15.05.2021 - 21:50
L’editorial Adesiara acaba de publicar Les santes putes del desert, amb introducció i traducció del professor de filologia clàssica Sergi Grau. Com diu la dita, de tot hi ha en la vinya del Senyor, i a fe que ho corroboren les vides de les protagonistes d’aquest llibre: santa Maria d’Egipte, santa Maria de Síria, santa Tais i santa Pelàgia. Unes van exercir la prostitució, unes altres el sexe desenfrenat. Els segles IV i V de la nostra era, molta gent cercà la radicalitat cristiana fent vida ascètica als deserts d’Egipte. I el pas de la prostitució a l’eremitisme més fervorós és potser allò que demostra més bé la forta personalitat d’aquestes dones.
Llegiu un fragment de Les santes putes del desert, a cura de Sergi Grau (Adesiara).
L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós ens parla de l’obra:
Les santes putes del desert: transgressió i llibertat en cerca de la radicalitat cristiana
Els clàssics tenen la virtut de permetre contínuament noves lectures, nous punts de vista, noves interpretacions. Per això són clàssics. I, segons la perspectiva des de la qual els abordem, poden resultar d’una modernitat esbalaïdora. Tot just acabem de publicar un llibre únic que potser sorprendrà més d’un lector, un llibre que no existeix com a tal, almenys que jo sàpiga, en cap altra llengua del món: Les santes putes del desert. Conté les vides de les quatre santes de l’Església Catòlica que, el segle IV dC, van ser prostitutes abans d’abocar-se a fer vida eremítica als deserts i d’accedir així a la santedat: Maria d’Egipte, Pelàgia, Maria de Síria i Tais.
El professor i traductor Sergi Grau, que ja ens va donar una altra “primícia mundial” semblant a la que presentem ara, l’Antologia obituària dels filòsofs de la Grècia antiga –llibre que, publicat també per Adesiara el 2009, recull les diferents maneres de morir, sovint d’allò més còmiques, d’alguns dels filòsofs més importants dels temps antics–, ha tingut cura de traduir aquestes vides del grec i d’oferir-nos una introducció que tan sols puc qualificar de magistral, en la qual analitza a fons el concepte de fornicació a l’antiguitat, els ascetismes extrems al desert i la situació de la dona al cristianisme primerenc, una situació que era, com demostren les protagonistes d’aquests relats, força més avantatjosa que els segles posteriors. I és que el cristianisme oferí a la dona algunes vies de presència social, de desenvolupament intel·lectual i d’alliberament del jou patriarcal que havien estat impensables fins llavors.
Malgrat la prevenció que podria suscitar el gènere hagiogràfic, cal tenir present que aquestes vides de santes (i també, òbviament, les de sants) són les obres en prosa que van substituir a l’època la novel·la grega, i per això mateix continuen essent, com la novel·la grega, uns relats fascinants, plens d’enamoraments i d’aventures que fan les delícies dels lectors. Al llibre que ens ocupa, la narració més coneguda i paradigmàtica és potser la de santa Maria d’Egipte, una noia de bona família que decideix de marxar de casa amb dotze anys i anar-se’n a Alexandria, la gran ciutat, per descobrir el món. Hi descobreix una vida sexual desenfrenada. Un bon dia, veu una colla d’homes cepats esperant una nau al port i s’informa que se’n van a Jerusalem per participar en la festa de l’Exaltació de la Santa Creu, de manera que decideix d’embarcar-s’hi oferint el seu cos com a paga. Durant la travessia, Maria s’ho fa amb tots i cadascun dels passatgers (“fins i tot amb els qui no ho volien”, confessa la santa en un diàleg estel·lar amb el monjo Zòsimas), però quan arriba a Jerusalem una força invisible li impedeix d’entrar a l’església on té lloc la celebració. És llavors quan la Mare de Déu la commina a retirar-se al desert.
Els segles IV i V de la nostra era, molts homes i també moltes dones –pares i mares de l’Església– van cercar la radicalitat cristiana fent vida ascètica als deserts d’Egipte. Aquesta radicalitat va significar per a tots ells passar del martiri a mans dels pagans a martiritzar-se a si mateixos de manera molt severa (al costat d’alguns exemples que llegim a la introducció o a les mateixes vides d’aquestes santes, els cilicis semblen ben bé un joc de nens), perquè entenien que el cos era del tot menyspreable. I el pas de la prostitució a l’eremitisme més fervorós és potser allò que demostra més bé la transgressió i la forta personalitat d’aquestes dones, perquè era l’única manera que tenien de ser plenament lliures i de no veure’s sotmeses a ningú.
Deia l’apòstol Mateu que “les putes us passaran al davant cap al regne de Déu” (21, 31). No sé si en aquest llibre ens passen al davant, però sí que ens demostren que hi ha de tot a la vinya del Senyor…
Jordi Raventós, editor d’Adesiara
