[FOTOGRAFIES] La superlluna d’agost vista de Menorca estant

Una superlluna rosa engoleix el far de Favàritx, al nord-est de Menorca. Una lluna rosa que és objecte de desig de licantrops i fotògrafs. El dijous 11 d’agost de 2022, un grapat de fotògrafs afeccionats s’ha trobat en un punt molt concret de l’Arenal d’en Castell, a uns set quilòmetres en línia recta del far. Els en separa la mar. A ull descobert, la llanterna es veu com un objecte llunyà, però ells saben que amb tota la impedimenta que porten podran blasmar la imatge que tenen al cap. Podran captar-la, per exemple, en el moment que la lluna emergirà de l’aigua a mà esquerra de l’edifici, quan tot just serà un tel prim, un cotó de sucre de la fira. Saben que guanyarà consistència i que el color serà d’un rosa intens i fotografiaran el procés compulsivament. I saben, esperen, desitgen, que la lluna es posarà darrere el far, com un teló teatral. I encara dispararan quan continuarà pujant i se’n situarà a la dreta, ben fotogènica, la lluna.

El color rosa serà intens i la grandària, excepcional, que per alguna cosa li diuen superlluna. La superlluna d’agost es posa a l’abast d’objectius potents i d’homes i dones dotats de molta paciència que van a la recerca de la imatge perfecta, com qui va a la recerca d’esclata-sangs, d’espàrrecs o de petites unces d’or. És l’instant precís dels fotògrafs de paisatge i natura.

L’univers a la butxaca

Molts d’aquests caçadors de llunes i de sols duen l’univers a la butxaca. Es diu Photo Pills i és una aplicació per al mòbil capaç de marcar amb exactitud quin dia o a quina hora la lluna permetrà de fer una composició inoblidable, o des d’on es pot fotografiar la via làctia perquè sembli la descàrrega d’un camió de gelat de vainilla damunt aquella casa mig perduda en un bosc. No s’equivoca, i per això, aquest racó de la costa, prou urbanitzat, és el punt de trobada d’un grapat de cercadors de tresors.

Alguns d’aquests fotògrafs menorquins formen una comunitat d’interessos. Es troben de tres en tres o de quatre en quatre a hores intempestives. A vegades travessen l’illa per anar a cercar la imatge que han somniat i que només es llevaran del cap quan la vegin a la pantalla de la càmera.

Antoni Cladera, que és un fotògraf professional d’aventura i un dels creadors de l’aplicació, també hi és. Fa bromes amb uns i altres –li diuen l’amo de la lluna– i encara fa les darreres precisions per a trobar el millor punt per a plantar el trípode, enquadrar i començar a jugar amb la llum.

Photo Pills són quatre socis, tots de Menorca, tret de Cladera, que fa una trentena d’anys que s’hi va instal·lar procedent de Mallorca. “Tot comença l’any 2009, quan en Fel Pons i en German Fedelich, tots dos enginyers, es pregunten què passaria si a l’estampa del Pont d’en Gil hi poguessin posar el sol. Es pregunten quan hi serà, allà, el sol. L’any 2011 ho presenten a en Joan Pons, que és el desenvolupador, i a mi com a fotògraf. I l’any 2013 la vam posar a la venda només per a iOS, perquè era més fàcil de programar que per a Android.” Ja han registrat 700.000 descàrregues d’una aplicació que costa una mica menys d’onze euros i que va nàixer en una època en què encara s’estilava que a internet tot fos de franc.

Passats els anys, Photo Pills és també una agència de viatges. La setmana vinent, Cladera se’n va amb un grup de fotògrafs a Namíbia. També organitza un campus anual a Menorca on convida cinc o sis dels millors fotògrafs del món i obre la possibilitat que una cinquantena de professionals també s’hi apuntin. “La inscripció es tanca pocs minuts després que l’obrim. Els menorquinitzam, no els deixam dormir i els fem descobrir imatges impensables de l’illa”, diu Cladera, que reconeix que aquestes activitats paral·leles són ara la nou del negoci.

Prendre posicions

Els fotògrafs que volen atrapar la lluna arriben prou prest al punt indicat. Encara hi ha sol. El comentari més freqüent és la possibilitat que la calitja impedeixi de veure la lluna des del principi. És incontrolable i imprevisible, la calitja en aquesta illa de la Mediterrània. Encreuen els dits, comproven que tot és en ordre i comenten que quan surti farà molta via, que l’instant precís que cerquen és molt efímer. També parlen de l’augment de la presència d’influenciadors i instagramers a l’illa cercant les postes de sol.

Antoni Barber, un dels participants en la trobada, diu que no les veu atractives, les postes de sol, si no hi ha més elements per a compondre la imatge. El sol es pon cada dia, diu. És cert, Barber és de Ciutadella, està jubilat i fa molts anys que cerca de fer fotografies jugant amb els elements arquitectònics de la ciutat. La Catedral de Menorca, del rellotge de la qual va ser responsable durant molts anys, és un dels seus preferits. Allò que el motiva a cercar nous objectius és fer sortides amb altres afeccionats.

Joan Jover és un altre d’aquests afeccionats, també jubilat. Va heretar la passió per la fotografia de son pare, que era analògic. Diu que quan va arribar l’era digital, son pare va abandonar les càmeres i ell les va agafar. Sempre ha tingut Sony, i recorda que la primera que va tenir era una A73. Comparteix les imatges que fa a Instagram i a Facebook. Aquest és el ritual que tenen en comú aquest col·lectiu, que comparteixen i comenten les captures. Creen llaços entre ells. I això cerca Photo Pills, segons que explica Antoni Cladera. “És una aplicació que dóna moltíssim i, sobretot, fem comunitat.”

Marga Pons Castejón arriba al punt de trobada des de Maó. La saluden. Per a alguns és la primera vegada que coincideixen, encara que han compartit comentaris a les xarxes. Ens la presenten com a una de les millors de Menorca. Diuen que és molt bona fent edició. Una edició subtil que pot fer perquè dispara la seva Nikon amb el format RAW. Fa deu anys que persegueix paisatges per convertir-los en imatges oníriques. La via làctia, la lluna, els estels, o les onades de la mar que converteix en sucre de pols a còpia d’alentir el tret.

Què veuen aquests fotògrafs?

La presència de tants trípodes armats amb objectius que són com canons crida l’atenció als turistes que arriben a la urbanització encara enrevoltats amb la tovallola de la platja. Pregunten què espera tota aquesta gent. El sol pràcticament ja no hi és i l’hora D, les 20:55, s’atraca. Martí Pons, que és administratiu en una notaria de Ciutadella, fa set o vuit anys que es va interessar per la fotografia. Diu que li van deixar una càmera molt bàsica i que el fet que els mòbils també permetin de fer fotografies de qualitat li ha anat obrint la curiositat. Ara també va amb una Sony i al grup hi troba l’ajuda que a vegades necessita per a millorar alguns aspectes tècnics. També ha anat a l’escola d’adults per a rebre classes de fotografia. Diu que la millor fotografia és la que encara no ha fet. Les esperes, que a vegades són llargues, no li fan vessa perquè el resultat val molt la pena. “Vull continuar somniant amb una foto”, diu.

Esperança Mercadal fa vuit anys que fa fotografies. Fa feina com a recepcionista d’un centre mèdic. Considera que aquesta comunitat de fotògrafs que escampen la imatge de Menorca per tot el món ja són part de la família. A ella sí que li agraden les postes de sol. Avui està especialment motivada perquè ha fet poques llunes, encara. Diu que no té un material prou bo per a obtenir unes captures com les dels companys que l’envolten, però s’ho pren amb paciència i espera anar completant l’equip i aprenent.

Fins al punt que ha marcat l’aplicació també s’hi ha acostat Jordi Alfau, un informàtic que viu a Sant Cugat del Vallès i ara és de vacances a Menorca. No descarta d’instal·lar-s’hi d’ací a un parell d’anys per teletreballar-hi. Li agrada fotografiar la natura i les llunes. La poca contaminació lumínica de l’illa li permet també de fer la via làctia. Coneix Cladera i quan es troben, s’abracen.

El responsable de l’aplicació explica a VilaWeb que ara són en un moment d’expansió. Han ampliat la plantilla amb cinc enginyers perquè desenvolupen un producte del qual encara no pot parlar, diu, però que tornarà a revolucionar el món de la fotografia. Photo Pills l’ha revolucionat tant que hi ha programadors xinesos que en copien fins i tot l’aparença.

Els drons de Netflix davant la lluna

Mentre espera que surti la lluna, Cladera explica que no tan sols l’empren els fotògrafs, l’aplicació, sinó que la gent del cinema els demana que hi incorporin elements que els podrien anar molt bé. Fa uns mesos, Netflix els va llogar. Els va demanar que fessin uns càlculs que amb l’aplicació sola no podien fer. “No volien crear una imatge digitalment, sinó que la volien rodar. En concret, volien col·locar 150 drons davant la lluna per dibuixar una cara que feia l’ullet. Nosaltres vam calcular quan podria fer-se al desert dels Monegres, que és una zona molt fosca. Imagina on arriba la capacitat de fer coses!”

També és amic de Cladera Rafael Anta, un gallec que ha crescut a Barcelona i que ara viu als Estats Units, on treballa en un banc de desenvolupament. Va conèixer l’aplicació a Menorca, en una de les reunions que l’empresari Martin Varsavsky fa en un dels seus llocs de l’illa, i a la qual va convidar els creadors de Photo Pills quan tot just era un projecte que començava a caminar. “Vaig al·lucinar amb les possibilitats que tenia.” Explica la sensació que va tenir quan va fer la primera via làctia perquè el seu ull no la veia i, en canvi, sí que va aparèixer a la fotografia.

Sí que surt, la lluna!

Quan falten quatre minuts per a les nou, algú diu que ja es veu. L’ull humà l’intueix, però els objectius ja la capten i ells comencen a disparar. Alguns, de manera compulsiva amb un disparador manual per evitar de fer cap moviment al trípode. Es feliciten perquè hi ha una mica de calitja, que dóna emoció a les fotografies perquè, a vegades, deforma la lluna, que no es presenta amb la redonesa habitual. Algunes barques passen per davant i això els permet de jugar amb l’enquadrament. La lluna puja. Els fotògrafs comenten que sí, que han pogut fer allò que volien, que és capturar el moment en què la lluna fa 68 metres i engoleix el far que en fa 28 d’alçària.

Alguns continuen disparant. La superlluna d’agost és tan rosada i tan captivadora que és impossible de no fer-ho, encara que ja no sigui dins les coordenades de l’aplicació. Els companys de colla es mostren les captures i les comparen, com els pescadors de serrans o de calamars. Lloen la feina d’uns i altres i ja pacten noves sortides per a capturar instants precisos.

Té poètica, un instant precís gens improvisat?

Com a darrera reflexió, demanem a Antoni Cladera si el fet de saber exactament on seran els elements no lleva molta màgia a la fotografia. Ell ho nega categòricament. “La història l’has de contar tu. És una narrativa. Us posaré un exemple. Tenc una Via Làctia amb el Caixer Fadrí l’any que no hi va haver Sant Joan, i també tenc una lluna a cala Morell amb una persona… Tu contes una història, i si a més pots tenir un element com una lluna o el sol o la Via Làctia de fons, encara cobra molta més vida.”