23.03.2023 - 21:40
Després de mesos de retrets i estira-i-arronses entre el PSOE i Unides Podem, el primer de gener passat va entrar en vigor la mesura estrella del govern espanyol per a fer front a l’augment del cost de vida: la rebaixa de l’IVA dels aliments bàsics. El va reduir d’un 10% a un 5% en productes com l’oli i la pasta i el va eliminar en productes de primera necessitat que fins aleshores tributaven al 4%. Aquest segon grup inclou la farina, el pa, la llet, el formatge, els ous, les fruites, les verdures, les hortalisses, els tubercles i els llegums.
Tanmateix, tres mesos i mig més tard, els efectes d’aquesta rebaixa continuen sense fer-se notar a les butxaques dels consumidors. Després d’un descens lleuger durant el mes de gener, el preu dels aliments va créixer d’un 16,6% interanual al llarg del febrer, l’increment més gran de les darreres tres dècades. Ni tan sols els aliments bàsics –precisament els que el govern espanyol ha cercat d’abaratir amb la rebaixa de l’IVA– han escapat aquesta espiral alcista: al març, sense anar més lluny, gairebé un de cada tres s’encarí, segons un informe de Facua. És una proporció encara més gran que no pas al febrer, quan gairebé un aliment bàsic de cada cinc va registrar un augment de preu. Què explica, doncs, aquesta dissonància entre els objectius del govern espanyol i els resultats del mercat?
La inflació alimentària, desbocada
El fracàs de la rebaixa de l’IVA seria més fàcil d’entendre si, aquests darrers mesos, la inflació general hagués continuat creixent al ritme que va créixer durant la primera meitat del 2022. Però això no ha estat pas així: d’ençà del pic d’un 10,8% registrat el juliol de l’any passat, l’índex de preus de consum a l’estat espanyol ha caigut progressivament fins a estabilitzar-se al voltant d’un 6% els darrers tres mesos. Encara més sorprenent és el fet que, en aquest mateix període, el preu de la gran majoria d’inputs a què originalment s’atribuí l’augment de la inflació alimentària s’ha mantingut estable (com és el cas del plàstic, el cartó i el vidre) o bé ha caigut directament (com és el cas de l’energia, els cereals i els fertilitzants).
Una explicació possible sobre la persistència de la inflació és l’efecte temporal d’ajust que sovint s’observa entre la caiguda en el cost d’un input específic (com ara l’energia) i la translació d’aquesta caiguda en el preu final de la resta de productes afectats pel cost d’aquest input. Un altre factor que pot ajudar a entendre l’alça dels preus dels aliments, tal com defensa el Ministeri d’Economia espanyol, és la reducció de la producció alimentària durant l’hivern arran de les condicions climàtiques desfavorables registrades a bona part de la península Ibèrica.
Però cap d’aquests dos elements –sigui per si mateix o sigui en conjunció– no sembla que expliqui del tot per què la inflació alimentària no tan sols continua creixent sinó que, a més, es manté tan més alta que en la resta de sectors que han registrat augments de preu aquest febrer. Perquè el lector se’n faci una idea: la restauració, el sector que registrà el segon augment de preu més gran en les darreres dades de l’Institut d’Estatística (INE) espanyol, s’encarí d’un 7,5% al febrer. És menys de la meitat que no el 16,6% que registrà l’alimentació.
La bonificació dels carburants, un precedent incòmode
La constatació d’aquesta diferència obre la porta a una possibilitat alternativa: que els preus dels aliments, tot i l’efecte combinat de la rebaixa de l’IVA i la davallada de la inflació general, continuï sense baixar perquè els grans distribuïdors no vulguin deixar passar l’oportunitat de fer caixa, tot apujant els preus artificialment per a embutxacar-se part de la rebaixa de l’IVA. Ho defensen organitzacions de protecció del consumidor com ara Facua, que al gener denuncià que quatre cadenes de supermercats –un sector que l’any passat registrà beneficis rècord al mercat espanyol– no havien repercutit la rebaixa de l’IVA en més d’una desena de productes bàsics. Dues de les cadenes assenyalades, Carrefour i Alcampo, en corregiren els preus arran de la denúncia de l’organització, però mantingueren el preu sense rebaixa en altres productes que l’organització no havia inclòs en la seva denúncia original.
De fet, és una dinàmica que ja es va observar l’any passat al mercat espanyol amb l’entrada en vigor de la bonificació de vint cèntims als carburants, dels quals quinze anaven a càrrec de l’erari públic i cinc anaven a càrrec de les gasolineres. Durant les setmanes següents, les grans distribuïdores apujaren els preus del carburant en una mitjana de cinc cèntims per a recuperar el cost de la rebaixa i augmentar els seus marges. Ho va revelar un estudi fet per un grup d’experts en economia entre els quals es troba Jordi Perdiguero, professor d’economia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Els autors, en aquest sentit, apuntaven que això havia estat possible perquè el poder de mercat en el sector de la distribució de carburants està molt concentrat, cosa que deixa els consumidors amb poques alternatives a l’hora de cercar preus més competitius. Precisament, aquest grau de concentració empresarial s’observa també en el sector dels supermercats a l’estat espanyol, on cinc grans empreses (Mercadona, Carrefour, Lidl, Dia i Eroski) acaparen gairebé la meitat del mercat.
Si bé reconeixen que l’espiral inflacionària del darrer any les ha obligades a apujar els preus, les grans cadenes del sector matisen que l’augment dels preus dels aliments no respon a cap afany lucratiu, sinó senzillament a la necessitat de preservar els marges de benefici en una conjuntura econòmica adversa. Ho defensà la setmana passada el president i màxim accionista de Mercadona, Juan Roig, en la presentació dels comptes anuals de la cadena. “Hem apujat els preus una bajanada; si no, hauria estat un desastre”, va dir l’empresari, que també va revelar que Mercadona havia batut el seu màxim històric de facturació l’any 2022.
El PSOE i Podem, enfrontats pel rol dels supermercats en la inflació
La responsabilitat de les grans superfícies en l’augment desbocat de la inflació alimentària ha obert una nova crisi entre els socis de coalició del govern espanyol, el PSOE i Podem. Per part dels socialistes espanyols, tant la ministra d’Economia, Nadia Calviño, com el ministre d’Agricultura, Luis Planas, han atribuït repetidament la situació a les dinàmiques naturals dels mercats, que veuen capaços d’autoregular-se sense necessitat d’intervenció estatal. Planas va convocar aquest febrer una reunió extraordinària de l’Observatori de la Cadena Alimentària amb representants dels supermercats, la distribució, la indústria i el sector primari per a abordar l’evolució dels preus dels aliments, però la trobada fou purament consultiva i es tancà sense cap acord de transcendència. Els dies anteriors, el ministre havia felicitat els supermercats per haver-se comportat “de manera correcta” arran de l’espiral de preus i havia dit que cadascú feia allò que havia de fer per mantenir els preus a ratlla.
Molt menys conciliador s’ha mostrat el soci minoritari de la coalició, Podem, que ha atribuït repetidament la cronificació de la inflació alimentària a l’avarícia de les grans superfícies. El coportaveu de la formació a l’estat espanyol, Pablo Fernández, resumí així el parer de la formació quan li van demanar per la reunió de Planas. “No es pot pactar amb aquells qui són el problema. Els preus no pugen sols, els incrementen els propietaris de les grans superfícies que són paradigmes del capitalisme despiadat, especuladors, i la solució no pot passar per pactar amb els especuladors.” Quant a la rebaixa de l’IVA, la formació ha demanat de fer un seguiment exhaustiu dels preus als supermercats perquè el descompte “no sigui a més glòria de les grans distribuïdores”.
El mirall francès deixa en mala posició el govern espanyol
Rere la disputa entre el PSOE i Podem es troba la qüestió de la transparència en les cadenes de proveïment del sector de l’alimentació. En el passat, l’Observatori de la Cadena de Valor del Ministeri d’Agricultura havia permès d’escatir amb certa precisió quin marge obtenien cadascun dels agents involucrats en la producció, distribució i comercialització d’un aliment. Però d’ençà que el govern espanyol desmantellà el programa fa dos anys, determinar quant guanya cadascuna de les peces de la cadena de valor dels aliments s’ha tornat pràcticament impossible.
La manca de voluntat política del govern espanyol per a investigar el rol dels grans distribuïdors en l’espiral alcista dels preus de l’alimentació contrasta amb la tenacitat del govern francès en aquesta qüestió. Després d’haver registrat una inflació alimentària d’un 14,5% al febrer, a començaments de març el govern francès va arribar a un acord amb els principals supermercats de l’estat per a confeccionar una “cistella antiinflació”: un conjunt d’aliments bàsics que mantindran “el preu més baix possible” els mesos vinents.
Segons que explicà el ministre d’Economia francès, Bruno Le Maire, en la presentació de la iniciativa, aquesta rebaixa s’aconseguirà a còpia de la reducció dels marges dels distribuïdors (no pas dels marges dels agricultors o els industrials), i els serveis antifrau francesos vetllaran perquè aquest equilibri es mantingui. El Ministeri d’Economia, segons que afegí Le Maire, publicarà cada trimestre les xifres dels marges dels agricultors, productors i distribuïdors “perquè tot es faci amb transparència”.
Preguntat sobre la possibilitat de rebaixar l’IVA dels aliments de primera necessitat per a abaratir-ne el preu final, el ministre es mostrà taxatiu. “És una solució fàcil”, va dir. I va afegir: “Però costa molt a les finances públiques i no aporta res al consumidor.”
