24.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 25.03.2024 - 09:28
L’eurodiputat Adrián Vázquez va arribar a la secretaria general de Ciutadans amb l’encàrrec de ressuscitar un partit en plena agonia, després de les desfetes d’Albert Rivera i d’Inés Arrimadas. Un any després, el partit espanyolista –assetjat pels deutes i els revessos electorals– ha tancat la seu del carrer d’Alcalá de Madrid i ell ha hagut de col·locar els retalls de la seva carrera en una capsa de cartó. La premsa espanyola el va definir com “el flagell” de l’independentisme, però l’última esperança de Ciutadans s’ha dissipat com una boirina.
Los catalanes y el conjunto de los españoles merecían construir una alternativa constitucionalista fuerte y amplia. El momento es gravísimo y por eso lo hemos intentado hasta el final. Lamentablemente, no ha sido posible.
Muchas gracias a tantos por tanto. Ha sido un honor. pic.twitter.com/EhlAVd0iil
— Adrián Vázquez Lázara 🇪🇦🇪🇺 (@AdrianVL1982) March 22, 2024
Tanmateix, un dia abans de plegar, Vázquez, amb un to de perdonavides, havia menystingut el dirigent de Ciutadans a Catalunya, Carlos Carrizosa, contrari a les seves pretensions d’integrar la formació a les files del PP. “Quan es negocia alguna cosa de la teva comunitat ho sents com a propi, i és normal que la gent es posi nerviosa i vulgui definir els marcs d’una negociació on no hi és, a través dels mitjans”, va dir.
Hores més tard, les negociacions amb el PP van fracassar i Vázquez va lliurar el seu cap al comitè nacional de Ciutadans, en què també hi ha Carrizosa. Altiu quan el vent bufava de cara, el dirigent va decidir d’amagar-se i va anunciar la dimissió en un comunicat a Twitter: “Com que no puc oferir el meu compromís en una causa en què no crec, ni vull ser un obstacle per als meus companys, he decidit de fer un pas al costat.”
Vázquez, que havia admès que l’avançament electoral l’havia agafat a contrapeu i en posició de debilitat, feia dies que negociava amb la secretària general del PP, Cuca Gamarra, un “front ampli” –a la pràctica, una absorció– amb vista a les eleccions de Catalunya i les europees. Tanmateix, l’obsessió per decidir-ho tot a Madrid –per més irònic que soni– havia derivat en una guerra civil entre les direccions espanyola i catalana.
“Què significa la integració?, em portaran a mi o a un altre company lligat i emmordassat a les llistes del PP?”, li va recriminar Carrizosa en una entrevista a RTVE. “Només hi ha un quid: el PP vol matar-nos aquí o ampliar el ventall. No entenc per què Vázquez es deixa matar”, va afegir.
☕ Carrizosa considera "intoxicacions" que apareguin els noms de Rivera i Arrimadas per les catalanes | @carrizosacarlos @CiutadansCs
🗣️ "Només hi ha un quid: el PP vol matar-nos aquí o ampliar el ventall. No entenc per què Vázquez es deixa matar"
📲 https://t.co/MrTxQlnBeM pic.twitter.com/gYkk2Qpygb
— Cafè d'idees (@cafedidees_rtve) March 22, 2024
Un fracàs rere un altre
La història política de Vázquez és la d’un auge fulgurant, però també la d’un cúmul insostenible de fracassos. El 2019, després d’anys d’assessor –era home de màxima confiança d’Albert Rivera–, va ocupar el vuitè lloc a les llistes de Ciutadans al Parlament Europeu, en què va aconseguir d’entrar de rebot gràcies al repartiment d’escons posterior al Brexit.
A l’eurocambra es va convertir en un dels rostres més coneguts de l’espanyolisme perquè com a president de la Comissió d’Afers Jurídics (JURI) –l’encarregada de vetllar per la immunitat dels eurodiputats– va fer mans i mànigues, sense gaire sort, per boicotar l’activitat parlamentària de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.
Durant el procés de suplicatori, Vázquez va reivindicar fins a l’extenuació la seva neutralitat, fins i tot amb un punt teatral a les conferències de premsa. “No sóc cap jutge, això només és un procés parlamentari”, repetia. No obstant això, la seva dèria amb els eurodiputats de Junts i la seva essència antiindependentista sempre acabaven aflorant.
En aquest sentit, incapaç de controlar-se, va rebentar la seva aparença de neutralitat i va fer declaracions contra Puigdemont, Comín i Ponsatí. Per si no n’hi hagués prou, va permetre la filtració al diari ABC de l’informe del ponent, el neonazi Angel Dzhambazki, fet que va dinamitar la confidencialitat del procediment.
El març del 2021, un Parlament Europeu dividit va avalar el suplicatori, però l’actuació de Vázquez no va passar desapercebuda. El TJUE sentenciarà aviat –previsiblement, al maig– si es van cometre irregularitats o no, però el maig del 2022, el vice-president del tribunal, Lars Bay Larsen, va advertir que el dirigent de Ciutadans havia actuat de manera esbiaixada i amb manca d’imparcialitat.
“El comportament del ponent i del president de la comissió JURI al qual es refereixen els recurrents pot demostrar prima facie una parcialitat o un prejudici personal envers ells”, argumentava el jutge en la resolució que retornava de manera cautelar la immunitat als eurodiputats.
Atrapat en un cul-de-sac, Vázquez encara va intentar un altre tripijoc per provar de furtar-los les actes. El juliol del 2022 va convocar una conferència de premsa i va dir que la comissió JURI no havia pogut verificar les seves credencials perquè la JEC no els havia enviat tota la documentació. De fet, el dirigent de Ciutadans va voler involucrar-hi la presidenta de la cambra, Roberta Metsola, però li va sortir el tret per la culata.
Frustrat, aquest estiu passat, va esclatar definitivament contra Puigdemont, Comín i Ponsatí. “Els hem deixat fer el pallasso, els hem deixat intoxicar, tenen l’acta aquí [al Parlament Europeu], on no han fet cap mena de feina legislativa. Perquè són tres pàries que estan sense grup polític”, va dir en una entrevista a RAC 1. La realitat és que tots tres esgotaran la legislatura i també es podran presentar a les eleccions a Catalunya.
En canvi, Ciutadans, segons els sondatges, no entrarà parlament per primera volta en gairebé quinze anys. Davant l’abisme, Vázquez tan sols va ser capaç de proposar dues alternatives: negociar la rendició amb el PP i impugnar la candidatura de Puigdemont a la JEC. La primera ja ha descarrilat, i la segona, si s’acaba formalitzant, també.
L’amnistia i la immersió
Derrotat en la batalla de les actes, Vázquez ha dedicat els darrers mesos de la legislatura a aferrar-se a uns altres temes fetitxe per l’espanyolisme, com ara la llei d’amnistia i la immersió lingüística. Ara fa uns quants dies, va celebrar l’informe no vinculant de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu (PETI) –redactat per eurodiputats ultres– contra l’escola en català. En cap moment va recordar que ni el PETI ni la Comissió Europea tenen competències en matèria d’ensenyament.
“Un triomf a Europa i una gran feina de Ciutadans. Un vot que dignifica els drets de milions de catalans que avui són considerats estrangers a la seva terra, relegant l’escolarització en la seva llengua oficial i materna a dues hores la setmana”, va piular. Així es va voler atribuir la gestació de l’informe, que no hauria estat possible sense la instrumentalització del comitè per part de la seva presidenta, l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat.
Un triunfo en Europa y gran trabajo de @CS_Europa
Un voto que dignifica los derechos de millones de catalanes que hoy son extranjerizados en su tierra, relegando la escolarización en su lengua oficial y materna a dos horas a la semana.
La educación debe ser un espacio de… https://t.co/HYQVBB5F9m
— Adrián Vázquez Lázara 🇪🇦🇪🇺 (@AdrianVL1982) March 19, 2024
En qüestions com ara l’amnistia i la immersió, Vázquez ha trobat una mena de refugi on amagar-se de la desintegració del seu partit. En les eleccions del 28-M, Ciutadans va aconseguir uns resultats desastrosos i va desaparèixer de la majoria d’ajuntaments i parlaments. De fet, la seva mà dreta a la direcció, Patrícia Guasp, va plegar després d’estimbar-se en les eleccions de les Illes.
La condemna final a l’ostracisme va ser la decisió de no presentar-se a les eleccions espanyoles del 23-J. Sense representació al congrés i al senat espanyols, el partit fa mesos que agonitza sense rumb i ofegat pels deutes. “Vam coincidir que no hi havia res a fer amb el partit en què militàvem, que havia estat un suïcidi col·lectiu no presentar-nos, una immolació al servei dels interessos personals del secretari general [Adrián Vázquez] i vam decidir de fer foc nou”, va explicar l’ex-diputat Edmundo Bal, que encara va afegir: “El final ha estat patètic.”
