La fragilitat estructural de la nova transició catalana

La desconnexió dels catalans amb la classe política del país comença a cristal·litzar. Per si no n’hi hagués prou amb el 48,7% d’abstenció en les darreres eleccions al parlament, el nou baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió ho adoba amb xifres eloqüents. Un 70% dels enquestats diu que se sent poc o gens satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia, i la insatisfacció amb la política és el problema més esmentat de tots, d’un 16%, per davant fins i tot de l’accés a l’habitatge. El desencís amb la política institucional és extraordinari: quan l’enquestador demana quin partit està més capacitat per a resoldre les relacions Catalunya-Espanya, mantenir l’ordre i la seguretat pública, impulsar el creixement econòmic o reduir la pobresa i les desigualtats socials, en tots quatre casos la resposta més freqüent és “cap”. Tot i la campanya per menystenir l’abstenció, el 33% dels qui no van votar diu que va ser perquè no els representava cap opció, i el 17%, com una forma de protesta contra els polítics i el sistema. Fets els càlculs, es tractaria de 849.000 persones en el primer cas i 437.000 en el segon. El PSC va aconseguir 882.000 vots, el 12 de maig.

Les enquestes cal agafar-les amb pinces, i aquests equivalents quantitatius són una pura estimació matemàtica, però la consolidació de l’abstenció significa que, pel cap baix, hi ha més d’un milió de persones que voldrien votar i no ho fan perquè no se senten interpel·lats pel sistema polític actual a Catalunya. Un país amb més de dos terços de la població descontenta amb el funcionament de la seva democràcia és un país paralitzat políticament, encallat, en què la forma del govern i la distribució del poder no tenen prou acceptació. La cruesa d’aquest retrat és incompatible amb el triomfalisme dels socialistes la nit electoral, quan Salvador Illa va celebrar que Catalunya havia decidit d’obrir una nova etapa d’estabilitat, sense conflicte ni estridències. Si una cosa sembla clara, veient les dificultats que té Illa per a ser investit, i veient que ni tan sols ha tingut la gosadia de presentar-se a la investidura, és que aquesta nova etapa pot infondre ara per ara un gran avorriment en l’atmosfera, però que els seus fonaments s’assenten damunt d’un terra fangós molt inestable. Una altra dada: de l’1 al 10, la mitjana de satisfacció amb el resultat electoral és d’un 4,6.

Tal volta així s’entén millor la por que té Esquerra de fer cap pas en fals. Aviat, Marta Rovira haurà de passar dues proves de foc molt delicades: primera, l’entrada al govern de Jaume Collboni, a Barcelona, ara com ara ajornada sine die per l’afluència de militants al congrés que ho havia de discutir; i segona, un possible acord per a la investidura d’Illa a la Generalitat. Tret que la direcció s’empesqui una manera d’imposar-les, totes dues decisions hauran de passar pel filtre d’uns militants com més va més enrabiats. La trama del joc brut sobre els cartells dels germans Maragall eixampla l’esquerda entre la direcció nacional i les bases. També ho fa la frustració dels qui han estat en càrrecs aquests darrers anys i ara, desposseïts, volen canvis visibles en l’estratègia del partit. La llei que “els llençols s’han de rentar a casa”, a banda de revelar una concepció profundament antidemocràtica de la política, mira d’estroncar l’hemorràgia de les veus crítiques que puguin començar a protestar. És difícil que funcioni: tant si la majoria de militants aprova un pacte amb els socialistes com si les bases es revolten i ho impedeixen o si la direcció frena i força la repetició electoral, els republicans tenen mala peça al teler.

Com que la desconnexió i la insatisfacció amb la política catalana es van tornant estructurals, i això, en gran manera, té a veure amb l’arraconament de la independència, els partits independentistes es mouen a les palpentes i han perdut la capacitat de calibrar ben bé què els pot fer revifar i què els pot acabar d’enfonsar. No tan sols els deu escons de Joan Puigcercós l’any 2010 demostren que la desfeta encara pot anar més enllà. Les enquestes del 12 de maig deien que Esquerra és el partit amb els votants més temptats de votar-ne un altre, i ara el nou baròmetre apunta que la volatilitat es va fent endèmica. La vella fidelitat a un sol partit s’evapora. Deixant de banda la franja de votants de divuit anys a vint-i-quatre, que tan sols ha pogut votar en dues eleccions al parlament, l’enquesta confirma que, com més joves els votants, més han canviat de vot. El 49% dels més grans de seixanta-quatre anys ha canviat de vot; el 55% dels qui tenen entre seixanta-quatre anys i cinquanta, també; i el 61% dels qui en tenen entre quaranta-nou i trenta-cinc; i el 63% dels qui en tenen entre trenta-quatre i vint-i-cinc. Un detall: el primer vot, per a la majoria dels qui ara tenen vint-i-cinc anys, va ser el Primer d’Octubre.

Aquesta progressió creixent del canvi de vot també s’explica, sens dubte, pel trencament del bipartidisme a partir del 2015 i pel sorgiment de nous partits aquests darrers anys –Ciutadans, Solidaritat, la CUP, Vox, Aliança. És veritat, però és una explicació incompleta. El procés no ha estat cap parèntesi, cap període excepcional després del qual tot ha tornat on li pertocava: l’efervescència popular de l’independentisme, que va comportar la ruptura de la vella Convergència i Unió i l’espanyolització del PSC, ha dut una fragmentació al parlament que fa el vot menys captiu i més depenent dels discursos amb què es mira de convèncer la gent. L’experiència del vot tàctic, del “vot de la teva vida” i del vot per esgarrapar-ho tot, ha anat esmicolant la litúrgia del vot com un ritual reiterat. Haver agitat les aigües de l’oasi autonòmic fa que els partits puguin donar per descomptats menys vots que no pas abans. Les narratives dels dirigents independentistes han perdut la capacitat de mobilitzar i, sobretot, de definir la conversa política. L’amnistia, que s’ha venut com una gesta, ha passat sense pena ni glòria; la solitud de Marta Rovira a la plaça de Vic, després de sis anys d’exili, és una metàfora molt gràfica de la desconnexió emocional dels ciutadans.

L’hàbit que la vida institucional sigui l’epicentre dels titulars i de les tertúlies potser dóna als dirigents la falsa sensació que tenen el bou agafat per les banyes, però cada dia l’hi tenen menys. Illa guanya per inèrcia però no té cap més aliment que el desgast de Junts i d’Esquerra. La promesa del retorn del president Carles Puigdemont i l’assumpció pública que està disposat que el detinguin, després d’haver construït el seu llegat al voltant de la incapacitat espanyola de detenir-lo, és en part un reflex d’aquest acorralament: cremar totes les naus per dominar el relat. Ara bé, si la paradoxa d’Illa és que només pot esperar, la paradoxa de Puigdemont és que el seu espai, per sobreviure el malestar independentista, ha contribuït a desplaçar el debat. D’ençà del març del 2022, la immigració i la inseguretat ciutadana han escalat moltes posicions en les preocupacions dels votants. Puigdemont potser espera que un hipotètic pas per la presó el reforci o el legitimi, però el fruit que això tindria en l’eix nacional és dubtós, perquè, mentrestant, tothom, fins i tot Junts, empeny el debat cap a una altra banda. Empènyer el debat cap a unes qüestions sobre les quals els votants consideren que “cap partit” no pot resoldre potser ajuda a sortir del pas, però a llarg termini és posar-se a la gola del llop.

La situació és delicada, encara que l’ensopiment general ho dissimuli. El PSC, amb el menyspreu sistemàtic de Pedro Sánchez i el xantatge d’Illa, i Junts, amb les acusacions constants de traïdoria, han arrossegat Esquerra cap a un carreró sense sortida en què tots tres hi poden sortir perdent. La condició perquè funcioni la nova transició és amagar que el Parlament de Catalunya no té cap marge de sobirania i que les competències no es corresponen amb l’ambició dels ciutadans. Per poder mantenir la il·lusió que el sistema polític és prou divers i que permet la competició lliure d’idees o discursos, tant Junts com els socialistes necessiten que Esquerra no s’esbocini del tot, encara que sembli paradoxal. Per poder-se posar tots d’acord en les qüestions de model de país en què coincideixen sense que sorgeixin alternatives més perilloses, els republicans han de representar alguna cosa i no poden ser reduïts a cendres. Per això ni els uns ni els altres no han fet sang del cas dels cartells dels germans Maragall. Per això només parla Rovira. La prova que la política catalana és en un punt molt fràgil és que el col·lapse del partit que avui té més butlletes de col·lapsar té un gran potencial per a desestabilitzar el sistema.