllà de la frontera amb la col·laboració del mariscal Pétain. Un any després, l’ocupació nazi els va tornar a empènyer a l’abisme. Era la segona vegada que havien de fugir a peu per camins i carreteres de la mort desconeguts i els bombardaments. Fugir, sí, però cap a on?
A França aquell episodi històric va deixar una cicatriu profunda en la història i en la memòria col·lectiva. En són un bon exemple el film Maig 1940 (2015), dirigit per Christian Carion; el documentari Mai 40, les enfants de l’exode (2010), de Patrick Jeudy; o els llibres La extraña derrota. Testimonio escrito en 1940, de Marc Bloch (Crítica, 2014) i el més recent i reeixit de Pierre Lemaitre, Miroir de nos peines (Albin Michel, gener 2020), encara sense traduir.
L’ocupació nazi va causar el que és considerat un dels èxodes en massa més importants de l’Europa del segle XX. Entre vuit milions de civils i militars i deu. La fugida va ser de nord a sud. De primer, començaren a baixar els exiliats del Benelux ocupat, als qui s’anava afegint gent de tots els pobles de França que queien a les mans dels alemanys. De París van fugir uns dos milions de persones, amb tren, cotxes, camions o a peu. El govern francès es va instal·lar a Bordeu. Els avions alemanys metrallaven les caravanes de gent. Hi va haver uns cent mil morts a les carreteres.
Els casos de l’escriptora Mercè Rodoreda i del dirigent anarcosindicalista Joan Peiró, ex-ministre d’Indústria de la República Espanyola, que fugiren de París, cadascú com va poder, entre la massa caòtica de ciutadans atemorits, descriuen la vivència que va ser comuna a molts altres exiliats republicans, un episodi que canviaria per segona vegada la vida de tots.
No és casual que el president Lluís Companys fos detingut aquell estiu, el 13 d’agost de 1940, a La Baule, a la Bretanya. La bona relació del policia franquista Pedro Urraca amb nazis i col·laboracionistes francesos engegar el dispositiu repressiu que acabaria amb el seu afusellament a Montjuïc dos mesos després, el 15 d’octubre.
El cas de Joan Peiró és molt similar al del president Companys. Fugint de París per segona vegada va ser detingut una primera vegada per la gendarmeria francesa, que el lliuraria als alemanys. Començava així, ell també, el camí que, irremissiblement, el duria a ser afusellat a Paterna, Horta, el 24 de juliol de 1942.
El brutal testimoni de Mercè Rodoreda
El 9 de juliol de 1940, Armand Obiols, en carta a Josep Pous i Pagès, escrivia: «Ahir vam arribar a Limoges amb Mercè Rodoreda. Després d’un viatge de tres setmanes, a peu fins a Chateuroux, entre les avançades franceses i alemanyes. Hem estat copiosament bombardejats i metrallats; hi ha dies que hem caminat dotze hores sense menjar pràcticament res. Hem estat dotze dies amagats en zona ocupada i hem fugit, esquivant patrulles alemanyes, a través dels boscos.»
Un dels testimonis més brutals de què tinc constància sobre aquell èxode de París de l’estiu del 1940 és el de Mercè Rodoreda. Evoca unes imatges inquietants que plasmen la crua realitat d’aquell moment nou, incert i desesperat. Són visions que mai a la vida no l’abandonarien i impregnarien algunes de les seves obres literàries.
En una carta del 29 d’agost de 1940 a la seva amiga Anna Murià, exiliada a la República Dominicana, Rodoreda explicava: ‘Vam deixar París amb una gran recança, tenia un gris com mai no devia haver tingut ni tornarà a tenir, el 12 de juny cap al tard.’ Eren un grup de cinc persones. Anaven a peu empenyent un carret amb els equipatges. Van passar els primers tres dies en un tren ple de soldats que ‘vam trobar per casualitat’. Anaven bruts i cansats.
Després van enxampar un altre tren, carregat d’avions, i un altre amb explosius que van bombardar tres vegades. En acabat, els van metrallar. Descriu curses ‘a través dels camps per a convèncer-nos que fèiem alguna cosa allunyadora del perill’. Després van optar per deixar-se de trens i continuar a peu. ‘Uns soldats van trobar B. sospitós i el volien afusellar.’ Dormien a coberts, sobre la palla, i caminaven al ‘costat d’una allau de fugitius capcots i silenciosos’.
A Meung es van topar amb l’infern: «Travessàrem Meung en ruïnes. A terra obstruint el pas hi havia carretes en cendra i cavalls morts amb els ulls menjats per mosques voltats d’un bassal de sang. Davant nostre, a l’altra banda del carrer, asseguda en una cadira, tota vestida de negre i amb les mans blanques i encarcarades sobre la falda hi havia una vella morta. Ningú no gosava ni acostar-s’hi. Ajunta a tot això el soroll obsessionant de les carretes, molts venien de l’Aisne i el Somme, el bleix fastigós dels cavalls i els soldats retuts sense moral i amb l’única esperança de tornar a casa; ajunta-hi la gana, la set, els peus cremant de tant caminar plens de butllofes i els avions que no oblidaven de rendre visita.»
I així descriu un bombardament: «No feia cinc minuts que reposàvem ajaguts com cadàvers en un terraplè i ja venien els avions. Baixos en formació de tres sorgien dels núvols, enfilaven dret al pont, ple, vessant de gent i carretes. Volaven lents, tots tres alhora llençaven les bombes: es veia caure un pic de fils petits, allargassats i immediatament se sentien les explosions. S’aixecaven columnes de terra i fum per tot el voltant nostre. Se’ns omplia el nas i la boca de pólvora. Així, dues hores. I endavant.»
L’odissea de Joan Peiró fugint dels nazis, el laberint final
Joan Peiró era obrer del vidre, autodidacta, dirigent de la CNT i fundador de la FAI. Va ser Ministre d’Indústria de la República Espanyola durant la guerra civil. Estava casat amb l’obrera tèxtil Mercè Olives. Van tenir tres fills i quatre filles. A París, fa divuit anys, vaig conèixer Josep Peiró (Badalona, 1917- París, 2005), el segon fill, durant el procés d’investigació i enregistrament del documentari Joan Peiró i la justícia de Franco (TV3).
De jovenet, Josep havia treballat amb el seu pare a la Cooperativa Cristalleries de Mataró i va anar voluntari al front durant la guerra del 1936-39, allistant-se a la Brigada Ascaso. Quan els franquistes ja eren a punt d’entrar a Barcelona, pare, fills i família sencera van anar plegats a l’exili i, després de moltes vicissituds, van viure a París amb els altres germans. Allà Peiró era el representant de la CNT a la JARE (Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols). La dona i les filles van restar a Narbona.
Ell conduïa el cotxe oficial del seu pare amb què van travessar el Pirineu. Josep em va relatar fil per randa l’odissea en què van viure a partir del dia que enfilaren el camí de l’exili. Els primers temps a França, l’intent de fugir de París i els dos anys finals del seu pare. Josep Benet, en la seva obra pòstuma Joan Peiró, afusellat (Edicions 62, 2008), en va escriure un relat molt minuciós, de ben segur provinent en gran part de la mateixa font.
L’èxode de París, l’estiu del 1940
Josep amb el seu pare i germans van intentar, infructuosament, fugir del París ocupat pels nazis aquell juny del 1940. Van prendre el metro fins a Château de Vicennes, on tenien una cita amb un altre refugiat. Passaren la nit al bosc de Vicennes. L’endemà s’havia reunit un grup de vint persones que, a peu, començà el camí cap al sud. Carregats amb els paquets i maletes imprescindibles, s’afegiren a la gran caravana de gent que fugia a peu, amb bicicleta, cotxe, carro… Tots escrutaven el cel constantment, atents per a protegir-se dels avions de la Luftwaffe.
En sentir-los parlar català, dos soldats francesos de Catalunya Nord que fugien en retirada els van saludar i els ajudaren a carregar maletes als seus cavalls. Més endavant trobaren un carro abandonat que els va ser de gran utilitat, sobretot per a dur les dones del grup que estaven esgotades. En aquell trajecte van rebre el primer metrallament de l’aviació nazi. A la carretera va quedar una estesa de morts i ferits. Del seu grup, que ràpidament es va protegir sota uns arbres, tothom en va sortir il·lès. Però tornava el malson dels metrallaments de l’aviació franquista contra els republicans que el 1939 provaven d’arribar a França com podien per les carreteres catalanes. La història es repetia i ells tornaven a ser l’objectiu civil i desarmat a abatre pels feixistes.
La caravana de fugitius avançava molt lentament. Dormien al ras, menjaven allò que trobaven pels horts i les granges abandonades, la qual cosa, segons que m’explicà en Josep, divertit, els provocà més d’un mal de ventre col·lectiu. Un dia van remolcar amb el seu carro el cotxe d’una família que s’havia quedat sense benzina. Els van deixar a la primera benzinera que van trobar. S’acomiadaren d’ells, seguint carretera enllà. De sobte, pocs minuts després, els avions alemanys els van sobrevolar metrallant-los. Ells es van salvar. La benzinera va esclatar. Tota la família que havien deixat allà va morir.
Van topar amb soldats alemanys. Peiró i els seus es van amagar uns quants dies en un paller. Finalment, van desistir d’arribar a Narbona i desferen el camí de tornada a París. En un control els soldats alemanys els van identificar. Cercaven soldats francesos fugitius. Van deixar les dones en llibertat i van recloure els homes en un camp de concentració on van passar uns quants dies.
El 22 de juny França signava l’armistici. El 28 Adolf Hitler es passejava per París. Finalment, el primer de juliol els alemanys van alliberar Peiró i els seus fills havent comprovat que cap no era soldat francès. Els van proveir de papers que ho testificaven. Aviat tornarien a casa a París. La fugida es va frustrar, però no van passar per cap desgràcia. Havien estat gairebé un mes caminant desemparats i jugant-se la vida per les carreteres franceses. Res no els venia de nou, tanmateix. Feia quatre anys que vivien així.
Ells restaren a La Garenne, a París, en la zona ocupada pels alemanys. La dona i les filles a Narbona, en l’anomenada ‘zona lliure’, sota control del règim de Vichy del mariscal Pétain. La victòria alemanya donà ales a Franco, que s’ho va prendre com una segona victòria seva. El règim va intensificar la seva política de persecució de roigs espanyols en territori francès. Era la segona derrota dels republicans.
El president Lluís Companys, que havia estat detingut el 13 d’agost de 1940 i lliurat a Franco, moria afusellat a Montjuïc el 15 d’octubre. Pocs dies després, Joan Peiró rebia una ordre d’expulsió de la policia francesa: havia de deixar França en un mes. Torna a fugir de París, aquesta vegada amb el seu gendre, Niabel Belis, amb l’esperança de reunir-se amb la família de Narbona. Van aconseguir d’entrar a la zona de Vichy, però el 16 de novembre de 1940 foren detinguts per la gendarmeria francesa, que els lliurà als alemanys.
Joan Peiró i Niabel Belis van ser empresonats a Trèveris, Alemanya. Franco en demanà l’extradició. Els alemanys internaren Niabel Belis al camp de Dachau i lliuraren Joan Peiró a la policia franquista a la frontera d’Irun, com el president Companys. Peiró va passar dos mesos als calabossos de la Direcció General de Seguretat de Madrid, sotmès a interrogatoris i pallisses. Després l’internaren a la presó cel·lular de València i el sotmeteren al consell de guerra que el condemnà a mort.
‘Jo hauria donat la pell per salvar la vida del pare’
Després de la detenció i el lliurament als alemanys de Joan Peiró, pare i fill no es veuran mai més. Josep s’enrolaria a les files de la resistència francesa i anys després seria un dirigent de la CNT a l’exili. Quan Josep Tarradellas tornava a Catalunya el 1977 per restaurar la Generalitat li va demanar si voldria tornar amb ell i fer-se càrrec de la Conselleria de Treball, em confessà, però ell li va dir que no, que només ho faria si li ho demanava la CNT, cosa que mai no va passar.
Josep em mostrà, amb orgull, la cartera de Ministre d’Indústria de la República Espanyola. Sempre la van dur amb ells fugint amunt i avall per les carreteres catalanes i franceses. Hi desava tota la documentació del seu pare i d’aquells anys. Generós, em va facilitar documents i còpies de totes les cartes que havia pogut recuperar de Joan Peiró enviades a familiars i amics des de Perpinyà, Narbona, París i les presons franceses, alemanyes i espanyoles.
El dirigent anarcosindicalista va ser lliurat a Franco, jutjat en un consell de guerra sense garanties, com era habitual, i condemnat a mort. Mentre era a la presó de València, el règim va intentar captar-lo pels sindicats verticals falangistes en canvi de salvar-li la vida. Ell ho va refusar. Va ser afusellat al camp de tir de Paterna, Horta, a les sis de la tarda del 24 de juliol de 1942. Tenia cinquanta-cint anys. Les seves darreres paraules van ser, en castellà: Soldats, aquesta és la justícia de Franco!
‘Jo hauria donat la pell per salvar-li la vida’, m’explicà el seu fill Josep. ‘Vam intentar formar un grup d’acció per a rescatar-lo quan el conduïssin al camp de tir on els afusellaven, però el problema era que no hi havia manera de saber-ne l’hora ni el dia. No va poder ser. Jo hauria donat la vida per ell, de bona gana… per nosaltres, el pare era el pare.’
