‘Four to go!’: Hong Kong no en té prou amb la primera victòria

A Hong Kong anar amb careta pel carrer no és gens estrany. És un factor higiènic. Però enmig de la protesta hi ha una careta particular, negra i amb un davant pronunciat, que clarament ha esdevingut la favorita de les protestes. Vestits de negre, amb samarretes negres i amb la careta negra, un grup de joves tornava amb metro quan, novament, la policia va entrar al vagó a identificar-los. ‘Va ser un moment esborronador’, m’explica una catalana resident a la ciutat de fa molt temps. ‘La policia va obligar la gent a abaixar el cap i de sobte es va començar a sentir un xiuxiueig que deia ‘Four to go!, Four to go!’ –en falten quatre, de reivindicacions. I continua: ‘Els policies es miraven els uns als altres, desorientats, perquè amb el cap abaixat i les caretes no podien saber qui ho deia, però la realitat és que ho deien molts joves, que han perdut finalment la por.’

La retirada definitiva de la llei d’extradició pel govern d’Hong Kong pretenia desfer el moviment democràtic privant-lo de la seua bandera principal. La llei d’extradició a la Xina va originar les protestes d’aquests darrers mesos. El 18 d’agost es van congregar prop de dos milions de persones al carrer, una cosa mai vista. És evident que el rebuig a aquesta llei –que permetria d’extradir a la Xina qualsevol persona fàcilment, per qualsevol delicte comès a Hong Kong- té l’oposició de la gran majoria de la població. El govern n’era conscient i per això, finalment, ha acceptat de retirar-la. Però ho ha fet tard i malament perquè ha passat ràpidament a un segon terme. Encara falten quatre reivindicacions. ‘Four to go.’ I els hongkonguesos, com s’ha vist aquest cap de setmana, no pensen alçar el peu de l’accelerador.

Un cap de setmana de manifestacions i protestes

Divendres al vespre, només hores després de la retirada de la llei i per tant de la primera victòria tangible del moviment democràtic, ja es va fer visible que la maniobra de Carrie Lam i el seu govern no reeixiria. I els incidents han continuat fins a aquesta nit i sembla que continuaran.

Ahir els avalots ja arribaven al cor de l’illa i les estacions de metro d’Hong Kong i Central, dues de les més importants de la ciutat, van ser tancades pel servei de transport públic, cada dia més criticat. A fora hi havia barricades, algunes enceses, en llocs tan cèntrics com Connaught Road i Queen’s Road East i la policia disparava gasos lacrimògens en un barri que normalment té com a paisatge compradors de luxe i treballadors de les grans empreses financeres, uns carrers que acullen les torres del Banc de la Xina i de l’HSBC, per exemple. A les vuit del vespre, mentre aquests edificis s’il·luminaven per a l’espectacle de llums que es fa cada dia a la silueta de la ciutat, al carrer les corredisses i els crits no eren precisament d’alegria.

Hores abans havia desfilat allà a prop una manifestació si més no sorprenent. Milers de persones van anar amb tot de banderes dels Estats Units al consolat d’aquest país, a lliurar una demanda oficial. Reclamaven la protecció d’Hong Kong per part del govern de Trump. El congrés nord-americà, de fet, presentarà una moció de suport al moviment democràtic que alguns manifestants, d’una manera molt innocent, interpreten com alguna cosa més que això. Tanmateix, el cònsol no els va rebre i el representant amb qui parlaren no volgué declarar res.

Els Estats Units tenen a Hong Kong un consolat regit per un ambaixador –en un gest diplomàtic que vol ser de complicitat–, que no depèn de Pequín sinó directament de Washington. Com tantes vegades, però, una cosa és fer propaganda i una altra embolicar-s’hi. Els manifestants, tanmateix, s’hi il·lusionen i sembla que han girat cap als Estats Units la decepció que senten pel silenci espès i vergonyant del Regne Unit, que fuig com la pesta de qualsevol possible responsabilitat cap als qui, en definitiva, eren els seus súbdits.

Hores i més hores d’incidents

Si ahir el centre de les protestes va ser l’illa, divendres ho va ser Kwoloon, on grups de manifestants es van enfrontar durant hores amb la policia en la zona de Mong Kok, coneguda per l’ambient cultural i progressista. Tornà a haver-hi incendis, barricades, violència de la policia… Aparentment divendres els agents semblaven tenir ordres de no ser tan durs com dies enrere però encara hi hagué situacions fortes, que dissabte i diumenge es repetirien, cada volta més sovint.

Divendres l’activitat a l’illa d’Hong Kong va ser una multitudinària assemblea on van prendre part milers de joves, concentrats al Chater Garden, davant mateix de l’edifici d’estil colonial que va ser la seu del parlament primer i que ara alberga el poder judicial. Aquest és un lloc típic de les manifestacions en aquesta ciutat. Al costat mateix de l’escenari improvisat on anaven prenent la paraula els participants, un grup d’estudiants d’art havia alçat una estàtua que representava un estudiant amb una careta antigàs portant un paraigua, en memòria de la revolta del 2014. Els manifestants més excitats cridaven contra els policies que vigilaven la concentració, que alhora eren marcats constantment amb uns làsers a la cara, cosa que els obligava a amagar-se els uns rere els altres de tant en tant.

De l’assemblea, en va eixir la decisió de mantenir les manifestacions i les protestes fins que no s’haguessen aconseguit les anomenades ‘cinc demandes’, és a dir, la retirada de la llei i les altres quatre: una investigació de la brutalitat policíaca, un canvi d’actitud de la policia cap als manifestants, l’alliberament de tots els detinguts i la convocatòria d’eleccions lliures i democràtiques, tant al parlament, com al consell legislatiu, com a cap de govern.

Dissabte la policia es va desplegar en gran nombre a les estacions de metro i del tren a l’aeroport, alertada per la possibilitat d’una altra ocupació de les terminals. Aquest desplegament dificultava enormement el transport i fins i tot el funcionament normal de l’aeroport. Vaig comprovar que si hi arribaves amb el tren directe, la via més normal de transport, contingents de policia t’esperaven només de baixar i si no portaves bitllet per a aquell dia mateix no et deixaven passar. No valia cap excusa; ni anar a esperar uns familiars. O amb bitllet del dia o res. A moltes estacions tanta exigència va originar enfrontaments. N’hi hagué sobretot a Tung Chung, on diverses persones varen ser arrestades, però en general a totes les grans estacions de metro de Kowloon i els Nous Territoris, particularment en les que tenen zones comercials importants al voltant. Ahir bona part ja eren completament tancades.

Amb això, la policia i el govern pretenien evitar una altra ocupació de l’aeroport, però això va desvirtuar granment la vida de la ciutat, que depèn d’aquest mitjà de transport molt més que una ciutat qualsevol. La decisió, tan dràstica, no va aconseguir el propòsit: amb la multiplicació d’incidents, tothom veié clar que retirar la llei d’extradició no frenaria el moviment.

De fet, divendres, en eixint de l’assemblea de Chater Garden, grupets d’estudiants de batxillerat formaven rengles amb cartells que cridaven a sostenir una vaga durant setmanes i setmanes, tantes com calga. Hores abans per les xarxes socials una campanya de gran intensitat, presumiblement començada per estudiants xinesos, havia fet córrer el missatge de ‘torneu a classe, us esperem, els instituts no són llocs per a fer política sinó per a aprendre’. Vaig demanar a un estudiant què en pensava i va respondre, indignat: ‘Qui són ells per a dir-nos què hem de fer a Hong Kong? Què vol dir que a l’escola només s’hi va a estudiar, com si la vida n’hagués d’estar al marge?’

L’amenaça de dilució en la megalòpoli del delta

‘La qüestió és quin futur ens espera –afegí–. Quin futur espera a la gent d’Hong Kong si això continua així.’ Si en una cosa coincideix tothom és en el fet que les protestes han agafat un tal volum en bona part perquè serveix de via d’expressió del descontentament i les preocupacions dels joves. Avui a tot estirar poden aspirar a viure en un pis de trenta metres quadrats que hauran de pagar tota la vida i a constatar que l’ambient polític i repressiu s’endureix i la vida cosmopolita i oberta de la ciutat es va apagant. Per a alguns Hong Kong no té futur: restarà absorbit dins l’enorme megalòpoli del delta, una macrociutat perfectament projectada de Pequín estant, que inclourà Guangzhou, Shenzhen, Zhuhai, Foshan, Dongguan, Zhongshan, Jiangmen, Huizhou, Zhaoqing, Hong Kong i Macau en un sol espai urbà de cent vint milions d’habitants, dels quals només set i mig viuran a l’ex-colònia britànica. És evident que la regió de la Gran Badia, com és coneguda popularment, dissoldrà Hong Kong –i l’economia i els costums d’aquesta gent– quan la frontera desaparega. I molts estan convençuts que s’ha creat exactament amb aquesta missió.

Els qui creuen això parlen, per exemple, de la velocitat amb que ha canviat tot, a cavall d’inversions desorbitades i impossibles enlloc més del món, com ara la construcció del pont que ja uneix Hong Kong i Macau, el més llarg del món. Shenzhen, per exemple, el 1979 es va convertir en ciutat. Abans només era la darrera parada del tren en territori xinès, la darrera abans d’arribar a Hong Kong. Un any després va ser convertida pel govern en la primera àrea econòmica especial de la República Popular, un espai per a experimentar com el capitalisme podia conviure amb el règim comunista. Avui, quaranta anys després, té entre tretze i vint milions d’habitants, segons si s’hi compta l’àrea metropolitana o no. És la cinquena ciutat de la Xina i un extraordinari centre universitari i tecnològic. Amb un creixement demogràfic que semblava imparable, ningú no dubta que Shenzen serà el centre de la megalòpoli de la badia, de manera que relegarà Hong Kong a un paper secundari. Especialment, si les característiques que han fet tan especial aquesta ciutat desapareixen. Aquesta és, en el fons, la batalla d’ara.

Hong Kong encara viu del sector financer, però, sobretot, del fet que és ací on una persona o una empresa poden canviar moneda xinesa per moneda occidental. A Hong Kong, per exemple, hi ha la cinquena reserva més gran de dòlars del món. Tanmateix, tot plegat penja d’un fil, perquè depèn sobretot de la decisió del govern xinès: si autoritza Shenzen, Xangai o Pequín a convertir moneda, el negoci de l’ex-colònia britànica caurà en picat i n’amenaçarà la subsistència. Sobretot si la tendència autoritària creix i la justícia deixa de ser independent i d’assegurar això que s’estimen tant els bancs i les multinacionals, que és l’ordre i la seguretat jurídica.

Ací hi ha una por generalitzada: que els passos enrere afecten tot això i ofeguen la vibrant cultura i forma de vida dels hongkonguesos. Com em deia un dels habitants de l’illa, ‘no és igual haver nascut a la Xina que esdevenir la Xina, i ací hem gaudit d’unes llibertats a què no podem renunciar ni volem renunciar’. Eixa por, la por que Hong Kong deixe de ser Hong Kong, és la que alimenta la protesta, en realitat, més enllà de les cinc demandes o de la llei d’extradició. I això, aquesta por, s’escampa més enllà dels ambients polititzats. Tot el cap de setmana, com cada cap de setmana, els carrers que hi ha més amunt de Hollywood Road eren un bullit de bars, de gent sopant, de música i festa que xocaven amb la tensa atmosfera dels enfrontaments d’uns carrers més avall.

Però el conflicte en realitat era el mateix. O, si ho voleu, era una altra cara del mateix conflicte. Perquè al capdavall, la pregunta clau és si Hong Kong continuarà essent Hong Kong i tant hi fa parlar del centre financer global, com de la ciutat oberta i cosmopolita, dels bars i carrers de festa, de les universitats o de la tradició política de lluita i combat que ha acompanyat aquesta ciutat durant decennis. Tot és igualment amenaçat i tot és barrejat. Com diu Jason Y, Ng –si em permeteu la comparança, una mena de Joan Fuster local–, ‘la Xina intenta desmantellar tot allò que és i ha estat Hong Kong pedra a pedra i bit a bit’.