Fragment: ‘Bluets’, de Maggie Nelson i la construcció intel·lectual de les emocions

Aquest novembre ha arribat a les llibreries Bluets, de Maggie Nelson, en una traducció de Míriam Cano i publicat per L’Altra Editorial. En català, aquesta escriptora nord-americana contemporània gens convencional, es va donar a conèixer per la traducció d’un altre llibre a la mateixa editorial, Els argonautes, a càrrec de Marina Espasa, que ja va crear els primers seguidors fascinats i entusiastes de l’escriptora. Tots dos llibres s’escapen d’etiquetes i gèneres i els han definit d’inclassificables i inspiradors.

Bluets és un llibre de poc més d’un centenar de pàgines, que és tenyit del color blau. Conté més de dos-cents texts breus aparentment inconnexos, que van filant un camí ple de referents culturals i filosòfics i que parlen del desamor i del dolor, entre més qüestions, d’una manera molt atmosfèrica.

Llegiu el començament de Bluets, de Maggie Nelson, traduït per Míriam Cano i publicat a L’Altra Editorial.

Hem demanat a Míriam Cano unes impressions sobre l’obra i ens explica:

“Bluets és un llibre que més que seguir un fil narratiu normal es desplega amb tot un seguit de flaixos, de moments, que l’autora va entrellaçant, per acabar amb la sensació d’un estat d’ànim. Quan arribes al final del llibre no has assistit a una novel·la de creixement estrictament, però sí que veus com ella, amb una curiositat que no és àvida, que no és urgent, va mirant tot allò que l’envolta, per mirar de trobar respostes al seu procés. És un llibre que té un to greu, però alhora és molt lluminós. Conté aquesta contradicció tan difícil d’escriure i aquest to tan difícil d’aconseguir.”

“Per una altra banda, Maggie Nelson, tant a Els argonautes com a Bluets, fa una cosa que a mi m’agrada molt, que és posar èmfasi en la construcció intel·lectual de les emocions. El llibre es troba plagat de referents i posa al mateix nivell tant la construcció emocional i totes les coses que li van dient pel món, com els seus referents literaris, artístics i musicals.”

“Bluets és un llibre que, precisament per aquesta construcció intel·lectual, et fa estirar molts fils. Et proposa més lectures, t’ensenya coses que no sabies sobre el color blau, però també sobre les solituds ancestrals, per exemple, quan parla de Newton, de Goethe, de Wittgenstein, fins i tot dels actors del film d’Andy Warhol.”

“I també hi ha el fil de l’amiga que té l’accident, que d’alguna manera la confronta a ella mateixa amb l’abast de la seva desgràcia. És un punt del llibre en què ella prova de relativitzar el seu dolor, però d’alguna manera també ens serveix a nosaltres per a relativitzar el nostre. Al final, Bluets és com una conversa des del primer paràgraf i quan s’acaba tens la sensació que Maggie Nelson parlava amb tu. Ella et fa tota una confidència del seu desamor, una confidència aparentment desendreçada, però em sembla que està pensadíssima l’estructura d’aquest llibre i la manera com es van lligant les coses.”

“És un llibre que crec que s’ha d’agafar amb una certa solemnitat. T’has de posar a llegir-lo un dia que estiguis amb l’estat d’ànim adequat i donar-li l’espai que es mereix. És fàcil, perquè és un llibre curtet i val la pena de llegir-lo d’una tirada, si és possible, perquè una lectura completa, d’una tirada, fa créixer molt el llibre.”