27.05.2023 - 21:50
Acaba d’arribar a les llibreries L’any del jardiner, Karel Čapek, amb il·lustracions del seu germà Josef i traducció i epíleg de Jaume Creus. Angle Editorial ens ofereix aquest text deliciós, que és com un bàlsam. Escrit l’any 1929, amb una ironia finíssima parteix de la botànica per aproximar-se a unes altres branques, i delectarà tant els amants de la jardineria com els qui no saben diferenciar una rosa d’un cactus. Un text bonhomiós, de lectura tranquil·la i farcit de bons consells, tan realista, tan terrenal, que quan el llegim ens delim per mullar-nos amb una mànega defectuosa o sentir com les llavors germinen en ple hivern.
Karel Čapek (Malé Svatonovice, 1890 – Praga, 1938), un dels grans escriptors txecs del segle XX, primer president del PEN Club txecoslovac, es posa en la pell del jardiner afeccionat que aspira a tenir un jardí perfecte i que, dia a dia, vol fer realitat aquest desig. Escriptor, dramaturg i periodista, va estudiar filosofia i estètica a la Universitat Carolina de Praga. Amb novel·les i obres teatrals que mostraven els perills a què s’encarava la humanitat (robots, malalties, totalitarismes), va tenir un èxit internacional fulgurant. Va ser molt crític amb la política i la societat del seu temps i va oposar-se al feixisme (els seus llibres, és clar, van ser prohibits a l’Alemanya nazi). El van proposar set vegades al premi Nobel. Es va morir de pneumònia, encara jove. En català, en trobem els títols Contes d’una butxaca (Edicions del Mall, 1982), D’una butxaca i de l’altra (Edicions 62, 1991) i La guerra de les salamandres (Males Herbes, 2016).
Llegiu un fragment de L’any del jardiner, de Karel Čapek (Angle editorial).
L’editora d’Angle, Rosa Rey, ens parla de l’obra i de l’autor:
“Crec que la meva idea de jardí es limitava a llocs apartats del soroll, idíl·lics, verds i florits contínuament. És a dir, la natura dominada i disposada com un decorat per al gaudi dels humans. Poc havia pensat com es fa un jardí. I això és el que ens explica Karel Čapek. Nascut a Malé Svatonovice (Txèquia) a les darreries del segle XIX i mort a 48 anys a Praga, abans de començar la Segona Guerra Mundial, va tenir temps per a estudiar filosofia, escriure contes i novel·les, de les que avui en diríem de gènere distòpic o fantàstic (La guerra de les salamandres és la més coneguda), crear el terme «robot», implicar-se en política, denunciar l’autoritarisme, el populisme i el capitalisme incipient a Europa i ser perseguit pels nazis. I, a més, cultivar un jardí.
Com també va fer Orwell (ens ho explica Rebecca Solnit a Les roses d’Orwell), va combinar el seu activisme i la seva feina intel·lectual amb el treball físic de plantar i veure créixer un munt de plantes i arbres, lluitar contra les inclemències del temps (per fer-ho una mica èpic), saber esperar, saber valorar la bellesa, saber tornar a començar. Potser, penso ara, la jardineria s’assembla força a l’escriptura: has de plantar, has de treure males herbes, has de saber on trepitges, has d’imaginar-te el teu jardí d’aquí a tres mesos, d’aquí a sis, has de cuidar-lo. Coneixeràs cada planta, cada flor, en sabràs els noms. Tindràs veïns que també s’hi dediquen, els veuràs per la finestra, a estones els envejaràs, a estones et sentiràs superior a ells. I, molt important, l’humor amb què puguis explicar tot això et salvarà. Una combinació entre l’observació profunda de la realitat i una pulsió gairebé zen, d’acceptar allò que et ve i que no depèn de tu (el temps, per exemple, o les males herbes), així és com Čapek parla de la feina (i la feinada) que és crear i mantenir un jardí. Amb un estil que se sol definir com a bonhomiós perquè és amable i alhora divertidíssim i sanador. Qui no voldria un jardí com el de Čapek, un jardiner com Čapek, un veí com Čapek, un amic com Čapek? Per favor…
Us convidem a llegir L’any del jardiner. Trobareu que la vida és menys grisa, que els bons projectes necessiten temps i, sobretot, hi trobareu rododèndrons, andròmedes, boix grèvol, gencianes, cards, lliris de neu, semprevives, roses, cirerers, campànules i dotzenes més de noms preciosos (gràcies, Jaume Creus, per la magnífica traducció) que alegraran i estimularan els nostres vespres ajaguts al sofà mentre ens mirem de lluny les nostres tristes torretes i ens proposem, aquest cop sí, que avui les regarem.”
