Fragment: ‘Contes i llegendes dels arbres’, de Louis Espinassous

Ha arribat a les llibreries el volum Contes i llegendes dels arbres, un aplec de trenta-tres històries vinculades al món dels arbres i la natura, recopilades i reescrites per Louis Espinassous. El llibre és editat per Cossetània i traduït al català per Francesc Roma i Casanovas. Aquestes històries provenen de la tradició oral d’orígens molt diversos (Europa, Sibèria, Àfrica, l’Orient Mitjà, Àsia, el Pacífic i Sud-amèrica).

Louis Espinassous, nascut l’any 1951, és educador, biòleg, etnòleg, narrador, assagista, novel·lista i pastor. Pioner en educació sobre la natura i antic assessor tècnic del parc nacional del Pirineu. És autor d’uns quants títols, entre els quals Pyrénées, montagnes sauvages, Ours, Contes et légendes de l’arbre, Besoin de nature i Pour une éducation buissonnière. Viu i treballa a la vall d’Aussau, al Pirineu.

Llegiu el conte ‘L’arbre que s’enfila cap al cel’

Espinassous, de manera introductòria, explica al començament del llibre: “Enmig de les arrels de l’Arbre, les fonts en què m’he abeurat, d’entrada per explicar, però sobretot més tard per passar a aquestes pàgines aquests contes sobre l’arbre, són de tres ordres. El primer, el més embriagador, és la paraula càlida dels més vells. He tingut i tinc l’extraordinària sort de poder recollir de llavis de les narradores i els narradors de contes tradicionals dels Pirineus bearnesos aquestes històries que ens arriben, sense cap intermediari escrit, des de la nit dels temps. El segon, més clàssic, és el de les obres etnològiques i els llibres de contes. Hi he pouat a cor què vols, però sempre mirant de mantenir-me com més a prop millor de l’enquesta sobre el terreny, de la història recollida directament dels contistes de tradició oral. La tercera font, més recent en la meva recerca –però quin plaer més meravellós!–, ha estat la de l’oralitat contemporània, la dels nous contistes. Sembla que la major part d’aquests contes hagin estat pouats en la tradició escrita. Però no hi fa res, aquesta nova paraula de contista, paraula viva, l’he recollida amb il·lusió. Finalment, ho haig de confessar, alguns contes són tan antics en la meva paraula que les fonts exactes s’han anat difuminant a poc a poc fins a esborrar-se dins aquesta bella ‘memòria creativa’. Permeteu-me, doncs, que us els ofereixi així, sense donar-ne cap font única i precisa. És així com funciona el conte que encara és viu, amb arrels antigues i brillantor nova.”