Fragment: ‘Cap al far’, de Virginia Woolf

Fa pocs dies que ha arribat a les llibreries un nou títol de la col·lecció Bernat Metge Universal: Cap al far, de Virginia Woolf. La traducció és de Xavier Pàmies i el pròleg de la poetessa Maria Callís Cabrera. Aquest és el número que en fa cinc, d’aquesta cuidada col·lecció que es va obrir amb la Ilíada, d’Homer, amb traducció de Pau Sabaté. La va seguir Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, traduït per Esther Tallada, amb un pròleg d’Albert Sánchez Piñol; Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski, traduït per Miquel Cabal Guarro, amb pròleg de Francesc Serés, i Orgull i prejudici, de Jane Austen, amb traducció de Yannik Garcia i pròleg de Colm Tóibín. Enguany també arribaran els Contes filosòfics, de Voltaire, amb traducció i pròleg de Joan-Lluís Lluís.

D’aquesta manera es va construint una biblioteca de clàssics universals, amb traduccions d’altíssima qualitat, amb una edició també molt cuidada. La voluntat és d’oferir obres canòniques de totes les èpoques i totes les literatures, clàssics universals en traduccions pròximes i rigoroses.

Cap al far és una de les novel·les cabdals de l’anomenat modernisme literari, al costat d’Ulisses, de James Joyce, o A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. En aquesta novel·la, Woolf retrata tres moments diferents dels estius que la família Ramsay passa a l’illa escocesa de Skye, entre els anys 1910 i 1920, per reflexionar sobre la complexitat de les relacions humanes, la naturalesa de l’art, el paper de la dona dins la família, la càrrega mental i la subjectivitat de l’individu.

Llegiu un fragment del primer capítol de Cap al far, de Virgina Woolf (la Casa dels Clàssics).

Escriu Maria Callís al pròleg de Cap al tard (To the Lighthouse, publicada el 1927 a Londres): “El pes de l’obra no descansa en els fets exteriors i objectius narrats, sinó en el capbussament constant en la intimitat dels protagonistes, en l’exploració dels meandres atzarosos de la seva consciència, sovint afaiçonats per les impressions sensorials de la natura.” I sobre la natura, comenta: “Es lliga als personatges d’una altra manera: interrompent-los, condicionant-los o directament afaiçonant-los el flux de la consciència, en una relació porosa entre interioritat i exterioritat mitjançada pels sentits, que ja hem vist que els mecanismes narratius s’ocupen de potenciar i fer palesa.”

A més, Callís avisa: “Woolf apunta per la forma cap a uns dels pinyols temàtics de l’obra: el temps i el maneig incomplet i més o menys pedestre que en fem els humans amb la memòria.” I diu que els temps “passa contundent com una maça i eteri com els corrents d’aire separats del gruix del vent”.

I Xavier Pàmies, en una nota final del traductor, ens recorda: “És sabut que l’obra té un gran pes autobiogràfic (els Woolf van passar uns quants estius en una casa d’una petita illa de la costa occidental britànica, igual que la família de Ramsay de la novel·la), i que l’autora va pretendre (i sembla que va aconseguir) matar freudianament el pare i la mare, ja difunts a la vida real, i alhora retre’ls una mena d’homenatge pòstum que la va congraciar amb les seves personalitats dominants.”

Pàmies ens explica que un tret molt característic de l’obra és la polifonia i un altre element també molt important és el ritme, “que ella mateixa equipara a l’estil”. Finalment, s’atura un moment en el títol, que en una traducció anterior al català, Helena Valentí titulava Al far, “que presenta el problema de poder ser interpretat com un locatiu estàtic” i per això Pàmies ha optat per Cap al far, per desfer el possible equívoc.

Per acabar, Xavier Pàmies ens avisa: “To the Lighthouse exigeix una lectura pausada i atenta que permeti submergir-se en el món introspectiu de Virginia Woolf. Pràcticament cada frase o cada paràgraf mereix ser extret del seu context com a cita memorable.”