Fragment: ‘Alcohols’, de Guillaume Apollinaire

S’acaba de publicar Alcohols, de Guillaume Apollinaire, dins la col·lecció Alabatre de poesia de Labreu Edicions. Aquest clàssic de la literatura universal arriba en una traducció d’Andreu Gomila. L’editorial descriu l’obra com una simfonia poètica polifònica que explora un munt d’àmbits lírics, del vers lliure a l’elegia, de la familiaritat paisatgística renana a l’experimentació, però també el tractament de l’amor i els desenganys i frustracions, que Apollinaire viu d’una manera molt intensa. Guillaume Apollinaire (Roma, 1880 – París, 1918), d’origen polonès, és un dels poetes més destacats de principi del segle XX, ferm promotor del cubisme, l’orfisme i precursor del surrealisme. Durant setze anys, Apollinaire es va dedicar a la construcció d’aquests Alcohols, que es converteixen en una mena de recerca de la modernitat que juga amb la tradició i amb una voluntat de renovació formal de la seva poesia.

Llegiu el primer poema d’Alcohols, “Zona”, de Guillaume Apollinaire (Labreu Edicions).

Andreu Gomila, traductor del llibre, ens parla de l’obra i del poeta:

“És un llibre fonamental, no tan sols per la poesia del segle XX, sinó per la literatura del segle XX. És un llibre on hi ha tot el pensament de la modernitat, d’allò que havia de venir. Apollinaire el publica el 1913, en un moment de canvi brutal, perquè és un llibre que deixa enrere el simbolisme francès tan prominent de Baudelaire, Verlaine, Mallarmé, etc., i fa entrar la poesia al món contemporani. La sensació que vaig tenir quan el vaig llegir per primera vegada fa deu anys o quinze va ser que llegia un llibre que em parlava directament a mi, un llibre que semblava escrit fa dos dies, que l’hauria pogut escriure un contemporani meu.”

“En relació amb les qüestions formals i de fons, Apollinaire enterra, en certa manera, el món antic i ens parla d’un món nou. En certa manera fa com Foix amb el ‘m’exalta el nou i l’enamora el vell’. Apollinaire recull tota una tradició poètica en la seva llengua, el francès, per projectar-la cap endavant. En l’àmbit formal, és un llibre sense puntuació, cosa que és força divertida, perquè es creen associacions molt engrescadores entre sintagmes, però no costa de llegir, perquè hi ha un ritme intern dins els poemes, que fa bo de llegir-los.”

“I en aquests moments foscs i en certa manera trists que vivim, és un llibre que només que en llegeixis dos poemes o tres ja et situa en un nivell d’exaltació que és increïble. Des del poema ‘Zona’, que és el primer, que comença d’una manera espaterrant, fins a l’últim poema, el ‘Vendimiari’. Alcohols és un gran passeig nocturn per París i és un recordatori de la vida d’Apollinaire: hi trobem els poemes que va escriure a La Santé, quan el van tancar acusat de robar la Gioconda al Louvre; hi ha ‘Les Renanes’, que són una suite de poemes preciosa sobre la seva experiència a Baviera; hi ha ‘La casa dels morts’, que és un dels poemes mítics de la història de la literatura; hi ha uns poemes lírics extraordinaris, com ara ‘El pont de Mirabeau’…”

“A mi em sorprenia que ningú l’hagués traduït complet al català, aquest llibre. Només Marià Villangómez n’havia traduït alguns poemes. Per a mi la traducció no ha estat fàcil, sobretot perquè Apollinaire fa unes referències creuades que són molt potents i utilitza unes imatges molt evocadores i molt fortes, i has de saber moltes coses a l’hora de traduir-lo, perquè t’hi has de ficar de cop, perquè després al lector li sigui fàcil. He fet prevaldre el fons davant la forma, sense trair-la gaire, perquè la forma també és important, però sobretot he mirat de mantenir l’expressivitat d’Apollinaire.”