Fràgilment forts

Darrerament, la paraula “cervell” em persegueix. Sempre he considerat que, comparada amb la feina d’un neurocirurgià, la meva és ben poc útil, molt menys indispensable, menys determinant, menys important, en definitiva. Sempre ho he vist així, i ara fa unes setmanes que ho vaig constatar. Jo era asseguda en una d’aquelles cadires incòmodes destinades als acompanyants en les habitacions compartides dels hospitals públics. Estava pintant amb aquarel·les un retrat del meu pare que dormia, convalescent, al llit, a tocar de mi. No en sé, de pintar, no he estudiat mai dibuix, ni disseny, ni belles arts, i no és que hi tingui gaire traça, però com que no n’espero res concret, del resultat, he descobert que és una de les poques activitats que calma el meu frenètic ritme mental. Pinto per ofegar la tristesa, per apaivagar l’estrès, per tornar a mi, al centre, per no plorar, per practicar el difícil exercici de ser, plenament, en l’ara i l’aquí. I per tots aquells motius vaig treure llapis i pinzell. Estava dibuixant el cap del pare, la seva cicatriu de més de seixanta grapes, quan va entrar el neurocirurgià que l’havia operat pocs dies abans, d’urgència, i que va salvar-li la vida en una intervenció d’alt risc. Amb una serenitat envejable, l’home es va acostar per veure què dibuixava.

—M’agrada molt. Si me’l regales, a canvi t’ensenyo el cervell del teu pare —va deixar anar amb un somriure amable.

Jo vaig quedar astorada perquè és la proposta d’intercanvi més curiosa que m’han fet mai. Soc aprensiva, però molt curiosa, també, i malgrat la basarda que em feia la idea, sabia que segurament mai més no tindria l’oportunitat de veure per dins el cap del meu progenitor. Abans que pogués respondre res, el pare es va despertar i amb paraules lentes va reclamar el seu dret de quedar-se el meu dibuix. Van barallar-se de broma i el neurocirurgià finalment em va ensenyar la fotografia del cervell que havia fet en plena operació. Vaig mirar les mans del doctor detingudament, les mans de l’home que, gràcies a la seva professionalitat i destresa, havia salvat la vida del meu pare. Vaig abocar el meu agraïment i la meva admiració cap a aquell per a qui el meu pare era un pacient més, i aquella intervenció havia estat una intervenció més entre el centenar que deu fer anualment. No crec en els miracles, però us juro que en aquell moment hi vaig creure. Pensant-ho fredament, en aquella imatge hi havia concentrada una doble definició de l’ésser humà: tota la nostra fragilitat i alhora tota la nostra fortalesa. Em va semblar un miracle que haguessin obert la closca al pare i que no tan sols continués viu, sinó que, a més, pogués parlar, moure’s i existir, recuperant a poc a poc totes les facultats cognitives. Tot plegat em semblà gairebé tan prodigiós com allò que vaig llegir ahir, mentre cuidava el pare, que ja torna a ser a casa: “El cap de neurocirurgia de l’Hospital de Bellvitge celebra l’èxit d’una operació pionera: l’extirpació d’un tumor cerebral que no ha afectat la capacitat de jugar a escacs del malalt.” Havia sentit parlar d’intervencions similars en què s’aplica allò anomenat “mapatge cerebral”, destinat, sobretot, a conservar en els pacients la funció del llenguatge, i sabia de casos de músics a qui havien fet tocar el seu instrument mentre els operaven. Però ara, en un avenç inèdit a tot el món, en un hospital públic català, han aconseguit de fer realitat el desig d’un escaquista que tenia un tumor cerebral maligne, i em sembla meravellosament insòlit. El pacient va mostrar una gran preocupació per saber si, en cas de salvar-se, podria continuar jugant a escacs, la seva gran afició. L’equip mèdic va fer del seu desig un desafiament i van començar una recerca insòlita que pretenia detectar les parts del cervell que s’activaven quan es juga a escacs. Van estudiar amb minuciositat què passa cap endins quan es fan partides d’aquest joc fins a trobar el punt clau del cervell on resideix l’habilitat dels escaquistes, una zona situada a la circumvolució supramarginal esquerra del cervell. Dins la sala d’operacions, en ple procés d’extirpació, van mantenir el pacient despert, amb anestèsia local, perquè anés fent jugades d’escacs mentre li treien el tumor. I tot plegat ha resultat un èxit: l’home s’ha salvat, pot jugar al seu joc preferit i, a més, manté la puntuació Elo, el sistema de classificació dels escaquistes, que tenia abans de la intervenció.

El pare no podrà conduir fins d’aquí a un any, de manera que ara sóc una de les seves conductores. Mentre el duia de casa seva a casa meva, on ara en tinc cura, recordo una escena que em fa pensar, novament, en cervells i neurocirurgians: la meva àvia paterna, la mare del meu pare, va morir d’un tumor al cap; no pas de cop, es va estar uns quants dies a l’hospital mentre diversos equips mèdics decidien si l’operaven per mirar de salvar-la o si no valia la pena d’intervenir-la. Durant aquelles setmanes incertes, un dia vam anar a sopar amb el pare i la mare en un restaurant i, tot d’una, se m’acosta un home, em saluda i em diu que havíem sopat junts en una taula compartida mesos enrere. Mentre el meu cervell activava la part de la memòria per mirar de quedar bé, mon pare s’aixeca de taula:

—No sé de què coneixes la meva filla, però jo a tu sí que et conec. Ets el neurocirurgià de Bellvitge que porta el cas de la meva mare.

Aquell home va esbatanar els ulls tant com jo i, en una escena sorprenent que recordo vívidament, es va treure un paper de la butxaca.

—Fa dies que porto aquesta imatge del cervell de la teva àvia a la butxaca. Si no t’ho creus, demana-ho a la meva dona. Estic obsessionat a poder-la operar perquè crec que la podríem salvar.

La seva esposa em va confirmar que feia setmanes que no dormia i que mirava de convèncer la resta d’equip mèdic per tirar endavant un procés d’operació pioner. Aquella confessió emocionant em va obrir la porta a la intimitat dels professionals mèdics. Sovint m’hi enfado, amb els metges, amb la seva falta d’empatia, amb la seva fredor, però reconec que hi ha situacions que per força t’hi reconcilien, com ara la imatge d’aquell neurocirurgià preocupat pel cas de la meva àvia. Evidentment, tant el cirurgià que va operar l’escaquista com el que volia operar l’àvia veuen en una intervenció una oportunitat d’aprendre i de millorar, però a vegades la medicina també es fa des de la cura i des d’allò mínimament personal i cal reconèixer-ho.

Som a dins el cotxe, amb el pare, i sona “Cervell vs. cor”, de Pau Vallvé (ja us he dit que la paraula “cervell” em perseguia). Jo apujo el volum.

—Aquesta cançó es va publicar fa uns quants dies, mentre eres a l’hospital.

Tots dos escoltem el tema que fa dies que em remou, especialment els versos que diuen “quan hi ha dubte entre el cervell i el cor, l’estómac és la clau. Un any ple de grans decisions, de canvis i avançar”. La música ens parla directa a l’ànima i el pare, que acaba de descobrir el cantant i n’ha quedat enamorat, me’n demana més, de cançons seves. Sona “Això ja està” i, mentre la lletra diu “Això ja està, sembla que això ja està, quina il·lusió!, quina alegria!, s’ha acabat mirar enrere, ara només podem mirar endavant”, agafo la mà del pare, que està visiblement emocionat, somrient malgrat la por que encara duu al cos. Observo de reüll la seva cicatriu al cap, que ens recorda que “La vida és ara i aquí”, que som poderosament forts i alhora terriblement fràgils i que avui hi som i demà, malgrat la professionalitat dels nostres metges de la pública, potser ja no hi serem.