Fragment: ‘Els misteris d’Itàlia’, de Dino Buzzati

Ja és a les llibreries el volum d’Edicions Sidillà Els misteris d’Itàlia, de Dino Buzzati, un aplec de peces periodístiques traduïdes per David Guixeras Olivet. L’estiu del 1965, Dino Buzzati començava a publicar al diari Corriere della Sera un seguit d’articles amb l’objectiu de fer un treball de camp que documentés els enigmes d’Itàlia: les romanalles folklòriques, però també misterioses, d’un país abocat a una modernització ferotge, que menystenia els valors espirituals. El realisme màgic particular de l’escriptor del Vènet no podia restar indiferent a aquesta col·lisió. En aquest volum trobareu la sèrie “A la recerca de la Itàlia misteriosa”, “Les cròniques terrestres” i “Tres històries del Vènet”, una via d’entrada a la Itàlia profunda que es començava a esvair, com arreu d’occident.

Llegiu una de les cròniques d’Els misteris d’Itàlia, de Dino Buzzati (Edicions Sidillà).

Els editors d’Edicions Sidillà, Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, expliquen:

“Indro Montanelli va escriure que Dino Buzzati era el més màgic dels escriptors italians. I encara que això no ho va dir perquè ja devia donar-ho per suposat, també el més màgic dels periodistes. Montanelli sabia molt bé que Dino Buzzati era com Federico Fellini. Però Fellini feia pel·lícules, Buzzati escrivia articles. Per això, quan anava a un lloc a veure algú per poder parlar-hi i per poder escriure una de les seves cròniques d’Els misteris d’Itàlia, no només documentava els fets, sinó que escoltava aquest algú i mirava aquests fets en tots els seus aspectes. També en aquells que, de tan misteriosos com eren, la majoria de periodistes haurien descartat per irreals. Buzzati no. L’autor d’El desert dels tàrtars també va ser un gran periodista.

Abocada a la uniformització empobridora d’avui, a la Itàlia dels anys seixanta del segle passat encara eren ben vives moltes d’aquelles realitats de sempre. Les cròniques d’Els misteris d’Itàlia són, per dir-ho de pressa, una porta encara oberta a un món de fantasmes, d’aparicions, d’esperits, de supersticions i de bruixeries. I en comptes d’ignorar-les, Buzzati va saber acostar-hi les orelles i els ulls per poder-ho explicar després. Quan algú escriu, millor que escrigui objectivament. De fet, no hi ha mai ningú que sigui només a l’un o a l’altre costat. De fet, potser, ni tan sols hi ha porta.”