Fra Valentí Serra: “Les plantes són antibiòtics naturals”

Fra Valentí Serra i Fornell (Manresa, 1959), religiós caputxí, sacerdot i doctor en Història, estudia i dóna a conèixer l’aportació franciscana i caputxina a la cultura popular, en temes com el pessebrisme i les tradicions religioses, herbes remeieres i agricultura monàstica. D’ençà de l’any 1987, és l’arxiver provincial dels caputxins i director de la Biblioteca Hispano-Caputxina. És redactor del calendari de pagès, agrari i astronòmic L’ermità, i col·laborador del setmanari Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, amb seccions sobre herbes remeieres, horticultura i cuina caputxina. Acaba de publicar el llibre Entrem dins del pessebre i és autor també de Tornar als remeis de sempre i El llibre de la mel, tots editats per Edicions Morera.

Són tan sols tres exemples de la tasca prolífica d’aquest frare que desperta texts que romanien adormits en manuscrits. Ho fa del convent de Sarrià estant, on conviu amb una quinzena de germans caputxins que ja tenen a punt els seus pessebres, amb vegetació natural i llums que hi donen caliu. Ell se n’ocupa. N’ha compost un al claustre, recolzat al pou que, des del mig de l’espai exterior, dóna harmonia a un jardí amb flors diverses i plantes remeieres, com les que envolten també el gran hort conventual, amb arbres, i més vegetació que neix per fer el bé. I, presidint l’espai de conreu, la figura de Sant Francesc d’Assís, patró de l’ecologia.

—Som al temps dels pessebres, naixements, betlems i fires de tot allò que engalana les llars per Nadal. Les esglésies són buides, però hi ha encara molta afecció a visitar les paradetes de Santa Llúcia.
—Sí, malgrat el secularisme i la descristianització a Europa, s’ha mantingut aquesta tradició, fins i tot entre els no-practicants assíduament, perquè forma part de l’ànima del nostre poble, i seria difícil que es perdés. El papa Francesc, en una visita a la població italiana de Greccio, on hi ha el santuari del pessebre, va demanar que no es perdés la tradició. Fer el pessebre a casa, amb la intervenció de tota la família, sobretot dels infants, és un punt molt important de la fe cristiana, perquè en els moments que vivim, ens recorda que hi ha un Déu bo que ens estima.

—Quina ha estat l’aportació franciscana en la tradició pessebrista?
—L’any 1223, Sant Francesc d’Assís va representar a Greccio el primer pessebre vivent. Tres anys abans, havia quedat impressionat en la visita a Terra Santa, i passant per la vall de Rieti –a una hora i mitja al nord de Roma– va veure unes coves que li varen recordar Betlem. L’any que ve farà vuit-cents anys, per això hem fet ara el llibre, on s’explica també que el primer pessebre franciscà amb figures, tal com el coneixem avui, es va fer a Nàpols l’any 1330. A Mallorca es venera des del segle XV, i a Catalunya, els franciscans fomenten el pessebre familiar domèstic des dels segles XVIII i XIX. Ara fa cent anys, el caputxí Basili de Rubí, autor del llibre Art pessebrístic, va vindicar el pessebre català, que reprodueix el paisatge i costums d’aquí, amb elements naturals com soques, rabasses, suro, molsa…

—La figura del caganer ningú la descuida.
—Tot i que no hi és, ni de bon tros, en l’origen del pessebre, és de molt final del segle XVIII i principi del XIX. Al caganer li han donat un protagonisme exagerat i groller, excessiu. Hi surt, perquè hi surt tot, per mostrar que el pessebre ho recull tot i tothom, faci el que faci, també personatges que continuen fent com si res. El caganer és també a la tradició pessebrista de Nàpols, i a Múrcia tenen també els seus cagones, però el personatge més característic del pessebre català i mallorquí és el pastor assegut davant la foguera, bufant el seu foc. També hi són el pastor que llesca el pa per preparar les sopes i el que fa l’allioli de codony. El pessebre reflecteix molt bé la realitat en la qual neix Jesús: pobre entre els pobres, amb totes les incomoditats de la pobresa, enmig de l’olor dels fems dels animals. El bou i la mula li donen escalf amb l’alè. Les nadales descriuen els personatges autèntics del pessebre i les ofrenes que porten al Messies, com panses, nous, olives, mel i mató, les postres de pastor.

—A la mel li heu dedicat també un bon treball: El llibre de la mel. Apicultura popular i plantes mel·líferes. Hi descriviu les propietats de les principals plantes mel·líferes i els seus beneficis, i defenseu les abelles com a garantia de vida.
—Sense les abelles no podríem viure, gairebé. Elles pol·linitzen les plantes de l’hort, d’on surt més d’un terç dels aliments que ingerim a taula. Perquè hi hagi bones verdures, hi ha d’haver abelles a prop. La desbandada d’abelles, per la contaminació, l’ús de pesticides i l’excés de monocultius, fa perillar la subsistència humana mateixa, la vida i feina de les abelles és importantíssima. La mel és l’edulcorant més antic que hi ha, i no caduca mai. Té moltes propietats, per a ferides, amb infusió i ungüents, per a conduir principis d’altres plantes, i també és vitalitzadora. La més comuna és la de mil flors, però després cada mel específica té unes propietats concretes, segons la flor de la qual prové.

—Per exemple?
—La mel de timó va molt bé per combatre la faringitis, l’afonia i la tos convulsiva, i també desinfecta i cicatritza ferides. I la mel de til·ler es recomana per al bon funcionament dels budells, tonifica l’estómac i combat el mal de cap i l’arterioesclerosi. El pol·len ajuda a augmentar les defenses de l’organisme, el pròpolis és una font molt important d’antioxidants, i la gelea reial, presa, és eficaç en casos d’hipertensió i, usada externament, va bé per als èczemes. Els caputxins som pioners d’una apicultura de tarannà ecològic, bresquem amb el fum del marduix, que no és agressiu. Abans es feia amb el fum dels fems del bou, però és molest i agressiu. L’abella és el primer animal domèstic, i les primeres apicultores eren les dones. Mentre els homes anaven a caçar, elles anaven a buscar caragols, mel i bolets, que són antibiòtics naturals perquè molts tenen penicil·lina.

—La natura és sàvia, generosa i senzilla.
—Tot és més senzill i més profund, i tot està interconnectat, tot queda lligat. La naturalesa et va donant, a cada moment, el que necessita el teu cos. A l’estiu, fruites sucoses per a no perdre sals del cos. Jo sóc un usuari diari de les herbes, infusions i preparats que ajuden a afrontar cada temporada. El serpoll, per exemple, és un protector bronquial, el prenc ara, al temps de tardor i hivern, i saüc, que és depurador de l’organisme i ajuda a eliminar toxines per la suor i l’orina, en dejú i una tassa diària. A tots els convents hi havia sempre una murtrera, una planta que serveix tant per a cuinar com per a la infermeria, és liquadora de les mucositats. La seva fruita, el murtró, quan no es coneixien les espècies, es feia servir per fer més digestiva la carn, s’hi clavaven, com després es va fer amb l’espècie del clau. De la murta, a més, se’n fa mel. Les plantes són antibiòtics naturals, sempre s’han de prendre en proporció i seny, i segons el moment que es viu. I per prendre-les, has d’anar variant, fer una quarantena, una novena, un trentenari… Tot això té un lligam amb el cicle de la lluna i també amb les pràctiques religioses.

—Quines plantes remeieres aniria bé que tothom tingués a casa si pogués?
—De timó i farigola, sempre se n’hauria de tenir. També una mata de romaní, una de sàlvia i donzelles. Són plantes molt comunes, però també molt útils. La sàlvia era estimadíssima pels romans, i el timó, pels grecs. La sàlvia estimula el fetge i va bé en cas de digestions lentes i difícils. El timó i el romaní tenen nombroses propietats antiinflamatòries conegudes des de molt antic. El donzell, o herba santa, ajuda a pair. I, aplicada amb cataplasmes calents, calma els dolors articulars. Són totes molt senzilles de tenir, pràcticament no necessiten atenció, viuen soles a la finestra o al balcó. L’espinalb o arç va bé per a tenir la tensió equilibrada, bona circulació i el cor en bon estat. El franciscanisme té un patrimoni de cultura immaterial sobre herbes remeieres que s’usen des de l’era de pedra, però que ara té molta actualitat.

—També en tenen l’ecologia i el medi, dels quals és patró Sant Francesc d’Assís.
—Sant Francesc és patró dels pessebres, de l’ecologia i d’Itàlia. El papa Joan Pau II el va declarar patró de l’ecologia per la seva manera de relacionar-se amb la terra, no com a amos, sinó com a administradors, i per com Sant Francesc s’adreçava a les criatures per conviure-hi. I la nostra orde dels caputxins és una reforma del franciscanisme basada en l’ideal de retornar als orígens i la fidelitat a la manera de viure de Sant Francesc. Vuit segles de vida franciscana creen un tarannà, una identitat i una manera de fer i viure. Els caputxins som els pioners dels horts urbans a Barcelona. L’hort que fins a l’any 1835 hi havia hagut al nostre convent de Santa Madrona, on ara hi ha la plaça Reial, era l’admiració dels barcelonins; el baró de Maldà, al seu Calaix de Sastre, en parla. Era un oasi entre muralles, com ho és avui el nostre hort enmig de la ciutat, amb verdures i arbres fruiters, i herbes remeieres.

—A Catalunya hi havia hagut vint-i-sis convents de caputxins abans de l’exclaustració, la supressió de convents de 1835. Ara en queden set. La vostra comunitat té prou relleu?
—Malgrat tota la reducció de vocacions, tenim un grup de joves, al convent d’Arenys de Mar, dos novicis i un postulant, que asseguren la continuïtat del carisma franciscà caputxí a Catalunya. Aquí a Sarrià havíem arribat a ser una seixantena i ara som una vintena. Però, sí, tenim algunes vocacions noves. L’últim apotecari caputxí que hi va haver a Catalunya era fill de la família Serra-Mandri. A mi tot això em ve de pagès, de la tradició pairal de casa meva, al veïnat manresà de Viladordis, on encara tinc oncles i cosins, i un germà que és pastor d’ovelles. El meu pare era pagès d’oliveres i cereal. Jo, com que sóc l’arxiver, les plantes més que res les estudio. Vaig anar-me’n de casa per anar a Arenys l’any 1989, per fer els estudis i la formació de sacerdot. I des del 1987 sóc al convent de Sarrià. El jardí del claustre és l’únic que cuido jo, i conreo les plantes remeieres.

—Quines són les vostres fonts per a trobar tanta informació?
—Rescato fragments de manuscrits, texts de la tradició, i els edito. Els extrec dels arxius caputxins. Són manuscrits i texts editats als segles XVI, XVII i XVIII. Molts dels llibres que en resulten tenen un doble interès, agrari i lingüístic, perquè es tenen en compte també per saber quin català es parlava i s’escrivia als segles XVII i XVIII, en texts adormits molt de temps. Als nostres dies, certes contraindicacions de la química i l’abús de medicaments han fet recordar la tradició de l’edat de pedra, però que als convents sempre l’hem mantinguda. En aquesta nova edició del meu llibre d’herbes remeieres, hi he afegit les herbes santes, que hem vinculat a algun sant protector, que li dóna més força, per exemple: l’herba de Sant Francesc, la de Sant Benet, o la de Sant Joan.

—Quin és el remei que més ens convé, en general, com a societat?
—Seny i pau, i no perdre l’orientació de les coses fonamentals. I mirar la vida amb perspectiva de més profunditat, pensar que darrere de les criatures, de tot ésser viu, com diu el salm, “tot el que respira lloa el senyor”.