20.05.2023 - 21:50
Acaba d’arribar a les llibreries Il·luminacions. Una temporada a l’infern, d’Arthur Rimbaud (Charleville, 1845 – Marsella, 1891), que conté les dues últimes obres que va escriure aquest poeta extraordinari i que són les més determinants de la seva trajectòria literària. Aquesta edició de Proa recupera en format bilingüe la traducció i pròleg de Josep Palau i Fabre. Rimbaud va marcar, amb Baudelaire i Verlaine, el pas de la poesia romàntica a la poesia moderna. Ningú com ell exemplifica tan bé la biografia del poeta precoç i maleït, del geni. La seva aventura vital i el seu concepte d’alquímia poètica han marcat per sempre més la literatura contemporània. Verlaine el va definir físicament així: “Era un home alt, fornit, quasi atlètic, de rostre perfectament oval d’àngel exiliat, amb cabells castany clar en desordre i amb ulls d’un blau pàl·lid inquietant.”
Llegiu un fragment corresponent a Una temporada a l’infern, d’Arthur Rimbaud (Edicions Proa).
Per Josep Palau i Fabre, la lectura i la traducció de l’obra de Rimbaud van ser una experiència transcendental, recollida en el pròleg, que esdevé un estudi de gran profunditat de la vida i l’obra, en concret, d’aquestes dues obres.
Tal com escriu Palau i Fabre: “Rimbaud és un cas límit: comença a escriure als quinze anys i abandona la ploma entorn dels vint-i-un. Durant aquest breu període acompleix una evolució vertiginosa que va de la joventut al mestratge. En les seves últimes produccions –Il·luminacions. Una temporada a l’infern–, arriba al límit de l’expressió verbal. No podia sinó emmudir. No creiem pas que existeixi un meteor més al·lucinant en tota la història de la literatura.”
I es demana Palau: “Però, ¿qui era Rimbaud? ¿Com era? ¿Quin caràcter tenia? […] El somiador, el quimèric, l’home que, segons la seva pròpia dita, ‘busca el lloc i la fórmula’, es barreja estranyament amb el realista. La vida, ho veurem, l’obliga a donar prioritat a aquesta i a ofegar progressivament el primer. Rimbaud, segons la cèlebre frase de Mallarmé, s’operà de viu en viu de la poesia. Però això, ¿per què? Recordem que el minyó, fins als quinze anys, semblà un alumne i un fill modèlic, obedient, disciplinat, acurat en la faisó de vestir i en les maneres. Recordem que a partir dels sis o els set anys deixà de veure el seu pare. El noiet només en sent parlar la seva mare, i segurament la plany creient el seu pare únic culpable de la separació, fins que el caràcter despòtic d’aquella es fa evident. Tots els testimonis que tenim sobre madame Rimbaud coincideixen en dos punts: duresa i cupiditat. […] El prodigi de Rimbaud, poeta i escriptor, ve d’haver aconseguit, durant la seva majoria d’edat –o durant la seva adolescència desenganyada–, de penetrar encara en aquell món de la infantesa que li reca d’abandonar, i d’haver-lo sabut plasmar i traduir en paraules de gran.”
I sobre les obres que conté el volum, explica: “Il·luminacions i Una temporada a l’infern són dos llibres dissemblants, d’una cinquantena escassa de pàgines cadascun, que plantegen problemes de tota índole. […] Il·luminacions és una obra d’art, treballada, cisellada, amb rivets d’artificiositat en algun moment, volgudament sàvia en uns altres; Una temporada a l’infern és un testament, un document humà, directe i, gairebé, en un cert sentit, antiliterari. El primer és ric i difícil de lèxic, de girs, d’imatges; el segon és escrit en un llenguatge normal, immediat, que no ens ha obligat gairebé mai a recórrer al diccionari o a les consultes.”
“Sembla gairebé cert, i gairebé acceptat unànimement, que els poemes que integren Il·luminacions foren començats a escriure abans que Una temporada a l’infern, i acabats després. […] Nosaltres creiem que Una temporada a l’infern és un testament i, encara que no hagués estat escrit després d’Il·luminacions, és un llibre escrit per a després. Un testament és sempre un document redactat per a després de tot. Per això ens hem decidit a posar Una temporada a l’infern al final.”
“La seva alquímia ha estat això: aquest oferir-se constantment ell mateix en holocaust com a matèria d’experiència, aquest desdoblar-se en experimentador i objecte d’experiment per escrutar l’home per dins, aquest furgar les pròpies entranyes i posar-les al descobert. El vi, les drogues, l’amor, en les seves múltiples manifestacions, les vetlles, les dormides, les lectures torturants: tot això ha estat part d’un laboratori vivent on ha estat experimentat fins a les seves darreres conseqüències, fins a uns límits inversemblants, l’home.”
Dit d’una altra manera i per a concloure: “Una temporada a l’infern no és un llibre: és un ésser, ens dóna l’ésser de Rimbaud. Mai potser un home no havia aconseguit, en allò que té de més recòndit i de substancial, de transvasar-se a aquest grau i assolir de crear una entitat que el substituís. Per això, ell, visqué mort; atenyé, en vida, el no-ésser per a continuar vivint.”
