08.02.2019 - 21:50
a Jenn Díaz, escriptora i diputada
Admiro molts fotògrafs, molts, moltíssims, entre els quals, de manera especial, tants artistes de la càmera africans. Sobretot Samuel Fosso, ‘l’home de les mil cares’, de qui ací en podeu veure algunes. Trobo que és un exemple formidable de com fer front a la història, al passat col·lectiu, a la colonització i la descolonització en el cas d’aquest home avui de cinquanta-sis anys, testimoni de tanta barbàrie: nascut a Nigèria, a cinc anys perd la mare i es refugia al bosc amb els avis, tots dos ibo, l’ètnia que vivia al que seria el centre de la guerra de Biafra. Seria l’única criatura de la família supervivent. A deu anys, deixa els avis i se’n va a Bangui, a la República Centreafricana, per reunir-se amb el germà gran. Treballa amb l’oncle sabater fins que el 1975 aprèn de fotografia. Obre a tretze anys el seu primer estudi fotogràfic, Studio National, amb la divisa: ‘Amb Studio National vostè serà bell, chic, delicat i fàcil de reconèixer.’
El nom de l’estudi anirà canviant: Studio Confiance, Studio Convenance. El 2014 fuig de la guerra a l’Àfrica central i es refugia a París. Casa seva a Bangui va ser saquejada i els seus arxius cremats. S’hi van perdre o malmetre uns 15.000 negatius i clixés. Periodistes estrangers van aconseguir de salvar-ne alguns. Ara viu a Nigèria amb l’esposa i els quatre fills. Com són les seves fotos? Sempre autoretrats, diguem-ne: sempre és ell el model. Disfressat dels prototips històrics: el cap de la tribu que va vendre Àfrica als colons, la nord-americana alliberada dels anys setanta, Malcom X, Angela Davis, el pirata, Lumumba, una burgesa, el golfista… Fosso assumeix, i trasllada, que la història viu dins de cadascú de nosaltres i ens configura, tant si ho volem com si no.
Algunes d’aquestes fotos de Fosso es poden veure a la fantàstica exposició de la Fundació Foto Colectania, al barri del Born barceloní, ‘Estructures d’identitat’, feliçment prorrogada fins al 10 de març. No són les úniques admirables, de fet ho són totes les dels fotògrafs reunits. És una selecció d’una de les col·leccions internacionals més consistents, l’alemanya Walther Collection.
La foto que encapçala aquest article és obra d’un altre fotògraf africà ben rellevant, J.D. ’Okhai Ojeikere, també nigerià, que durant una dècada, els setanta, es va embarcar en un projecte original: el registre sistemàtic dels elements culturals del país a través dels pentinats femenins, veritables escultures. A l’Àfrica, l’art no està dissociat de la vida diària, ben al contrari.
El retrat, en particular el fotogràfic, pel registre físic que té, molt més físic que no pas el de la pintura, ens construeix. En temps de selfies i Instagram afalagadors, de postureig fins a la nàusea, està molt bé de recordar que la fotografia té per virtut primera la de fixar la imatge del món i, doncs, de les persones i que pot ser un testimoni incòmode sovint. Que ho diguin als retratats en els primers temps de la fotografia –a l’expo n’hi ha uns quants exemples– per ser fitxats per la policia del moment (un dels primers usos socials de la foto). Una virtut que segueix aquesta és la dels fotògrafs que es proposen de documentar el món que viuen, amb la mestria de l’alemany August Sander (1876-1964) i el seu projecte seminal ‘Cares dels nostres temps’, en què de manera antijeràrquica retrata seixanta persones –agricultors, obrers, menestrals, estudiants, artistes, burgesos– a través dels seus oficis, els tradicionals i els nous. També hi és, a l’expo.
I també Richard Avedon, el fotògraf nord-americà conegut sobretot per la moda, que va ser un documentalista (1923-2004) pur, sense ornaments. Aquí tenim La família, del 1974, un encàrrec de la revista Rolling Stone que retrata amb agudesa el panteó de la classe política del país, una colla que déu-n’hi-do.
Els fotògrafs i les fotògrafes contemporanis són així mateix ben escollits. El xinès Zhang Huan (1965) plantejava el 1997, per exemple, un arbre genealògic que és plausible de veure com un poema sobre la globalització i el canvi climàtic, que esborrarà qualsevol identitat nacional del rostre de les persones, enquitranades al final de la sèrie.
I les fotos privades. Molt interessant és el vídeo que recull Fun With the Girls (‘Diversió amb les noies’), del 1972, àlbum d’una colla d’amigues en una escapada a Puerto Rico, el de dones emprovant-se roba, de 1980-1990. Són precedents de les selfies encantadors, igual que el de quatre amigues d’excursió el 1934 per Minnesota i el d’altres noies i dones el 1905 en el dia a dia
La sud-africana Zanele Muholi (1972) ha creat la ‘paret de la fama’, el seu projecte ‘Cares i Fases’, que en anglès sonen gairebé igual (‘Faces and Phases’), per mostrar queers i trans negres de diverses procedències del país i professions. El també sud-africà Guy Tillim (1962) retrata la milícia Mai Mai, formada per criatures i adolescents, sense gota d’espectacle.
La imatge de tu que et construeix pot també destruir-te, però sobretot et, ens, reconstrueix com a persones i com a comunitats. Una expo formidable que us recomano, mentre envio un Bravo a l’escriptora i diputada Jenn Díaz per la més formidable encara intervenció dijous al parlament sobre la violència masclista. No parlo com a víctima sinó com a supervivent, va dir. Com diuen tantes de les fotos que comento aquí, allò que és personal és polític i allò que és polític és personal. Gran Samuel Fosso, que ens ho recorda amb els seus autoretrats.
